‘Lorca’ ballat: d’Àustria a casa
El coreògraf d’Esparreguera Enric Gasa presenta per primer cop a Catalunya una coreografia creada amb l’Òpera Ballet d’Innsbruck (Àustria). Avui i demà es podrà veure a la Factoria Cultural de Terrassa
CONFIANÇA
“Tot i la incertesa política, la bona dansa neoclàssica continuarà sempre”, diu convençut Enric Gasa, el coreògraf de ‘Lorca’Per què l’Òpera Ballet d’Innsbruck (Àustria) s’ha interessat per Federico García Lorca? El poeta i dramaturg, que va ser afusellat pels falangistes molt a prop de casa seva, a Fuentevaqueros (encara no se n’ha trobat el cadàver) en les primeres incursions de la Guerra Civil espanyola, és l’epicentre de Lorca, la coreografia d’Enric Gasa (Esparreguera, 1976), un ballarí que dirigeix aquesta institució austríaca des del 2009. Ara, aquesta composició serà el debut de la companyia a Catalunya en una gira que el 2020 es va veure aturada a conseqüència del confinament per la covid (tenien previst presentar The tempest, de Shakepeare). Finalment, la Factoria Cultural de Terrassa (un dels centres cabdals per poder veure la millor dansa clàssica a Catalunya, amb una programació ambiciosa des de fa anys) permetrà el debut d’un coreògraf que, el 2021 ja havia fet una altra peça singular: Terra baixa, inspirant-se en la dramatúrgia d’Àngel Guimerà (tot i que és cert que pel món alpí del Tirol ja hi havia hagut versions anteriors d’una de les peces més universals de la dramatúrgia catalana).
Gasa és un dels noms de la dansa de Catalunya que han hagut d’emprendre rumb i trajectòria fronteres enllà, com ara Marina Mascarell, que ha ocupat aquest mes d’abril la direcció de la Danish Dance Theater; Rafael Bonachela, director de la Sydney Dance Company, des de fa catorze anys, o el recent nomenament de Marcos Morau com a artista associat de l’Staatsballett de Berlín. Gasa, després d’una notable trajectòria com a ballarí (va iniciar la seva formació a l’Escuela de Danza María de Ávila de Saragossa, més tard va obtenir una beca a l’Escola Nacional de Ballet de Cuba i posteriorment s’incorporà a la companyia, sota la direcció d’Alicia Alonso) és director i també coreògraf de ballets, musicals i òperes.
Si el 1998 formava part del Ballet d’Escòcia, el 2001 es va traslladar al Ballet de Mannheim (Alemanya) i dos anys més tard al Ballet de Karlsruhe (Alemanya). El 2003, amb només 27 anys, va fundar el Festival Internacional de Dansa d’Esparreguera i l’any següent es va incorporar al Ballet de l’Òpera d’Innsbruck (Tiroler Landestheater), del qual va esdevenir el director el 2009. Entén que es fa molt complicada la tornada a Catalunya perquè no hi ha un centre que sigui comparable al d’Innsbruck, on acaba programant espectacles que venen unes 60.000 entrades per temporada. El primer consol, en tot cas, és aquesta visita a Terrassa, ni que sigui puntual, i és que la companyia té molta feina al mateix teatre i les gires (principalment per Alemanya) van carregades d’actuacions.
Per què és tan complicat tenir una companyia de dansa a Catalunya amb suficient trajectòria pròpia? Gasa lamenta que hi ha molta ignorància entorn a la dansa: “És la germana lletja de les arts escèniques; sempre és molt precària.” A diferència del teatre, “que porta molts anys d’avantatge a favor de la seva estabilitat, la dansa no apareix gairebé mai per televisió”. I és una situació prou incomprensible perquè sí que es dona suport a la formació a través de, per exemple, l’Institut del Teatre. La contínua graduació de ballarins els aboca a trobar sortides laborals fora de casa. Hi ha opcions per formar-se (amb suport econòmic de l’administració) però no per formar una companyia o per formar el públic perquè entengui el valor i el compromís de la dansa. Fa falta una empenta institucional decidida, i cap partit polític vol aposar-hi perquè entén que només beneficiaria una minoria i que hi ha altres apostes més gratificants per als seus rèdits electorals. L’únic consol és que està convençut que “tot i la incertesa política, la bona dansa neoclàssica continuarà sempre”.
El director de l’Òpera Ballet d’Innsbruck reivindica un paper de més pes per al cos de ball de les òperes, no limitar-se a fer de “comparsa” entre els quadres d’àries dels solistes d’òpera. Admet que pot ser una porta d’entrada per a un sector de públic (amant del teatre líric), però ell reivindica tenir una presència predominant. Per això, prefereix fer coreografies de musicals com West Side Story, en què la dansa és central. De fet, ha iniciat una aventura paral·lela per coreografiar i produir musicals. Ara prepara un Jesucrist Superstar amb l’objectiu de vendre 20.000 entrades.
Com un bon grapat d’artistes professionals d’Esparreguera, també ha estat fill amateur de La Passió. En té molt bons records. I encara molts amics als rols principals. Per a Gasa, al teatre amateur hi ha actors fantàstics, però que no s’hi han volgut dedicar. Són gent que ha pensat que no s’hi guanyarien la vida, però que cada any es poden treure el cuc amb aquestes funcions pels volts de Setmana Santa.
Tornem a Lorca, que ell mateix ha ballat en alguna ocasió (“és sensibilitat extrema; imatge pura”). Si Terra baixa (amb composició musical catalana) plantejava una confrontació muntanya/vall molt entenedora per a la gent del Tirol, l’univers ritual del poeta sembla molt allunyat. Tot i això, Gasa celebra que el públic conegui bé l’autor de Yerma o Un poeta en Nueva York. “Tenen una cultura molt forta; no els era un desconegut.” L’obra es va estrenar l’any passat amb disset funcions. Per a aquest 2023, n’hi ha previstes tretze més. Aquesta coreografia, de fet, es va construir, durant el confinament, en una sala d’assaig en plena covid on s’havia de vigilar molt els possibles contagis, i per això abunden els solos i els duets. El coreògraf celebra poder presentar el muntatge a prop de casa, perquè facilitarà que el puguin veure familiars i amics, i no amaga que el proper somni seria presentar pròximament Terra baixa aquí.