“M’he retrobat amb la pau que necessito per fer música”

Em calia un con­cepte, com aire, l’ante­rior, que fos igual en dife­rents idi­o­mes, ja que el disc torna a estar can­tat en català, cas­tellà i, també, una mica de por­tuguès. Vaig tro­bar aquesta paraula, que és d’ori­gen llatí, i que en cas­tellà i por­tuguès s’ha man­tin­gut i, en català, ha evo­lu­ci­o­nat a llar. M’agra­dava, en part, perquè el disc l’he fet després d’haver recon­nec­tat amb mi mateixa.

Sí, i em vaig ado­nar que cal­dria fer les coses a poc a poc, que és com les he fet sem­pre. I amb bona lle­tra. Vaig enten­dre que no podia espe­rar res del que ja estigués pas­sant. Va ser un bon apre­nen­tatge de vida, perquè la veri­tat és que, just abans de la pandèmia, les coses pin­ta­ven molt bé. S’obria un camí, amb Aire, que era el d’actuar per tot l’Estat, l’Amèrica del Sud... Al final ho he aca­bat fent, però tot ha anat més lent del que em pen­sava. Això, com deia, però, ha estat un apre­nen­tatge i m’ha fet replan­te­jar-me què em fa feliç i què neces­sito. M’he retro­bat amb la pau que neces­sito per fer música, que és el que fa que la gran majo­ria d’aques­tes cançons noves traspuïn molt d’amor, molta llum.

Sí, era un disc més íntim, menys expan­siu que Lar, en què hem gra­vat tan­tes gui­tar­res com hem vol­gut, moltíssima per­cussió. Té, dins del meu estil, un punt balla­ble, fins i tot. En aquest sen­tit és impor­tant la pro­ducció d’en Pau i l’Arnau Figue­ras. Després d’haver estat produïda per tots dos per sepa­rat, els vaig pro­po­sar que aquesta vegada ho fes­sin junts i ha estat una bona com­bi­nació.

Que tinc una car­rera sòlida i visc de la meva pròpia música, amb un equip de per­so­nes que m’ins­pi­ren moltíssim i que remen en la mateixa direcció. Sento que el futur és il·lusi­o­nant.

Sí, amb Aire, això ja vaig començar a pas­sar, i amb aquest, crec que he con­fir­mat que tinc una manera carac­terística de fer música, una sono­ri­tat que no ha estat fàcil de tro­bar. De vega­des són injus­tes, aques­tes coses, ja que quan algú troba la manera d’expres­sar-se musi­cal­ment sem­pre hi ha qui diu: “Aquest sem­pre fa el mateix!”, però escol­tar algú i iden­ti­fi­car-lo és quel­com molt valuós, crec. En tot cas mai he sen­tit que m’esti­gui repe­tint, sinó que, en cada disc, sobre­tot en el ter­reny com­po­si­tiu, noto que vaig una mica més enllà.

Em noto tran­quil·la, can­tant. He tro­bat un so que m’agrada i em sento més ferma. Anar a gra­var i sen­tir el meu propi tim­bre és una experiència sonora que em satisfà. De vega­des, quan m’escolto en gra­va­ci­ons anti­gues, trobo coses que ara no faria, com veus massa nasals, però tam­poc m’hi obses­si­ono, amb aquests detalls.

Intento que sigui natu­ral perquè can­tar en dife­rents llengües, per a mi, és una cosa com­ple­ta­ment natu­ral. Quan com­ponc i faig una melo­dia, la lle­tra em surt en l’idi­oma que surt. I, això, és una cosa tan espontània que, després, es fa estranyíssim voler-la recon­duir cap a un altre lloc. La nove­tat del disc ante­rior era que podia com­pon­dre en cas­tellà, la qual cosa mai no m’havia plan­te­jat, i em sor­pre­nia. D’altra banda soc ple­na­ment cons­ci­ent del con­text en què vivim i que la llen­gua cata­lana pateix i està en desús, però aquesta consciència, com­bi­nada amb la lli­ber­tat que sento i que tinc el dret d’exer­cir com a artista, em fa fer el que faig, que és també anar a can­tar en català a Galícia, Madrid o Anda­lu­sia. Qui em segueix crec que entén per­fec­ta­ment que canti en tres idi­o­mes.

Quan vaig començar, ara fa deu anys, no hi havia tanta pressió, en aquest sen­tit! M’he que­dat inda­gant i evo­lu­ci­o­nant amb la música que m’agrada, que és aquesta que estic fent. Les músiques urba­nes han anat crei­xent tant que si no hi jugues sem­bla que siguis de la resistència, però no em pre­o­cupa gaire, la veri­tat. Sento que la música que faig, tot i gra­var amb ins­tru­ments acústics i d’una manera que seria impos­si­ble de fer només amb un micròfon i un ordi­na­dor, també és aire fresc, i hi ha un públic que ho neces­sita. Està bé que hi hagi música per ballar, és clar, o que t’animi el dia quan l’escol­tes per la ràdio. Però tot­hom té un moment en què neces­sita cali­desa, i jo pro­curo que la meva música acom­pa­nyi d’aquesta altra manera.

Jorge Drex­ler, per exem­ple, que toca amb la meva ger­mana [Merit­xell Ned­der­mann], en l’últim disc. I també molta música d’aquí: Magalí Dat­zira, Ges­samí Boada, Selma Bruna, Lucía Fumero… Penso que estem en un moment bru­tal.

Sí, de vega­des hi ha qui em diu: “Què ha pas­sat, a Vilas­sar de Mar?” Perquè és curiós que hi hagi tants músics, en un poble rela­ti­va­ment petit...

És una cosa que, amb en Martí San­cli­ment, un amic de tota la vida, vam estar sem­pre tra­mant. Tots dos tenim molta consciència femi­nista i va ser molt moti­va­dor fer un fes­ti­val dife­rent des d’on poder defen­sar una rea­li­tat que, des­gra­ci­a­da­ment, és necessària. Si el fes­ti­val inco­moda, per­fecte. I si és un fes­ti­val des d’on se cele­bra, també. Quan vam fer la pri­mera edició, i només feia que veure dones pujant a l’esce­nari, vaig pen­sar: “Anem bé, perquè és molt difícil de tro­bar, això!”

Crec que sí. Ningú no s’atre­veix a fer fes­ti­vals amb un car­tell en què el cent per cent siguin homes, per exem­ple. Jo tinc una situ­ació molt pri­vi­le­gi­ada, perquè el lloc que m’he anat cons­truint és sòlid, però és un pro­blema estruc­tu­ral i cal fer el que sigui per con­tra­res­tar-lo.