“M’he retrobat amb la pau que necessito per fer música”

Em calia un concepte, com aire, l’anterior, que fos igual en diferents idiomes, ja que el disc torna a estar cantat en català, castellà i, també, una mica de portuguès. Vaig trobar aquesta paraula, que és d’origen llatí, i que en castellà i portuguès s’ha mantingut i, en català, ha evolucionat a llar. M’agradava, en part, perquè el disc l’he fet després d’haver reconnectat amb mi mateixa.

Sí, i em vaig adonar que caldria fer les coses a poc a poc, que és com les he fet sempre. I amb bona lletra. Vaig entendre que no podia esperar res del que ja estigués passant. Va ser un bon aprenentatge de vida, perquè la veritat és que, just abans de la pandèmia, les coses pintaven molt bé. S’obria un camí, amb Aire, que era el d’actuar per tot l’Estat, l’Amèrica del Sud... Al final ho he acabat fent, però tot ha anat més lent del que em pensava. Això, com deia, però, ha estat un aprenentatge i m’ha fet replantejar-me què em fa feliç i què necessito. M’he retrobat amb la pau que necessito per fer música, que és el que fa que la gran majoria d’aquestes cançons noves traspuïn molt d’amor, molta llum.

Sí, era un disc més íntim, menys expansiu que Lar, en què hem gravat tantes guitarres com hem volgut, moltíssima percussió. Té, dins del meu estil, un punt ballable, fins i tot. En aquest sentit és important la producció d’en Pau i l’Arnau Figueras. Després d’haver estat produïda per tots dos per separat, els vaig proposar que aquesta vegada ho fessin junts i ha estat una bona combinació.

Que tinc una carrera sòlida i visc de la meva pròpia música, amb un equip de persones que m’inspiren moltíssim i que remen en la mateixa direcció. Sento que el futur és il·lusionant.

Sí, amb Aire, això ja vaig començar a passar, i amb aquest, crec que he confirmat que tinc una manera característica de fer música, una sonoritat que no ha estat fàcil de trobar. De vegades són injustes, aquestes coses, ja que quan algú troba la manera d’expressar-se musicalment sempre hi ha qui diu: “Aquest sempre fa el mateix!”, però escoltar algú i identificar-lo és quelcom molt valuós, crec. En tot cas mai he sentit que m’estigui repetint, sinó que, en cada disc, sobretot en el terreny compositiu, noto que vaig una mica més enllà.

Em noto tranquil·la, cantant. He trobat un so que m’agrada i em sento més ferma. Anar a gravar i sentir el meu propi timbre és una experiència sonora que em satisfà. De vegades, quan m’escolto en gravacions antigues, trobo coses que ara no faria, com veus massa nasals, però tampoc m’hi obsessiono, amb aquests detalls.

Intento que sigui natural perquè cantar en diferents llengües, per a mi, és una cosa completament natural. Quan componc i faig una melodia, la lletra em surt en l’idioma que surt. I, això, és una cosa tan espontània que, després, es fa estranyíssim voler-la reconduir cap a un altre lloc. La novetat del disc anterior era que podia compondre en castellà, la qual cosa mai no m’havia plantejat, i em sorprenia. D’altra banda soc plenament conscient del context en què vivim i que la llengua catalana pateix i està en desús, però aquesta consciència, combinada amb la llibertat que sento i que tinc el dret d’exercir com a artista, em fa fer el que faig, que és també anar a cantar en català a Galícia, Madrid o Andalusia. Qui em segueix crec que entén perfectament que canti en tres idiomes.

Quan vaig començar, ara fa deu anys, no hi havia tanta pressió, en aquest sentit! M’he quedat indagant i evolucionant amb la música que m’agrada, que és aquesta que estic fent. Les músiques urbanes han anat creixent tant que si no hi jugues sembla que siguis de la resistència, però no em preocupa gaire, la veritat. Sento que la música que faig, tot i gravar amb instruments acústics i d’una manera que seria impossible de fer només amb un micròfon i un ordinador, també és aire fresc, i hi ha un públic que ho necessita. Està bé que hi hagi música per ballar, és clar, o que t’animi el dia quan l’escoltes per la ràdio. Però tothom té un moment en què necessita calidesa, i jo procuro que la meva música acompanyi d’aquesta altra manera.

Jorge Drexler, per exemple, que toca amb la meva germana [Meritxell Neddermann], en l’últim disc. I també molta música d’aquí: Magalí Datzira, Gessamí Boada, Selma Bruna, Lucía Fumero… Penso que estem en un moment brutal.

Sí, de vegades hi ha qui em diu: “Què ha passat, a Vilassar de Mar?” Perquè és curiós que hi hagi tants músics, en un poble relativament petit...

És una cosa que, amb en Martí Sancliment, un amic de tota la vida, vam estar sempre tramant. Tots dos tenim molta consciència feminista i va ser molt motivador fer un festival diferent des d’on poder defensar una realitat que, desgraciadament, és necessària. Si el festival incomoda, perfecte. I si és un festival des d’on se celebra, també. Quan vam fer la primera edició, i només feia que veure dones pujant a l’escenari, vaig pensar: “Anem bé, perquè és molt difícil de trobar, això!”

Crec que sí. Ningú no s’atreveix a fer festivals amb un cartell en què el cent per cent siguin homes, per exemple. Jo tinc una situació molt privilegiada, perquè el lloc que m’he anat construint és sòlid, però és un problema estructural i cal fer el que sigui per contrarestar-lo.