Lletres

JOSEP VALLVERDÚ

ESCRIPTOR

“Hi ha mots que encara em mobilitzen”

L’escriptor viu allò que sembla gairebé impossible en aquest país: rebre un homenatge en vida. Enguany es commemora l’Any Vallverdú per celebrar el centenari de qui ha explicat Ponent a Llevant

PONENT
“Als anys seixanta vaig estar reflexionant sobre això que en diem Ponent. Si Pla va posar de moda la Costa Brava, jo volia posar de moda Ponent”
EN POSITIU
“Les coses desagradables les he intentat esborrar. Intento no deixar-me endur pels nervis i mai he tingut depressions”
CATALANISME
“A Barcelona fèiem reunions clandestines, però vaig deixar-hi d’anar. Era impensable fer política catalana al marge del franquisme”
AUTOR PROLÌFIC
“Vaig decantar-me per la novel·la. Tres-cents títols són molts, però no m’ha calgut inspiració. Les històries em surten d’una guspira”
L’ATZAR PESA
“Quan ets vell t’adones que el 20% del que has aconseguit és fruit del teu treball mentre que el 80% restant és atzar”
LITERATURA INFANTIL
“La literatura infantil ha de tenir un aire de fantasia, d’esoterisme. Per exemple, que un nen pugui parlar amb un núvol”

Està a punt de com­plir els 100 anys, i a Josep Vall­verdú (Lleida, 1923) li ha pas­sat allò que sem­bla gai­rebé impos­si­ble en aquest país: rebre un home­natge en vida. Enguany es com­me­mora l’Any Vall­verdú per cele­brar el nai­xe­ment de qui ha expli­cat Ponent a Lle­vant i del cre­a­dor d’un gos inquiet, el Rovelló, que s’ha fet un lloc en l’ima­gi­nari lite­rari de diver­ses gene­ra­ci­ons.

La com­me­mo­ració de l’escrip­tor, tra­duc­tor, arti­cu­lista i pro­fes­sor, comis­sa­ri­ada per la filòloga Carme Vidal, vol recu­pe­rar l’obra de l’autor en tots els gèneres perquè es man­tin­gui viva en els catàlegs edi­to­ri­als. Ja s’ha començat a des­ple­gar tota una oferta de con­ferències, pre­sen­ta­ci­ons de nove­tats bibli­ogràfiques de l’autor i reci­tals de poe­sia que fan que Vall­verdú es faci pre­sent a les lli­bre­ries, a les bibli­o­te­ques i en molts altres espais de tot el país. I, amb els dibui­xos, en sales d’expo­si­ci­ons i museus. A la tar­dor, la Ins­ti­tució de les Lle­tres Cata­la­nes, l’Ins­ti­tut d’Estu­dis Cata­lans (IEC) i la Càtedra Màrius Tor­res de la Uni­ver­si­tat de Lleida (UdL) ofe­ri­ran unes jor­na­des d’estudi de tot el con­junt d’obra de Vall­verdú: la lite­ra­tura infan­til i juve­nil, la tra­ducció, els lli­bres per­so­nals, la prosa, la poe­sia, el peri­o­disme lite­rari i el d’opinió, la retòrica o el Vall­verdú pro­fes­sor, entre altres aspec­tes. I serà a Bala­guer, la ciu­tat de residència actual de l’escrip­tor i amb la qual té una relació espe­cial perquè n’és fill adop­tiu des de l’any 2016, ha estat lloc triat per posar el punt final de l’Any. Con­cre­ta­ment, se cele­brarà un acte, orga­nit­zat con­jun­ta­ment per la ILC i la pae­ria de Bala­guer, el 3 de desem­bre al Tea­tre Muni­ci­pal de Bala­guer. En aquesta clo­enda es pre­sen­tarà un tast d’un espec­ta­cle basat en l’obra de Vall­verdú que la pae­ria de Bala­guer ha encar­re­gat per a l’ocasió.

És a pocs mesos d’arri­bar als 100 anys, com es troba?
Em trobo bé. El metge de l’Espluga de Fran­colí em deia que si em feia una mica de mal el genoll, era el mínim que em podia pas­sar a la meva edat. Que jo havia d’estar bé de cin­tura en amunt: la melsa, el fetge, els pul­mons, el cor i sobre­tot el ter­rat. He por­tat una vida sana. Ara bé, Gaziel em va dir que a la vida, cadascú fa el pro­jecte que vol acon­se­guir, i quan ets vell, t’ado­nes que el 20% que has acon­se­guit és con­seqüència del teu tre­ball, men­tre que el 80% res­tant és atzar. D’aquí a un moment, puc tenir una embòlia.
Hi pensa en la mort?
La mort no m’ha pre­o­cu­pat mai, el sofri­ment, sí. Avui dia no et dei­xen patir. A més, soc una per­sona que no he entès mai la trans­cendència de la mort, ni del més enllà.
Ha vis­cut en mol­tes residències al llarg de la seva vida.
M’he mogut molt, però per neces­si­tat. Els pri­mers anys vaig viure a Lleida i en escla­tar la guerra, amb la família, vam fugir a l’Urgell, els anys 37 i 38. El segon de bat­xi­lle­rat ja el vaig fer a Bar­ce­lona, després la uni­ver­si­tat i un any de mili al Piri­neu. I l’any 1949 vaig anar cap a Sant Feliu de Guíxols a una acadèmia. Després vam estar a Sant Martí de Maldà fent-nos càrrec de la casa pai­ral de la família i de les ter­res, més tard amb la Isa­bel, la meva pri­mera dona, vam ser pro­fes­sors de l’ins­ti­tut de Bala­guer, després a Lleida i a les Bor­ges Blan­ques.
I encara van tenir temps d’anar a l’Espluga de Fran­colí i tor­nar a Bala­guer.
M’havia jubi­lat i estàvem a Puiggròs, volíem anar a algun lloc on hi hagués una mica més de vida social i cul­tu­ral, i que no hi hagués boira. Viat­jant vam veure que la boira s’aca­bava a Vinaixa, que a Vim­bodí n’hi havia poca, i a l’Espluga de Fran­colí, gens. Ens vam fer una casa massa gran i després que la Isa­bel hagués mort, li vaig dir a l’Anto­ni­eta, la meva dona actual, de ven­dre’ns la casa, el cotxe i tor­nar a Bala­guer, a un pis.
S’hi està bé, a Bala­guer?
I tant! Vaig a esmor­zar amb exa­lum­nes meus que ja tenen 70 anys. I en aquest pis de 90 metres qua­drats s’hi està molt bé. Durant la pandèmia per la covid, amb l’Anto­ni­eta dèiem que estàvem con­fi­tats en lloc de con­fi­nats [riu]. Aquí no tinc des­patx, he anat donant tots els lli­bres, qua­dres i pre­mis que he rebut, només tinc els més impor­tants. Amb una taula i un tauló de fusta amb una cin­quan­tena de lli­bres en tinc prou.
Fem marxa enrere. Com recorda el final de la Guerra Civil a Lleida?
La Lleida del 39 era encara una Lleida ocu­pada. Recordo les cases del cos­tat del riu des­truïdes, un car­rer Major ple de runa… A la Seu Vella hi havia legi­o­na­ris, moros i la legió Còndor. De tant en tant, bai­xa­ven a la ram­bla de Fer­ran a fer mani­o­bres i pas­se­ja­ven els pre­sos car­re­gats amb sacs d’arena a l’esquena i lli­gats amb fil­fer­ros. Era un exhi­bi­ci­o­nisme molt dur.
Va anar a estu­diar a Bar­ce­lona, l’any 1940. Va ser una ober­tura?
Hi vaig conèixer gent molt interes­sant, a Bar­ce­lona. Per exem­ple, Víctor Seix, de l’edi­to­rial Seix Bar­ral, o qui seria arqui­tecte de la Sagrada Família, Jordi Bonet. Aquí és on vaig endin­sar-me en el cata­la­nisme.
De fet, abans de tor­nar a Bala­guer, va for­mar part del grup CC (Crist Cata­lu­nya) amb Fre­de­ric Roda, Josep Espar i Jordi Pujol.
Ells tres em van dir que a Bala­guer no només hi havia d’anar a ense­nyar, sinó que havia de bus­car uns nois joves cata­la­nis­tes a qui havia “d’expli­car el país”. Fèiem reu­ni­ons clan­des­ti­nes a Bar­ce­lona; Pujol volia for­mar qua­dres polítics i fer una tasca de sen­si­bi­lit­zació cata­la­nista, però jo vaig dei­xar-hi d’anar. Lla­vors era impen­sa­ble fer política cata­lana al marge del fran­quisme.
Com era el Jordi Pujol de les aca­ba­lles del fran­quisme?
Jordi Pujol deia que calia refer el país, fer una soci­e­tat cata­lana que fos real­ment cata­lana. Ens dei­xava boca­ba­dats a tots. Però ja et dic, vaig dei­xar-hi d’anar perquè a mi m’interes­sava la cosa cul­tu­ral, no fer política.
Pujol el pre­sen­tava com “l’home de Lleida”.
Això sem­pre m’ha fet una mica de pena perquè sem­blava que no hi hagués ningú més a Lleida, i hi havia molta gent i molt trem­pada. Jo vaig ser signífer perquè era jove i em movia. Lleida estava molt des­per­so­na­lit­zada perquè va ser la pri­mera ciu­tat cata­lana a caure en mans fran­quis­tes, l’any 1938, i això ho hem arros­se­gat durant molt de temps.
Però sí que ha estat una veu auto­rit­zada per expli­car Ponent al país.
Quan anava a Bar­ce­lona em pre­gun­ta­ven com anava pel meu mas. Si aquí no en tenim, de masos! La gent va cap al Piri­neu, però pel pla només hi passa. Als anys sei­xanta vaig estar refle­xi­o­nant sobre això que ara ano­me­nem Ponent i vaig deci­dir escriure Pro­ses de Ponent [un con­junt de tex­tos publi­cats per Des­tino l’any 1970, després que l’obra quedés fina­lista del Premi Josep Pla] per expli­car la plana de Lleida als de Lle­vant. Si Josep Pla va posar de moda la Costa Brava, jo volia posar de moda Ponent.
Ha fet també de pro­fes­sor, però no ha estat voca­ci­o­nal.
En abso­lut, no m’ha agra­dat mai fer de pro­fes­sor. Ara bé, és una feina molt impor­tant per a la soci­e­tat i l’has de fer amb tota la volun­tat del món. Tro­baràs alum­nes que et diran que vaig ser un pro­fes­sor excel·lent. Qui diu que no pots ser-ho sense vocació? A les clas­ses man­te­nia distància amb els alum­nes, però també certa pro­xi­mi­tat; com un estil anglo­saxó.
Els seus alum­nes recor­den que a classe vostè deba­tia molt, gene­rava dis­cus­si­ons.
Jo el que feia era expli­car la mei­tat del tema i la resta l’havien de deduir. Els feia lle­gir arti­cles perquè l’endemà m’expli­ques­sin què els havia sug­ge­rit aquell text. Crec que la clau no és memo­rit­zar, sinó rao­nar. M’hau­ria agra­dat més escriure, però vaig haver de fer clas­ses.
Ha com­bi­nat les dues fei­nes en no poder viure només de l’escrip­tura, doncs?
Manuel de Pedrolo sem­pre em deia que per viure de la lite­ra­tura havíem de tenir unes sei­xanta novel·les, de les quals trenta fos­sin de venda bas­tant segura i qua­tre de grans ven­des. Els escrip­tors col·labo­ren a la premsa cobrant, però dels lli­bres no es pot viure. Jo he escrit en premsa, però no m’han pagat mai.
Segueix escri­vint cada dia?
No he parat mai d’escriure. Com es fan dos-cents lli­bres? No parant, escri­vint cada dia una mica. Ara reviso uns lli­bres que sor­ti­ran pro­pe­ra­ment.
Quins?
Un és una auto­bi­o­gra­fia, jo li volia posar Carta de postres, però l’edi­to­rial em va dir que era massa gas­tronòmic i l’han titu­lat Mosaic de tar­dor. I l’altre, és sobre el català. Es diu Llen­gua vis­cuda, tot i que jo volia A bord del català, però tam­poc el van voler.
El Rovelló és el seu fill mimat, el pre­di­lecte?
Tinc molts lli­bres que m’estimo molt. El Rovelló és un clàssic, ja. Tinc lli­bres juve­nils, com El fill de la pluja d’or o Un cavall con­tra Roma, que en nom­bre d’edi­ci­ons estan empai­tant El Rovelló. Pel que fa a la lite­ra­tura del jo, tinc estima a Indíbil i la boira, segons la Carme Vidal [la comissària de l’Any Vallerdú], és l’obra que em defi­neix més. Indíbil i la boira i Pro­ses de Ponent han estat fina­lis­tes del Premi Pla.
Dues vega­des fina­lista, té l’espina cla­vada amb el Premi Pla?
El Premi Josep Pla el gua­nyarà sem­pre abans una novel·la que un assaig. No em va dol­dre que­dar segon després d’un senyor que es deia Pòrcel ni d’una senyora que es deia Xiri­nacs. Fina­lista per ter­cera vegada seria massa, ja no hi he tor­nat!
Com li surt la inqui­e­tud per la llen­gua?
De petit tenia molta curi­o­si­tat per les parau­les; si una cosa es podia ano­me­nar de dues mane­res dife­rents, ho memo­rit­zava. Atra­par i aga­far, per exem­ple. Un dia, quan tenia 4 anys, el meu padrí pelava pata­tes i li vaig dir “quin bé de Déu de pata­tes”. No vaig dir quin munt, sinó que vaig uti­lit­zar aquesta expressió com a quan­ti­ta­tiu. Als 12 anys vaig fer una poe­sia en cas­tellà, i als 13, uns Pas­to­rets perquè havia lle­git els de Folch i Tor­res.
Quan comença a escriure per ser publi­cat?
Quan estava a Sant Feliu de Guíxols vaig escriure tres novel·letes d’aven­tu­res. Les vaig por­tar a una fines­treta d’una edi­to­rial de Bar­ce­lona que rebia ori­gi­nals i me’ls van tor­nar al cap de quinze dies perquè no els interes­sava. Els vaig pas­sar a reco­llir i bai­xant per la ram­bla de Cata­lu­nya pen­sava que no podien ser tan dolen­tes. Lla­vors vaig anar a Seix Bar­ral, perquè hi conei­xia el cap de publi­ca­ci­ons, i li vaig dei­xar les novel·les. Al cap d’un mes, em va dir que dues no eren gran cosa, però que l’altra me la publi­ca­rien.
I des de lla­vors, més de tres-cents títols publi­cats.
No sabia si dedi­car-me a la novel·la infan­til i juve­nil o als relats curts. Al final vaig decan­tar-me per les novel·les. Tres-cents títols són molts, però a mi no m’ha cal­gut ins­pi­ració. Les històries em sur­ten d’una gus­pira.
La gus­pira d’El Rovelló com li va venir?
Sem­pre em fixo en un ambi­ent o un per­so­natge En aquest cas, un per­so­natge. Vaig lle­gir un lli­bre de psi­co­lo­gia que afir­mava que un any de vida d’un gos equi­val a vuit o nou d’un nen. Un infant des­co­breix coses noves, es fot trom­pa­des… L’èxit d’aquest per­so­natge és que un nen el viu com si fos ell. Sem­pre escric pen­sant en el lec­tor.
Com recorda el procés d’escrip­tura?
El vaig escriure amb onze tar­des. Vaig fer una cabana de canyes a Puiggròs i asse­gut a dins, vaig escriure El Rovelló men­tre pas­sa­ven insec­tes i alguna ser­peta.
Sem­pre dis­tin­geix la lite­ra­tura infan­til de la juve­nil.
La lite­ra­tura infan­til ha de tenir un aire de fan­ta­sia, d’eso­te­risme. Per exem­ple, que un nen pugui par­lar amb un núvol o que una nena s’ena­mori d’un raig de lluna. Als con­tes clàssics sem­pre hi ha un ésser fantàstic, una bruixa per exem­ple. La novel·la juve­nil és una altra cosa. És d’aven­tu­res, els per­so­nat­ges poden ser adults, crei­xen al llarg de la història, sem­pre hi ha una madu­ració. Arri­bes a tenir una capa­ci­tat per escriure novel·les d’aven­tu­res que aca­ba­ries vul­ga­rit­zant-les. La novel·la ha de ser fresca.
En aquest dar­rer tram s’ha fixat en la poe­sia.
Des de l’any 2008 o 2009 que faig poe­sia. Jo sabia que feia una poe­sia sen­tida, de debò, i a més, la crítica ha estat estu­penda. Ara m’hi he posat de ple, perquè hi ha mots que encara em mobi­lit­zen. Ara bé, un poema ve quan ve!
Tor­nant al ves­sant més per­so­nal. Com va ser la criança del seu fill Eloi, amb dis­ca­pa­ci­tat?
No hi havia abso­lu­ta­ment cap infra­es­truc­tura per aju­dar-nos. Vam tenir la sort que l’Eloi ha estat un indi­vidu pacífic i intel·ligent. Al començament, els met­ges no encer­ta­ven el diagnòstic. Tenia con­vul­si­ons i havia d’estar pro­te­git, sobre­tot per la seva mare. La Isa­bel va tenir una paciència que jo no hau­ria tin­gut, va dir que inten­ta­ria que fos “el més nor­mal pos­si­ble”. Ara viu en una residència a Lleida i quan ve a Bala­guer, als cinc minuts ja mira el rellotge per tor­nar cap allà. El seu ambi­ent és aquell.
Pateix per ell?
M’agra­da­ria que es morís abans que jo perquè sem­pre m’ha pre­o­cu­pat si estarà bé si jo em moro. Tinc un poema que ve a dir que si la vida és una cursa de fons, m’agra­da­ria arri­bar a la meta amb ell, aga­fats de la mà. És l’únic vin­cle que em queda amb la família antiga, ara tota la família és de la dona.
Per ena­mo­rar l’Anto­ni­eta, la seva dona actual, li va escriure una sei­xan­tena de car­tes.
Quan va morir la Isa­bel, vaig comen­tar ober­ta­ment que jo no volia estar sol. Això no vol dir que volgués una dona que em fes el dinar, volia com­pa­nyia perquè la capa­ci­tat d’esti­mar es manté ínte­gra sem­pre, però la pots dipo­si­tar en una altra per­sona. Qui mor serà sem­pre un record viu. L’Anto­ni­eta ja era amiga nos­tra, vídua, i vaig anar a par­lar amb ella per si volia que visquéssim junts i ens féssim com­pa­nyia. Va dir que s’ho pen­sa­ria i va mar­xar a Bar­ce­lona. Per comu­ni­car-nos li escri­via car­tes i vam tar­dar vuit mesos abans de casar-nos.
Ara que par­lava dels records, a l’inici de l’Any Vall­verdú cla­mava per “con­ser­var fres­cos els records posi­tius”.
Les coses des­a­gra­da­bles les he inten­tat esbor­rar. Intento no dei­xar-me endur pels ner­vis i mai he tin­gut depres­si­ons, ni una! Quan em pre­gun­ten com m’agra­da­ria que em recor­des­sin, sem­pre res­ponc “com una bona per­sona”.
S’ha sen­tit rea­lit­zat, doncs?
Sí, molt. Només hi ha una cosa que m’ha que­dat pen­dent: m’hau­ria agra­dat tenir una bona veu i poder i saber can­tar.
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.