JOSEP VALLVERDÚ
ESCRIPTOR
“Hi ha mots que encara em mobilitzen”
L’escriptor viu allò que sembla gairebé impossible en aquest país: rebre un homenatge en vida. Enguany es commemora l’Any Vallverdú per celebrar el centenari de qui ha explicat Ponent a Llevant
PONENT
“Als anys seixanta vaig estar reflexionant sobre això que en diem Ponent. Si Pla va posar de moda la Costa Brava, jo volia posar de moda Ponent”EN POSITIU
“Les coses desagradables les he intentat esborrar. Intento no deixar-me endur pels nervis i mai he tingut depressions”CATALANISME
“A Barcelona fèiem reunions clandestines, però vaig deixar-hi d’anar. Era impensable fer política catalana al marge del franquisme”AUTOR PROLÌFIC
“Vaig decantar-me per la novel·la. Tres-cents títols són molts, però no m’ha calgut inspiració. Les històries em surten d’una guspira”L’ATZAR PESA
“Quan ets vell t’adones que el 20% del que has aconseguit és fruit del teu treball mentre que el 80% restant és atzar”LITERATURA INFANTIL
“La literatura infantil ha de tenir un aire de fantasia, d’esoterisme. Per exemple, que un nen pugui parlar amb un núvol”Està a punt de complir els 100 anys, i a Josep Vallverdú (Lleida, 1923) li ha passat allò que sembla gairebé impossible en aquest país: rebre un homenatge en vida. Enguany es commemora l’Any Vallverdú per celebrar el naixement de qui ha explicat Ponent a Llevant i del creador d’un gos inquiet, el Rovelló, que s’ha fet un lloc en l’imaginari literari de diverses generacions.
La commemoració de l’escriptor, traductor, articulista i professor, comissariada per la filòloga Carme Vidal, vol recuperar l’obra de l’autor en tots els gèneres perquè es mantingui viva en els catàlegs editorials. Ja s’ha començat a desplegar tota una oferta de conferències, presentacions de novetats bibliogràfiques de l’autor i recitals de poesia que fan que Vallverdú es faci present a les llibreries, a les biblioteques i en molts altres espais de tot el país. I, amb els dibuixos, en sales d’exposicions i museus. A la tardor, la Institució de les Lletres Catalanes, l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i la Càtedra Màrius Torres de la Universitat de Lleida (UdL) oferiran unes jornades d’estudi de tot el conjunt d’obra de Vallverdú: la literatura infantil i juvenil, la traducció, els llibres personals, la prosa, la poesia, el periodisme literari i el d’opinió, la retòrica o el Vallverdú professor, entre altres aspectes. I serà a Balaguer, la ciutat de residència actual de l’escriptor i amb la qual té una relació especial perquè n’és fill adoptiu des de l’any 2016, ha estat lloc triat per posar el punt final de l’Any. Concretament, se celebrarà un acte, organitzat conjuntament per la ILC i la paeria de Balaguer, el 3 de desembre al Teatre Municipal de Balaguer. En aquesta cloenda es presentarà un tast d’un espectacle basat en l’obra de Vallverdú que la paeria de Balaguer ha encarregat per a l’ocasió.
És a pocs mesos d’arribar als 100 anys, com es troba?
Em trobo bé. El metge de l’Espluga de Francolí em deia que si em feia una mica de mal el genoll, era el mínim que em podia passar a la meva edat. Que jo havia d’estar bé de cintura en amunt: la melsa, el fetge, els pulmons, el cor i sobretot el terrat. He portat una vida sana. Ara bé, Gaziel em va dir que a la vida, cadascú fa el projecte que vol aconseguir, i quan ets vell, t’adones que el 20% que has aconseguit és conseqüència del teu treball, mentre que el 80% restant és atzar. D’aquí a un moment, puc tenir una embòlia.
Hi pensa en la mort?
La mort no m’ha preocupat mai, el sofriment, sí. Avui dia no et deixen patir. A més, soc una persona que no he entès mai la transcendència de la mort, ni del més enllà.
Ha viscut en moltes residències al llarg de la seva vida.
M’he mogut molt, però per necessitat. Els primers anys vaig viure a Lleida i en esclatar la guerra, amb la família, vam fugir a l’Urgell, els anys 37 i 38. El segon de batxillerat ja el vaig fer a Barcelona, després la universitat i un any de mili al Pirineu. I l’any 1949 vaig anar cap a Sant Feliu de Guíxols a una acadèmia. Després vam estar a Sant Martí de Maldà fent-nos càrrec de la casa pairal de la família i de les terres, més tard amb la Isabel, la meva primera dona, vam ser professors de l’institut de Balaguer, després a Lleida i a les Borges Blanques.
I encara van tenir temps d’anar a l’Espluga de Francolí i tornar a Balaguer.
M’havia jubilat i estàvem a Puiggròs, volíem anar a algun lloc on hi hagués una mica més de vida social i cultural, i que no hi hagués boira. Viatjant vam veure que la boira s’acabava a Vinaixa, que a Vimbodí n’hi havia poca, i a l’Espluga de Francolí, gens. Ens vam fer una casa massa gran i després que la Isabel hagués mort, li vaig dir a l’Antonieta, la meva dona actual, de vendre’ns la casa, el cotxe i tornar a Balaguer, a un pis.
S’hi està bé, a Balaguer?
I tant! Vaig a esmorzar amb exalumnes meus que ja tenen 70 anys. I en aquest pis de 90 metres quadrats s’hi està molt bé. Durant la pandèmia per la covid, amb l’Antonieta dèiem que estàvem confitats en lloc de confinats [riu]. Aquí no tinc despatx, he anat donant tots els llibres, quadres i premis que he rebut, només tinc els més importants. Amb una taula i un tauló de fusta amb una cinquantena de llibres en tinc prou.
Fem marxa enrere. Com recorda el final de la Guerra Civil a Lleida?
La Lleida del 39 era encara una Lleida ocupada. Recordo les cases del costat del riu destruïdes, un carrer Major ple de runa… A la Seu Vella hi havia legionaris, moros i la legió Còndor. De tant en tant, baixaven a la rambla de Ferran a fer maniobres i passejaven els presos carregats amb sacs d’arena a l’esquena i lligats amb filferros. Era un exhibicionisme molt dur.
Va anar a estudiar a Barcelona, l’any 1940. Va ser una obertura?
Hi vaig conèixer gent molt interessant, a Barcelona. Per exemple, Víctor Seix, de l’editorial Seix Barral, o qui seria arquitecte de la Sagrada Família, Jordi Bonet. Aquí és on vaig endinsar-me en el catalanisme.
De fet, abans de tornar a Balaguer, va formar part del grup CC (Crist Catalunya) amb Frederic Roda, Josep Espar i Jordi Pujol.
Ells tres em van dir que a Balaguer no només hi havia d’anar a ensenyar, sinó que havia de buscar uns nois joves catalanistes a qui havia “d’explicar el país”. Fèiem reunions clandestines a Barcelona; Pujol volia formar quadres polítics i fer una tasca de sensibilització catalanista, però jo vaig deixar-hi d’anar. Llavors era impensable fer política catalana al marge del franquisme.
Com era el Jordi Pujol de les acaballes del franquisme?
Jordi Pujol deia que calia refer el país, fer una societat catalana que fos realment catalana. Ens deixava bocabadats a tots. Però ja et dic, vaig deixar-hi d’anar perquè a mi m’interessava la cosa cultural, no fer política.
Pujol el presentava com “l’home de Lleida”.
Això sempre m’ha fet una mica de pena perquè semblava que no hi hagués ningú més a Lleida, i hi havia molta gent i molt trempada. Jo vaig ser signífer perquè era jove i em movia. Lleida estava molt despersonalitzada perquè va ser la primera ciutat catalana a caure en mans franquistes, l’any 1938, i això ho hem arrossegat durant molt de temps.
Però sí que ha estat una veu autoritzada per explicar Ponent al país.
Quan anava a Barcelona em preguntaven com anava pel meu mas. Si aquí no en tenim, de masos! La gent va cap al Pirineu, però pel pla només hi passa. Als anys seixanta vaig estar reflexionant sobre això que ara anomenem Ponent i vaig decidir escriure Proses de Ponent [un conjunt de textos publicats per Destino l’any 1970, després que l’obra quedés finalista del Premi Josep Pla] per explicar la plana de Lleida als de Llevant. Si Josep Pla va posar de moda la Costa Brava, jo volia posar de moda Ponent.
Ha fet també de professor, però no ha estat vocacional.
En absolut, no m’ha agradat mai fer de professor. Ara bé, és una feina molt important per a la societat i l’has de fer amb tota la voluntat del món. Trobaràs alumnes que et diran que vaig ser un professor excel·lent. Qui diu que no pots ser-ho sense vocació? A les classes mantenia distància amb els alumnes, però també certa proximitat; com un estil anglosaxó.
Els seus alumnes recorden que a classe vostè debatia molt, generava discussions.
Jo el que feia era explicar la meitat del tema i la resta l’havien de deduir. Els feia llegir articles perquè l’endemà m’expliquessin què els havia suggerit aquell text. Crec que la clau no és memoritzar, sinó raonar. M’hauria agradat més escriure, però vaig haver de fer classes.
Ha combinat les dues feines en no poder viure només de l’escriptura, doncs?
Manuel de Pedrolo sempre em deia que per viure de la literatura havíem de tenir unes seixanta novel·les, de les quals trenta fossin de venda bastant segura i quatre de grans vendes. Els escriptors col·laboren a la premsa cobrant, però dels llibres no es pot viure. Jo he escrit en premsa, però no m’han pagat mai.
Segueix escrivint cada dia?
No he parat mai d’escriure. Com es fan dos-cents llibres? No parant, escrivint cada dia una mica. Ara reviso uns llibres que sortiran properament.
Quins?
Un és una autobiografia, jo li volia posar Carta de postres, però l’editorial em va dir que era massa gastronòmic i l’han titulat Mosaic de tardor. I l’altre, és sobre el català. Es diu Llengua viscuda, tot i que jo volia A bord del català, però tampoc el van voler.
El Rovelló és el seu fill mimat, el predilecte?
Tinc molts llibres que m’estimo molt. El Rovelló és un clàssic, ja. Tinc llibres juvenils, com El fill de la pluja d’or o Un cavall contra Roma, que en nombre d’edicions estan empaitant El Rovelló. Pel que fa a la literatura del jo, tinc estima a Indíbil i la boira, segons la Carme Vidal [la comissària de l’Any Vallerdú], és l’obra que em defineix més. Indíbil i la boira i Proses de Ponent han estat finalistes del Premi Pla.
Dues vegades finalista, té l’espina clavada amb el Premi Pla?
El Premi Josep Pla el guanyarà sempre abans una novel·la que un assaig. No em va doldre quedar segon després d’un senyor que es deia Pòrcel ni d’una senyora que es deia Xirinacs. Finalista per tercera vegada seria massa, ja no hi he tornat!
Com li surt la inquietud per la llengua?
De petit tenia molta curiositat per les paraules; si una cosa es podia anomenar de dues maneres diferents, ho memoritzava. Atrapar i agafar, per exemple. Un dia, quan tenia 4 anys, el meu padrí pelava patates i li vaig dir “quin bé de Déu de patates”. No vaig dir quin munt, sinó que vaig utilitzar aquesta expressió com a quantitatiu. Als 12 anys vaig fer una poesia en castellà, i als 13, uns Pastorets perquè havia llegit els de Folch i Torres.
Quan comença a escriure per ser publicat?
Quan estava a Sant Feliu de Guíxols vaig escriure tres novel·letes d’aventures. Les vaig portar a una finestreta d’una editorial de Barcelona que rebia originals i me’ls van tornar al cap de quinze dies perquè no els interessava. Els vaig passar a recollir i baixant per la rambla de Catalunya pensava que no podien ser tan dolentes. Llavors vaig anar a Seix Barral, perquè hi coneixia el cap de publicacions, i li vaig deixar les novel·les. Al cap d’un mes, em va dir que dues no eren gran cosa, però que l’altra me la publicarien.
I des de llavors, més de tres-cents títols publicats.
No sabia si dedicar-me a la novel·la infantil i juvenil o als relats curts. Al final vaig decantar-me per les novel·les. Tres-cents títols són molts, però a mi no m’ha calgut inspiració. Les històries em surten d’una guspira.
La guspira d’El Rovelló com li va venir?
Sempre em fixo en un ambient o un personatge En aquest cas, un personatge. Vaig llegir un llibre de psicologia que afirmava que un any de vida d’un gos equival a vuit o nou d’un nen. Un infant descobreix coses noves, es fot trompades… L’èxit d’aquest personatge és que un nen el viu com si fos ell. Sempre escric pensant en el lector.
Com recorda el procés d’escriptura?
El vaig escriure amb onze tardes. Vaig fer una cabana de canyes a Puiggròs i assegut a dins, vaig escriure El Rovelló mentre passaven insectes i alguna serpeta.
Sempre distingeix la literatura infantil de la juvenil.
La literatura infantil ha de tenir un aire de fantasia, d’esoterisme. Per exemple, que un nen pugui parlar amb un núvol o que una nena s’enamori d’un raig de lluna. Als contes clàssics sempre hi ha un ésser fantàstic, una bruixa per exemple. La novel·la juvenil és una altra cosa. És d’aventures, els personatges poden ser adults, creixen al llarg de la història, sempre hi ha una maduració. Arribes a tenir una capacitat per escriure novel·les d’aventures que acabaries vulgaritzant-les. La novel·la ha de ser fresca.
En aquest darrer tram s’ha fixat en la poesia.
Des de l’any 2008 o 2009 que faig poesia. Jo sabia que feia una poesia sentida, de debò, i a més, la crítica ha estat estupenda. Ara m’hi he posat de ple, perquè hi ha mots que encara em mobilitzen. Ara bé, un poema ve quan ve!
Tornant al vessant més personal. Com va ser la criança del seu fill Eloi, amb discapacitat?
No hi havia absolutament cap infraestructura per ajudar-nos. Vam tenir la sort que l’Eloi ha estat un individu pacífic i intel·ligent. Al començament, els metges no encertaven el diagnòstic. Tenia convulsions i havia d’estar protegit, sobretot per la seva mare. La Isabel va tenir una paciència que jo no hauria tingut, va dir que intentaria que fos “el més normal possible”. Ara viu en una residència a Lleida i quan ve a Balaguer, als cinc minuts ja mira el rellotge per tornar cap allà. El seu ambient és aquell.
Pateix per ell?
M’agradaria que es morís abans que jo perquè sempre m’ha preocupat si estarà bé si jo em moro. Tinc un poema que ve a dir que si la vida és una cursa de fons, m’agradaria arribar a la meta amb ell, agafats de la mà. És l’únic vincle que em queda amb la família antiga, ara tota la família és de la dona.
Per enamorar l’Antonieta, la seva dona actual, li va escriure una seixantena de cartes.
Quan va morir la Isabel, vaig comentar obertament que jo no volia estar sol. Això no vol dir que volgués una dona que em fes el dinar, volia companyia perquè la capacitat d’estimar es manté íntegra sempre, però la pots dipositar en una altra persona. Qui mor serà sempre un record viu. L’Antonieta ja era amiga nostra, vídua, i vaig anar a parlar amb ella per si volia que visquéssim junts i ens féssim companyia. Va dir que s’ho pensaria i va marxar a Barcelona. Per comunicar-nos li escrivia cartes i vam tardar vuit mesos abans de casar-nos.
Ara que parlava dels records, a l’inici de l’Any Vallverdú clamava per “conservar frescos els records positius”.
Les coses desagradables les he intentat esborrar. Intento no deixar-me endur pels nervis i mai he tingut depressions, ni una! Quan em pregunten com m’agradaria que em recordessin, sempre responc “com una bona persona”.
S’ha sentit realitzat, doncs?
Sí, molt. Només hi ha una cosa que m’ha quedat pendent: m’hauria agradat tenir una bona veu i poder i saber cantar.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar.
Vull ser usuari subscriptor.
Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.