ENTRE EL CEL I LA TERRA

Iglú és un d’aquells estranys artefactes sonors que costa de classificar, perquè el duet barceloní format per Marc Gelabert i Marc Hampshire –d’evidents arrels britàniques– es manté força al marge d’escenes i tendències. “No fem urban, encara que puntualment utilitzem l’Auto-Tune, perquè les nostres melodies són més pop. Algú ha dit que fem bedroom pop, i això és bastant exacte i literal, perquè tot el que sona al disc ho hem fet nosaltres dos a l’habitació sense gairebé cap ajuda externa. Tot surt d’allà, de la intimitat”, expliquen per presentar el seu segon disc, Entre un somni i la realitat, un títol que també evoca el dormitori estudi, “un lloc tancat per fer música i aïllar-se de la ciutat i de la vida en general”.

L’actual Iglú és un projecte clarament postpandèmic, tot i que el grup va néixer abans com un quartet que va debutar el 2019 amb l’EP Per sobre els núvols, que s’obria amb una cançó titulada Ocells en què hi havia aquests versos: “I el cel que ara plora i no hi ha ningú / mullada la sorra i tu a l’iglú.” D’aquí va sortir el nom del grup, que evoca també un espai tancat que protegeix de les inclemències externes. “Durant els moments més durs de la pandèmia ens vam posar a fer música com si no hi hagués un demà”, rememoren. L’abril del 2021 van publicar encara com a quartet el seu primer àlbum, Io, batejat amb el nom d’un dels quatre satèl·lits de Júpiter descoberts per Galileo Galilei el 1610. Precedit pel single Júpiter I i amb cançons com ara Juno, Supernova i Io, aquell disc tenia com a concepte global un viatge espacial.

Entre un somni i la realitat és un treball encara més depurat que aquell, una obra que contribueix d’una manera molt meritòria a la riquesa i diversitat de l’escena musical catalana, amb una sonoritat que no amaga la influència del pop independent britànic més melòdic, potser també en part pels orígens familiars de Hampshire. No hi falten tampoc les referències a l’espai exterior –hi ha un petit interludi instrumental titulat Apolo–, però en general es mostren més terrenals en cançons tan encertades com ara El que es perd es queda, Al mateix lloc –amb la veu de la cantant Kuu– i Sense retorn , sovint amb un punt ballable i amb una combinació ben equilibrada de bases electròniques i bateries reals, sense passar-se tampoc gaire amb la distorsió vocal, tan de moda. També han fet un bon treball amb els videoclips que ajuden a completar l’univers estètic d’Iglú, entre els quals n’hi ha algun de tan senzill i efectiu com el de la cançó Al mateix lloc, rodat pràcticament amb el mateix pla sobre un llit, per Berta Clotet, Núria Martínez i Meritxell Agulló. Pur pop de dormitori, sí.

I ara s’aproxima la presentació d’ Entre un somni i la realitat , que tindrà lloc el dijous 8 de juny a la Sala Laut de Barcelona. A l’escenari hi seran els dos Marcs i el bateria Lluc Artigal. No necessiten més per portar a la realitat del directe aquelles cançons que van néixer com a somnis en un dormitori estudi amb forma d’iglú.