ENTRE EL CEL I LA TERRA

Iglú és un d’aquells estranys arte­fac­tes sonors que costa de clas­si­fi­car, perquè el duet bar­ce­loní for­mat per Marc Gela­bert i Marc Hamps­hire –d’evi­dents arrels britàniques– es manté força al marge d’esce­nes i tendències. “No fem urban, encara que pun­tu­al­ment uti­lit­zem l’Auto-Tune, perquè les nos­tres melo­dies són més pop. Algú ha dit que fem bedroom pop, i això és bas­tant exacte i lite­ral, perquè tot el que sona al disc ho hem fet nosal­tres dos a l’habi­tació sense gai­rebé cap ajuda externa. Tot surt d’allà, de la inti­mi­tat”, expli­quen per pre­sen­tar el seu segon disc, Entre un somni i la rea­li­tat, un títol que també evoca el dor­mi­tori estudi, “un lloc tan­cat per fer música i aïllar-se de la ciu­tat i de la vida en gene­ral”.

L’actual Iglú és un pro­jecte clara­ment post­pandèmic, tot i que el grup va néixer abans com un quar­tet que va debu­tar el 2019 amb l’EP Per sobre els núvols, que s’obria amb una cançó titu­lada Ocells en què hi havia aquests ver­sos: “I el cel que ara plora i no hi ha ningú / mullada la sorra i tu a l’iglú.” D’aquí va sor­tir el nom del grup, que evoca també un espai tan­cat que pro­te­geix de les inclemències exter­nes. “Durant els moments més durs de la pandèmia ens vam posar a fer música com si no hi hagués un demà”, reme­mo­ren. L’abril del 2021 van publi­car encara com a quar­tet el seu pri­mer àlbum, Io, bate­jat amb el nom d’un dels qua­tre satèl·lits de Júpiter des­co­berts per Gali­leo Gali­lei el 1610. Pre­ce­dit pel sin­gle Júpiter I i amb cançons com ara Juno, Super­nova i Io, aquell disc tenia com a con­cepte glo­bal un viatge espa­cial.

Entre un somni i la rea­li­tat és un tre­ball encara més depu­rat que aquell, una obra que con­tri­bu­eix d’una manera molt meritòria a la riquesa i diver­si­tat de l’escena musi­cal cata­lana, amb una sono­ri­tat que no amaga la influència del pop inde­pen­dent britànic més melòdic, pot­ser també en part pels orígens fami­li­ars de Hamps­hire. No hi fal­ten tam­poc les referències a l’espai exte­rior –hi ha un petit inter­ludi ins­tru­men­tal titu­lat Apolo–, però en gene­ral es mos­tren més ter­re­nals en cançons tan encer­ta­des com ara El que es perd es queda, Al mateix lloc –amb la veu de la can­tant Kuu– i Sense retorn , sovint amb un punt balla­ble i amb una com­bi­nació ben equi­li­brada de bases electròniques i bate­ries reals, sense pas­sar-se tam­poc gaire amb la dis­torsió vocal, tan de moda. També han fet un bon tre­ball amb els vide­o­clips que aju­den a com­ple­tar l’uni­vers estètic d’Iglú, entre els quals n’hi ha algun de tan sen­zill i efec­tiu com el de la cançó Al mateix lloc, rodat pràcti­ca­ment amb el mateix pla sobre un llit, per Berta Clo­tet, Núria Martínez i Merit­xell Agulló. Pur pop de dor­mi­tori, sí.

I ara s’apro­xima la pre­sen­tació d’ Entre un somni i la rea­li­tat , que tindrà lloc el dijous 8 de juny a la Sala Laut de Bar­ce­lona. A l’esce­nari hi seran els dos Marcs i el bate­ria Lluc Arti­gal. No neces­si­ten més per por­tar a la rea­li­tat del directe aque­lles cançons que van néixer com a som­nis en un dor­mi­tori estudi amb forma d’iglú.