El tocadiscs torna a girar

Durant dècades, extreure un disc de vinil de la funda de plàstic i cartró, dei­xar-lo suau­ment damunt el plat del toca­discs i apun­tar amb més o menys deli­ca­desa l’agu­lla a la pista de la nos­tra cançó pre­fe­rida era un ritual gai­rebé màgic. Un ceri­mo­nial que, en molts casos, començava assa­bo­rint una coberta icònica, tal­ment com si es tractés d’un qua­dre de Picasso o Rem­brandt. De fet, algu­nes han pas­sat a la història. Qui no recorda la que va crear la icona del pop art, Andy Whar­hol, per a l’estrena de Vel­vet Under­ground (1967)? O la foto­gra­fia de Iain Mac­mi­llan en què es veuen els Beat­les cre­uant un pas de via­nants a Abbey Road (1969)? O la que va dis­se­nyar Peter Savi­lle per al disc Unkown Ple­a­sure (1979) de Joy Divi­sion, con­ver­tida en una de les cami­se­tes més reproduïdes de la història del rock? Mal­grat la inco­mo­di­tat del sis­tema i les seves limi­ta­ci­ons, asso­ci­a­des a la impos­si­bi­li­tat d’emma­gat­ze­mar més de 40 minuts de música i a les rat­lla­des gai­rebé ine­vi­ta­bles, el disc de vinil va viure algu­nes dècades de glòria, sense com­pe­ti­dors.

Amb l’apa­rició del cas­set i, poc després, del CD, molt més resis­tent i trans­por­ta­ble, el vinil va que­dar a poc a poc obli­dat al bagul dels records, reser­vat per als col·lec­ci­o­nis­tes melancòlics, els discjòqueis talen­to­sos i, fins i tot, els melòmans ena­mo­rats del seu so incon­fu­si­ble. L’arri­bada de la música en stre­a­ming sem­blava des­ti­nada a enter­rar-lo del tot, fins al punt que molta gent es va apres­sar a treure’s del damunt col·lec­ci­ons sen­ce­res i apa­rells repro­duc­tors. O, com a mínim, sem­blava pre­des­ti­nat a man­te­nir-se només com una peça de col·lec­ci­o­nista, sense gai­res pos­si­bi­li­tat de fer-se un forat entre les noves gene­ra­ci­ons de can­tants i con­su­mi­dors. En les dar­re­res dècades, però, el disc de vinil ha res­sor­git de forma espec­ta­cu­lar, fins al punt de des­ban­car el seu teòric subs­ti­tut, el CD, i de viure una nova etapa d’or.

No ha estat un canvi sob­tat, d’un dia per l’altre. Tal com des­taca Car­los García, fun­da­dor de la botiga de discs més antiga de Cata­lu­nya, Surco, més aviat s’ha trac­tat d’un procés “pro­gres­siu, que s’ha anat con­so­li­dant en els dar­rers cinc anys”. Actu­al­ment, el 90% discs que venen a la seva botiga són vinils, i els CD tenen un pes molt resi­dual. Les dades que apa­rei­xen a l’informe Lumi­nate també van en la mateixa direcció i indi­quen que les ven­des es van dis­pa­rar, sobre­tot a par­tir del 2019, quan es van doblar res­pecte a l’any ante­rior. Un feno­men que es va donar al nos­tre país i, com acos­tuma a suc­ceir, amb un lleu­ger retard res­pecte a la resta del món.

El res­sor­gi­ment ha estat lide­rat pels més joves. Car­los García explica: “Aquest procés no està pro­vo­cat per nostàlgics de Pink Floyd o Queen, sinó per noves gene­ra­ci­ons, que venen a la botiga i et recla­men direc­ta­ment el dar­rer LP de Rosa­lia o de Billie Eilish.” De fet, entre les llis­tes de LP més venuts els dar­rers anys tant podem tro­bar la ree­dició del clàssic Abbey Road, que es va situar en pri­mer lloc als Estats Units el 2019, com el Fine Line de Harry Sty­les. Els nous cli­ents dels discs de vinil són joves de vint-i-pocs anys que han reno­vat de dalt a baix la cli­en­tela de la botiga i, de retruc, la seva oferta musi­cal, i que en pocs dies, esgo­ten les nove­tats dis­cogràfiques dels seus artis­tes pre­fe­rits.

Resulta difícil tro­bar una única expli­cació a aquest res­sor­gi­ment, més enllà de la pos­si­bi­li­tat de qua­li­fi­car-lo com una moda enco­ma­na­dissa més. Car­los García té molt clar que els nous cli­ents “valo­ren el ritual de posar el disc, però també la coberta, molt més espec­ta­cu­lar que la del CD i que es con­ver­teix en un pòster dels seus ídols que també volen assa­bo­rir”. Per la seva banda, Jesús Moreno, de la botiga Revol­ver Records, al car­rer Tallers de Bar­ce­lona, remarca: “El CD és un for­mat que està una mica en desús perquè les pla­ta­for­mes digi­tals t’ofe­rei­xen la mateixa qua­li­tat de so. El disc de vinil, en canvi, t’ofe­reix mol­tes pos­si­bi­li­tats pel seu for­mat. El segui­dor d’un músic o grup vol tenir una peça de col·lec­ci­o­nista.” Moreno des­taca que el disc de vinil també et pro­por­ci­ona una manera dife­rent de gau­dir de la música, molt més limi­tada en l’espai, però més pla­ent que el mòbil: “La pre­dis­po­sició quan escol­tes un disc de vinil a casa, asse­gut còmoda­ment al sofà, no és la mateixa que quan estàs al cotxe, a la feina o al car­rer, en un ambi­ent de més tensió.” “Si allò que vols és escol­tar trap amb els teus amics al car­rer o en un parc, ho fas amb el mòbil. Però tenir el disc en suport físic té un valor sen­ti­men­tal. Et pro­por­ci­ona un major vin­cle amb el teu artista pre­fe­rit. És com tocar la música”, explica el pro­pi­e­tari de Revol­ver Records.

La recu­pe­ració del disc de vinil ha obli­gat a desen­ter­rar un apa­rell gai­rebé obli­dat: “Alguns joves han des­em­pol­sat o res­tau­rat els vells toca­discs dels seus pares que tenien mig enter­rats a casa, men­tre que d’altres n’han com­prat de nous”, explica Car­los García. Es fa difícil saber si es tracta d’una dèria pas­sat­gera. O, dit en altres parau­les, d’esbri­nar quant temps es man­tindrà aquesta passió pel disc de vinil. El fun­da­dor de Surco, que fa gai­rebé cin­quanta anys que és en el negoci, té molt clar que “es tracta d’una moda”, si bé asse­gura que aquesta moda aju­darà a esta­bi­lit­zar un nou per­fil de cli­ent. Sigui quin sigui el futur que ens espera, allò que és evi­dent és que el clàssic toca­discs torna a girar.