El tocadiscs torna a girar

Durant dècades, extreure un disc de vinil de la funda de plàstic i cartró, deixar-lo suaument damunt el plat del tocadiscs i apuntar amb més o menys delicadesa l’agulla a la pista de la nostra cançó preferida era un ritual gairebé màgic. Un cerimonial que, en molts casos, començava assaborint una coberta icònica, talment com si es tractés d’un quadre de Picasso o Rembrandt. De fet, algunes han passat a la història. Qui no recorda la que va crear la icona del pop art, Andy Wharhol, per a l’estrena de Velvet Underground (1967)? O la fotografia de Iain Macmillan en què es veuen els Beatles creuant un pas de vianants a Abbey Road (1969)? O la que va dissenyar Peter Saville per al disc Unkown Pleasure (1979) de Joy Division, convertida en una de les camisetes més reproduïdes de la història del rock? Malgrat la incomoditat del sistema i les seves limitacions, associades a la impossibilitat d’emmagatzemar més de 40 minuts de música i a les ratllades gairebé inevitables, el disc de vinil va viure algunes dècades de glòria, sense competidors.

Amb l’aparició del casset i, poc després, del CD, molt més resistent i transportable, el vinil va quedar a poc a poc oblidat al bagul dels records, reservat per als col·leccionistes melancòlics, els discjòqueis talentosos i, fins i tot, els melòmans enamorats del seu so inconfusible. L’arribada de la música en streaming semblava destinada a enterrar-lo del tot, fins al punt que molta gent es va apressar a treure’s del damunt col·leccions senceres i aparells reproductors. O, com a mínim, semblava predestinat a mantenir-se només com una peça de col·leccionista, sense gaires possibilitat de fer-se un forat entre les noves generacions de cantants i consumidors. En les darreres dècades, però, el disc de vinil ha ressorgit de forma espectacular, fins al punt de desbancar el seu teòric substitut, el CD, i de viure una nova etapa d’or.

No ha estat un canvi sobtat, d’un dia per l’altre. Tal com destaca Carlos García, fundador de la botiga de discs més antiga de Catalunya, Surco, més aviat s’ha tractat d’un procés “progressiu, que s’ha anat consolidant en els darrers cinc anys”. Actualment, el 90% discs que venen a la seva botiga són vinils, i els CD tenen un pes molt residual. Les dades que apareixen a l’informe Luminate també van en la mateixa direcció i indiquen que les vendes es van disparar, sobretot a partir del 2019, quan es van doblar respecte a l’any anterior. Un fenomen que es va donar al nostre país i, com acostuma a succeir, amb un lleuger retard respecte a la resta del món.

El ressorgiment ha estat liderat pels més joves. Carlos García explica: “Aquest procés no està provocat per nostàlgics de Pink Floyd o Queen, sinó per noves generacions, que venen a la botiga i et reclamen directament el darrer LP de Rosalia o de Billie Eilish.” De fet, entre les llistes de LP més venuts els darrers anys tant podem trobar la reedició del clàssic Abbey Road, que es va situar en primer lloc als Estats Units el 2019, com el Fine Line de Harry Styles. Els nous clients dels discs de vinil són joves de vint-i-pocs anys que han renovat de dalt a baix la clientela de la botiga i, de retruc, la seva oferta musical, i que en pocs dies, esgoten les novetats discogràfiques dels seus artistes preferits.

Resulta difícil trobar una única explicació a aquest ressorgiment, més enllà de la possibilitat de qualificar-lo com una moda encomanadissa més. Carlos García té molt clar que els nous clients “valoren el ritual de posar el disc, però també la coberta, molt més espectacular que la del CD i que es converteix en un pòster dels seus ídols que també volen assaborir”. Per la seva banda, Jesús Moreno, de la botiga Revolver Records, al carrer Tallers de Barcelona, remarca: “El CD és un format que està una mica en desús perquè les plataformes digitals t’ofereixen la mateixa qualitat de so. El disc de vinil, en canvi, t’ofereix moltes possibilitats pel seu format. El seguidor d’un músic o grup vol tenir una peça de col·leccionista.” Moreno destaca que el disc de vinil també et proporciona una manera diferent de gaudir de la música, molt més limitada en l’espai, però més plaent que el mòbil: “La predisposició quan escoltes un disc de vinil a casa, assegut còmodament al sofà, no és la mateixa que quan estàs al cotxe, a la feina o al carrer, en un ambient de més tensió.” “Si allò que vols és escoltar trap amb els teus amics al carrer o en un parc, ho fas amb el mòbil. Però tenir el disc en suport físic té un valor sentimental. Et proporciona un major vincle amb el teu artista preferit. És com tocar la música”, explica el propietari de Revolver Records.

La recuperació del disc de vinil ha obligat a desenterrar un aparell gairebé oblidat: “Alguns joves han desempolsat o restaurat els vells tocadiscs dels seus pares que tenien mig enterrats a casa, mentre que d’altres n’han comprat de nous”, explica Carlos García. Es fa difícil saber si es tracta d’una dèria passatgera. O, dit en altres paraules, d’esbrinar quant temps es mantindrà aquesta passió pel disc de vinil. El fundador de Surco, que fa gairebé cinquanta anys que és en el negoci, té molt clar que “es tracta d’una moda”, si bé assegura que aquesta moda ajudarà a estabilitzar un nou perfil de client. Sigui quin sigui el futur que ens espera, allò que és evident és que el clàssic tocadiscs torna a girar.