Vindicació de Todd Haynes

Fa vuit anys, al festival de Canes, va revelar-se una pel·lícula amb una bellesa memorable: Carol, una adaptació dirigida per Todd Haynes de la mítica novel·la homònima de Patricia Highsmith que narra la relació amorosa entre una dona rica malcasada i una jove que treballa temporalment en uns grans magatzems de Nova York en el tombant dels anys quaranta als cinquanta. Haynes presentarà a concurs en l’edició actual del festival de Canes la seva nova pel·lícula, May December, inspirada en un cas real que va causar escàndol als EUA a principis dels anys noranta: una professora, Mary Kay Letourneau, va ser condemnada a presó per mantenir relacions sexuals amb un alumne seu de 13 anys; tanmateix, el vincle entre tots dos, que tenen dues filles en comú, ha perdurat en el temps. Allò que el director n’ha explicat fa entreveure que no ho aborda frontalment, sinó a través del joc de miralls entre el personatge basat en Letourneau (Julianne Moore) i una actriu (Natalie Portman) que l’ha d’interpretar en un film.

Haynes durà a Canes May December, programada per al mateix dia en què es publicarà aquest text, mentre el Centre Pompidou li dedica una retrospectiva completa que és una invitació a festejar l’obra d’un director emblemàtic del cinema queer: un gran experimentador de formes que tendeix a posar al centre dels seus relats personatges femenins atrapats en normes socials de les quals, amb més o menys fortuna, intenten alliberar-se per dotar-se d’una potència de vida. Com explica Julianne Moore al pròleg del llibre Todd Haynes. Chimeres américaines, editat pel Centre Pompidou, els relats tradicionals d’heroisme i de triomf no existeixen als films del cineasta: “Allò que, en canvi, ofereix és complexitat i humanitat. Allà on estem habituats a trobar una resolució, no n’ofereix cap” perquè creu que “si existís un mitjà de resoldre la relació entre un mateix i el món no hi hauria necessitat d’interrogar-la ni d’explorar-la”.

En una sessió doble de la retrospectiva al Pompidou, el 15 de maig passat, s’hi van projectar Carol i I’m not there (2007), una altra pel·lícula excepcional de Haynes, que reflexiona sobre els processos de creació i sobre aspectes de la cultura i la política als EUA a través de les mudances de la personalitat de Bob Dylan. Una de les encarnacions del cantant (que correspon a l’etapa en què va abandonar la música folk per agafar la guitarra elèctrica i fer una immersió en les substàncies psicotròpiques) és assumida per Cate Blanchett, que també és l’intèrpret del personatge que dona títol a Carol. Després de cada projecció hi va haver una conversa entre Haynes i l’actriu, una celebració del cinema a la qual vaig tenir la sort d’assistir: vaig pensar que aquelles set hores extraordinàries hauran estat la millor manera de tancar temporalment el centre, fet que tindrà lloc d’aquí a uns mesos per reformar-lo durant cinc anys.

Todd Haynes i Cate Blanchett van parlar de moltes coses amb la perspectiva del temps: de com ell va concebre les pel·lícules i de com ella va abordar-ne els personatges. Només em queda espai per afegir-hi que l’actriu va dir que el director, contràriament a tants d’altres que ho fan de manera piramidal, treballa horitzontalment i és així com compta amb les aportacions d’un equip de col·laboradors i dels intèrprets. Del record renovat de la gestació conjunta de les dues pel·lícules de culte va sortir-ne al final una llarga abraçada que va ser bonica de contemplar. Un gest d’afecte aliè als somriures hipòcrites que aquests dies proliferen a la catifa vermella de Canes.