Vindicació de Todd Haynes

Fa vuit anys, al fes­ti­val de Canes, va reve­lar-se una pel·lícula amb una bellesa memo­ra­ble: Carol, una adap­tació diri­gida per Todd Hay­nes de la mítica novel·la homònima de Patri­cia Highs­mith que narra la relació amo­rosa entre una dona rica mal­ca­sada i una jove que tre­ba­lla tem­po­ral­ment en uns grans magat­zems de Nova York en el tom­bant dels anys qua­ranta als cin­quanta. Hay­nes pre­sen­tarà a con­curs en l’edició actual del fes­ti­val de Canes la seva nova pel·lícula, May Decem­ber, ins­pi­rada en un cas real que va cau­sar escàndol als EUA a prin­ci­pis dels anys noranta: una pro­fes­sora, Mary Kay Letour­neau, va ser con­dem­nada a presó per man­te­nir rela­ci­ons sexu­als amb un alumne seu de 13 anys; tan­ma­teix, el vin­cle entre tots dos, que tenen dues filles en comú, ha per­du­rat en el temps. Allò que el direc­tor n’ha expli­cat fa entre­veure que no ho aborda fron­tal­ment, sinó a través del joc de miralls entre el per­so­natge basat en Letour­neau (Juli­anne Moore) i una actriu (Nata­lie Port­man) que l’ha d’inter­pre­tar en un film.

Hay­nes durà a Canes May Decem­ber, pro­gra­mada per al mateix dia en què es publi­carà aquest text, men­tre el Cen­tre Pom­pi­dou li dedica una retros­pec­tiva com­pleta que és una invi­tació a fes­te­jar l’obra d’un direc­tor emblemàtic del cinema queer: un gran expe­ri­men­ta­dor de for­mes que ten­deix a posar al cen­tre dels seus relats per­so­nat­ges feme­nins atra­pats en nor­mes soci­als de les quals, amb més o menys for­tuna, inten­ten alli­be­rar-se per dotar-se d’una potència de vida. Com explica Juli­anne Moore al pròleg del lli­bre Todd Hay­nes. Chi­me­res américai­nes, edi­tat pel Cen­tre Pom­pi­dou, els relats tra­di­ci­o­nals d’hero­isme i de tri­omf no exis­tei­xen als films del cine­asta: “Allò que, en canvi, ofe­reix és com­ple­xi­tat i huma­ni­tat. Allà on estem habi­tu­ats a tro­bar una reso­lució, no n’ofe­reix cap” perquè creu que “si existís un mitjà de resol­dre la relació entre un mateix i el món no hi hau­ria neces­si­tat d’inter­ro­gar-la ni d’explo­rar-la”.

En una sessió doble de la retros­pec­tiva al Pom­pi­dou, el 15 de maig pas­sat, s’hi van pro­jec­tar Carol i I’m not there (2007), una altra pel·lícula excep­ci­o­nal de Hay­nes, que refle­xi­ona sobre els pro­ces­sos de cre­ació i sobre aspec­tes de la cul­tura i la política als EUA a través de les mudan­ces de la per­so­na­li­tat de Bob Dylan. Una de les encar­na­ci­ons del can­tant (que cor­res­pon a l’etapa en què va aban­do­nar la música folk per aga­far la gui­tarra elèctrica i fer una immersió en les substàncies psi­cotròpiques) és assu­mida per Cate Blanc­hett, que també és l’intèrpret del per­so­natge que dona títol a Carol. Després de cada pro­jecció hi va haver una con­versa entre Hay­nes i l’actriu, una cele­bració del cinema a la qual vaig tenir la sort d’assis­tir: vaig pen­sar que aque­lles set hores extra­or­dinàries hau­ran estat la millor manera de tan­car tem­po­ral­ment el cen­tre, fet que tindrà lloc d’aquí a uns mesos per refor­mar-lo durant cinc anys.

Todd Hay­nes i Cate Blanc­hett van par­lar de mol­tes coses amb la pers­pec­tiva del temps: de com ell va con­ce­bre les pel·lícules i de com ella va abor­dar-ne els per­so­nat­ges. Només em queda espai per afe­gir-hi que l’actriu va dir que el direc­tor, contrària­ment a tants d’altres que ho fan de manera pira­mi­dal, tre­ba­lla horit­zon­tal­ment i és així com compta amb les apor­ta­ci­ons d’un equip de col·labo­ra­dors i dels intèrprets. Del record reno­vat de la ges­tació con­junta de les dues pel·lícules de culte va sor­tir-ne al final una llarga abraçada que va ser bonica de con­tem­plar. Un gest d’afecte aliè als som­riu­res hipòcri­tes que aquests dies pro­li­fe­ren a la catifa ver­me­lla de Canes.