On posen l’ull
Quan es parla de buddy movies, en argot cinematogràfic pel·lícules de col·legues, generalment es fa referència a un subgènere de cinema policíac i d’acció que es va popularitzar en els anys vuitanta i que es va reproduir com xurros en els noranta. Sol tenir com a protagonistes una parella d’agents d’allò més dispars i contraposats, que junts resulten infal·libles. A causa d’aquesta bipolaritat de personalitats (també tot sovint de caràcter racial o de substrat social diferent) l’humor hi sol tenir cabuda. Si bé un dels títols fundacionals és Límit: 48 hores, del gran Walter Hill i amb Nick Nolte i Eddie Murphy formant parella de fet, a la majoria li ve al cap quan es parla d’aquest tipus de pel·lícules, i no és per menys, Arma letal, que amb quatre entregues ha esdevingut per mèrits propis la saga més referencial, el film original de la qual continua sent un pilar del cinema d’acció de tots els temps.
Aquí la parella de policies (Martin Riggs - Roger Murtaugh) no pot ser més antagònica, i així és com la dibuixen ja des de bon principi: un d’ells, reposant tranquil·lament a la banyera fins que els seus fills l’interrompen amb un pastís per felicitar-lo pels seus 50 anys; l’altre, dormint la mona encara amb una cigarreta penjant-li de la boca en una caravana de solter i amb el gos despertant-lo. Vides contraposades i també maneres de fer: un llop solitari amb tendències suïcides i un home més racional i conscient de la responsabilitat familiar i, per tant, més conscienciat dels perills que comporta la seva professió, que seran emparellats per investigar la mort d’una jove prostituta, filla d’un vell amic, víctima d’una xarxa de narcotràfic dirigida per excombatents del Vietnam, com ells dos. El cas es convertirà aviat en un assumpte personal.
Que tots els elements d’aquest film que hem vist mil i una vegades (persecucions, explosions, negociacions...) estiguin vestits amb un estil únic i dotats d’una marxa més, fa que la maquinària funcioni a la perfecció. Tanmateix és pel fet que els personatges estiguin tan ben concebuts i el càsting sigui tan encertat que la fórmula proposada per Richard Donner –partint d’un guió de Shane Black (el primer que va escriure tot just graduar-se als 23 anys)– i les directrius del productor Joel Silver va convertir Arma letal en un èxit total, copiat infinitament i en plena forma gairebé quatre dècades després.
Tornem als personatges. Mel Gibson i Danny Glover no els interpreten, ells són els personatges. L’australià, que ja ens havia entusiasmat amb Mad Max i que havia demostrat dots interpretatives amb títols com Gal·lípoli i L’any que vam viure perillosament, ambdues del mestre Peter Weir, va aconseguir amb aquest paper esdevenir una de les estrelles més fulgurants de Hollywood. Aquí, paradoxalment, en el paper d’un home, a priori, incontrolable, un exfranctirador de l’exèrcit amb traumes de guerra i emocionals (la seva estimada va morir), convertit en pura carn de psiquiatra.
Murtaugh porta una arma; Riggs és una arma, letal, com bé diu el títol. Dos companys de professió que mantenen uns duels verbals antològics, també gràcies al bon saber fer interpretatiu de Danny Glover, aquest emblemàtic personatge que no para de repetir: “Ja soc massa vell per a aquesta merda.”
Histriònics? Molt. Violència exagerada? I tant, surrealista, fins i tot, però davant d’aquest còctel que actualitza tots els codis del gènere criminal i els serveix amb un combinat al qual se sumen ingredients essencials com la banda sonora de jazz rock de Michael Kamen i un dels nostres malvats preferits –Gary Busey (el Sr. Joshua)– no podem fer res més que demanar una altra ronda, si us plau!