L’HABITACIÓ D’EN JACOB

L’Habitació d’en Jacob. Aquest és el títol de la novel·la de Virgínia Woolf, inèdita en català fins al moment actual, acabada d’aparèixer amb segell Navona, amb impecable traducció de Mireia Vidal-Conte, excel·lent coneixedora de l’univers woolfià. L’original va sortir el 1922, fa cent un anys, el mateix any en què va veure la llum l’Ulysses de Joyce. El ressenyista dels relats majors de Woolf s’engargussa d’entrada amb les preguntes bàsiques de les lectores i els lectors bàsics (és a dir la majoria, tractant-se d’aquesta autora). Quin és l’argument de l’obra? Creiem saber qui és el protagonista, però què i a qui representa? Fins on arriben les subtileses del punt de vista? Què se’ns vol transmetre a través de la subversió contínua dels mecanismes literaris tradicionals?

Acollir-se als tòpics sol ser el recurs tòpic del cronista mandrós. L’habitació d’en Jacob és una bildungsroman, una història en què el pseudoprotagonista Jacob té sens dubte entitat com a tal, però té molt de guia i biaix continu del discurs. És una de les obres inaugurals de la modernitat literària –en el repertori de la qual ara no cal estendre’s– i resulta especialment interessat i divertit llegir-la tot seguit –millor abans, si és possible– de Mrs. Dalloway, la narració següent de Woolf, publicada el 1925, per la recurrència de recursos, per com els dos llibres s’il·luminen l’un a l’altre.

Woolf disposa d’un talent i una habilitat excepcionals per fer dels seus textos –i aquest n’és un en què brillen amb especial intensitat– una mena d’imant capaç d’atreure, conjurar i articular elements diversos per posar-los en un mateix pla textual, amb un resultat que gosaria qualificar de “realista”, reflex de la percepció del món amb allò que comporta de subjectiu, de discutible, de diferent de si mateix, de fascinant justament per la diversitat dins de l’aparença d’identitat. Cito a l’atzar (pàg. 151): “I sembla que, per sempre, la bellesa dels homes joves estigui envoltada de fum […]. Possiblement, la perden aviat.”

Paisatges, habitacions, diàlegs, excursos banals dels personatges en primera instància, al costat d’observacions profundes tot seguit regirades i expandides pel sentit de l’humor, la natura, el vent, la grandesa, la minúcia, la saviesa provinent de la confusió. Les citacions no explícites conformen un microcosmos al qual et pots acostar tant des de l’abandonament en la sensualitat com des del rigor de l’intel·lecte per acabar-te adonant, potser amb un punt de recel que encara hi afegeix més gràcia, que en el món de Virginia Woolf intel·lecte i sensualitat del llenguatge són –potser gairebé– el mateix.