L’HABITACIÓ D’EN JACOB

L’Habi­tació d’en Jacob. Aquest és el títol de la novel·la de Virgínia Woolf, inèdita en català fins al moment actual, aca­bada d’aparèixer amb segell Navona, amb impe­ca­ble tra­ducció de Mireia Vidal-Conte, excel·lent conei­xe­dora de l’uni­vers woolfià. L’ori­gi­nal va sor­tir el 1922, fa cent un anys, el mateix any en què va veure la llum l’Ulys­ses de Joyce. El res­se­nyista dels relats majors de Woolf s’engar­gussa d’entrada amb les pre­gun­tes bàsiques de les lec­to­res i els lec­tors bàsics (és a dir la majo­ria, trac­tant-se d’aquesta autora). Quin és l’argu­ment de l’obra? Cre­iem saber qui és el pro­ta­go­nista, però què i a qui repre­senta? Fins on arri­ben les sub­ti­le­ses del punt de vista? Què se’ns vol trans­me­tre a través de la sub­versió contínua dels meca­nis­mes lite­ra­ris tra­di­ci­o­nals?

Aco­llir-se als tòpics sol ser el recurs tòpic del cro­nista mandrós. L’habi­tació d’en Jacob és una bil­dungs­ro­man, una història en què el pseu­do­pro­ta­go­nista Jacob té sens dubte enti­tat com a tal, però té molt de guia i biaix con­tinu del dis­curs. És una de les obres inau­gu­rals de la moder­ni­tat literària –en el reper­tori de la qual ara no cal esten­dre’s– i resulta espe­ci­al­ment interes­sat i diver­tit lle­gir-la tot seguit –millor abans, si és pos­si­ble– de Mrs. Dalloway, la nar­ració següent de Woolf, publi­cada el 1925, per la recurrència de recur­sos, per com els dos lli­bres s’il·lumi­nen l’un a l’altre.

Woolf dis­posa d’un talent i una habi­li­tat excep­ci­o­nals per fer dels seus tex­tos –i aquest n’és un en què bri­llen amb espe­cial inten­si­tat– una mena d’imant capaç d’atreure, con­ju­rar i arti­cu­lar ele­ments diver­sos per posar-los en un mateix pla tex­tual, amb un resul­tat que gosa­ria qua­li­fi­car de “rea­lista”, reflex de la per­cepció del món amb allò que com­porta de sub­jec­tiu, de dis­cu­ti­ble, de dife­rent de si mateix, de fas­ci­nant jus­ta­ment per la diver­si­tat dins de l’apa­rença d’iden­ti­tat. Cito a l’atzar (pàg. 151): “I sem­bla que, per sem­pre, la bellesa dels homes joves esti­gui envol­tada de fum […]. Pos­si­ble­ment, la per­den aviat.”

Pai­sat­ges, habi­ta­ci­ons, diàlegs, excur­sos banals dels per­so­nat­ges en pri­mera instància, al cos­tat d’obser­va­ci­ons pro­fun­des tot seguit regi­ra­des i expan­di­des pel sen­tit de l’humor, la natura, el vent, la gran­desa, la minúcia, la savi­esa pro­vi­nent de la con­fusió. Les cita­ci­ons no explícites con­for­men un micro­cos­mos al qual et pots acos­tar tant des de l’aban­do­na­ment en la sen­su­a­li­tat com des del rigor de l’intel·lecte per aca­bar-te ado­nant, pot­ser amb un punt de recel que encara hi afe­geix més gràcia, que en el món de Vir­gi­nia Woolf intel·lecte i sen­su­a­li­tat del llen­guatge són –pot­ser gai­rebé– el mateix.