Crítica
SI TU NO VENS
Feliu Formosa (Sabadell, 1934) és poeta, traductor i home de teatre. És un dels autors degans de la poesia catalana. Llicenciat en filologia romànica a la Universitat de Barcelona, va ampliar els seus estudis a Alemanya, on va exercir de professor a la Universitat de Heidelberg. Té una extensa obra poètica, que va quedar recollida al volum: Darrere el vida. Poesia. 1972-2002 (Edicions 62-Empúries, 2002). A la vegada ha anat configurant els seus assaigs, entre els quals destaca El present vulnerable (1982), un dietari de referència, i El gest i la paraula. Assaigs 1969-2001 (Viena, 2022). Ha traduït més de cent obres literàries, de Schiller, Goethe, Brecht, Ibsen, Trakl, Mann, Musil o Kafka. Una llista prodigiosa. Del 1975 al 2000, durant vint-i-cinc anys, va fer de professor a l’Institut del Teatre. El 2005 va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
Ah, sí? (Balbec, 2022) és el seu últim llibre de poesia, escrit entre el 2020 i el 2022. Sembla com si Feliu Formosa s’hagués tret del damunt alguns dogmes i plantejaments teòrics, com si fos un poeta que vol investigar nous llenguatges, formes i conceptes visuals, registres humorístics, com si estigués buscant una altra transcendència, com si cada nou llibre o cada nou poema fos una manera de començar.
Els poemes tenen un to polit, net, molt sintètic, molt prim, de reducció màxima del llenguatge, amb una nova forma conceptual de veure el món: “El núvol de Maiakovski es posa damunt el diccionari. Avui som petits.” Apareixen uns diàlegs entre els versos, reflexions. És així com una persona es pot sentir interpel·lada pels seus propis pensaments que van i venen. Als seus poemes hi ha una existència continguda que alguns dels seus lectors ja reconeixen.
D’aquest llibre convindria destacar els poemes visuals, peces concretes, indicatives de les seves inquietuds intel·lectuals, que exploren idees. Per exemple, “Aprofundir” està confeccionat amb una sèrie de línies espaiades, on es van intercalant els versos buits, sense lletres ni paraules, amb els versos que estan confeccionats amb interrogants i que acaben plantejant el concepte de fondària. Altres, són expressions de reivindicació nacional, d’alliberació, que ens remeten als anys d’eufòria del procés. El poema “Elegia” és molt clar: “La bandera estatal d’aquest Ajuntament en compliment d’una sentència judicial.”
Alguns lectors es podrien endinsar al llibre com un joc, com un divertiment, sense temps per analitzar-lo, tal com sí que fem amb la poesia pretesament seriosa, com si la serietat es pogués analitzar i l’humor no tingués aquest dret. Feliu Formosa té moltes preguntes que no admeten respostes. En un poema no existeixen els dubtes; els dubtes s’han de llegir com una afirmació, com una reivindicació.
“Fes-te envoltar per una dona àgil, dina quan tres milans alcin el vol, infiltra dinosaures a l’agenda.” Al llibre hi ha una mirada tendra, humorística, però amb un fons trist, nostàlgic, sense solució. Els poemes riuen, però, en el fons, es pot percebre com estan plorant amb les pedres, amb els records i les divises existencials que va apuntant al llarg del llibre. “Val més la teva mà que el teu nom.” És com si la seva moral, la seva visió del món, no et volgués deixar del tot. Hi ha versos en què s’acaba dilucidant la seva saviesa, la concentració del seu talent.
