El centenari Edgar Morin (París, 1921) ens ofereix a Lecciones de vida un recorregut biogràfic i teòric sobre la seva existència i idees. Morin ha transformat el seu temps mentre el vivia. Membre d’una família sefardita ubicada a Tessalònica i que va saltar per diferents racons d’Europa, de jove va haver de donar la cara davant els alemanys durant la invasió de França i es va afiliar, amb molts altres intel·lectuals, al Partit Comunista, provatura fonamental per descobrir des de dins el que significa el totalitarisme, una experiència que va recollir en alguns dels seus llibres importants.

En format d’entrevista, sense preguntes, però amb titolets, el Morin –en els seus papers oficials Nahoum–que trobem aquí no és el del pensament complex, ni el que s’embarbussa en reflexions teòriques, sinó un home que es despulla davant les seves interlocutores i parla clar sobre els assumptes que van sacsejar el segle i que el van marcar personalment amb cicatrius profundes. Des de bon començament, es defineix com a francès, d’origen sefardita, parcialment espanyol i italià, àmpliament mediterrani, culturalment europeu, ciutadà del món i fill de la terra pàtria. Després d’abraçar el marxisme, que sempre l’ha acompanyat sense dogmatismes, Morin es veu lligat a una tradició humanista, que va de Montaigne a Victor Hugo.

Morin ha estat un far per als humanistes i per als liberals, un compromès amb l’ecologia i la llibertat, però també un crític, fins i tot amb la repressió provocada per l’exèrcit i la policia israelianes. No es queda, però, amb un vessant exclusivament polític i ideològic, o amb la societat com un tot, sinó que entra dins d’aspectes més personals. Pere exemple, sobre el contingut de la família –“em considero un mal fill i un mal pare, però un amant apassionat”– o aposta fermament per una poesia de la vida, que diferencia de la vida prosaica, com ja havia fet en un dels seus últims llibres. Dona voltes a temes identitaris, a la recerca de noves fórmules: “El rebuig d’una identitat monolítica o reductora, la consciència de la unitat/multiplicitat de la identitat són necessitats d’higiene mental per millorar en les relacions humanes.”

Està molt bé perquè l’oralitat li permet viatjar cap a casos concrets de gent que l’ha influenciat, des de la Duras dels anys de la resistència fins a la valentia de Mitterrand i la resiliència de Boris Cyrulnik, sense obviar el que implica viure, l’atzar, la sort o la desgràcia i les duplicitats que generen. La lliçó de vida no deixa al marge l’autocrítica, per exemple sobre la militància esmentada o sobre la felicitat, que considera que només dura un període breu de temps. Entre les múltiples anècdotes que fa esbrotar, incideix en la seva experiència poètica: “La poesia comença amb la vida; floreix quan apareix el que anomenen alegria de viure, el que fa somriure al nadó, saltar als gossos, estirar-se als gats, jugar als cadells dels mamífers o el que fem nosaltres mateixos amb alegria a la infantesa, l’adolescència o, fins i tot, en l’edat adulta.” Visca!