EL LLANGARDAIX DE BERNAT MARTORELL

Aquests dies he voltat per Lisboa convidat per la delegació del govern de la Generalitat a Portugal (gràcies, Rui, Marta, Gerard i David) per impartir una conferència al Museu Nacional de Arte Antiga de la capital portuguesa, aprofitant que allà es pot veure l’exposició Barcelona Gótica. Obras do Museu Diocesano e da Catedral de Barcelona . Si han de visitar la ciutat abans del 6 d’agost, no dubtin a cruspir-se uns bons pastéis de Belém i, abans o després, deixar-se caure pel museu per gaudir de la mostra.

L’exposició és una selecció de peces gòtiques que pretenen il·lustrar sobre l’esplendor artística catalana dels segles XIV i XV, i s’ha de celebrar com una bona iniciativa d’internacionalització de la nostra cultura. Hi trobaran grans noms com els dels germans Serra, Lluís Borrassà i Bernat Martorell. Sobre el darrer, sempre dic el mateix: si hagués nascut a Itàlia avui seria una patum dels pinzells mundialment reconeguda. Un dels aspectes que sempre m’ha fascinat més de Martorell és la seva facilitat per al dibuix, aptitud que s’explica per la seva faceta d’il·lustrador de llibres il·luminats. Fa anys, el Museu d’Art de Girona va dedicar-li una exposició en què, precisament, un dels aspectes que es destacava era la gran quantitat de dibuixos al carbonet, a manera d’esbossos, que apareixien al revers d’una de les seves grans obres, el retaule de Sant Pere de Púbol. Això no és gens habitual en els nostres pintors medievals. Durant aquests anys he vist centenars de compartiments de retaule per la part posterior, i creguin-me quan els dic que és missió gairebé impossible trobar-ne. Però al retaule de Púbol, en una sola obra, en trobem una trentena, malgrat que no tots van ser realitzats per Bernat Martorell, ja que alguns podrien ser obra dels seus ajudants.

No fa pas gaire temps algú va convidar-me a examinar una obra de Martorell conservada en mans privades. Era una pintura coneguda i publicada, però la sorpresa va ser que, al revers, el pintor s’havia entretingut a dibuixar un llangardaix, un rèptil que havia passat per alt als especialistes. Era un esbós o un divertimento en un moment d’avorriment? Qui ho sap. En tot cas, aquell pobre llangardaix havia estat esperant sis segles que algú el reconegués. Una cosa similar va passar-me l’altre dia a Lisboa, on el director del museu, en Joaquim Caetano, va mostrar-me al mòbil el revers d’una predel·la de retaule, que participa en l’exposició i va ser pintada per Martorell, en què mentre feien el muntatge de la mostra van descobrir diversos dibuixos fets al carbonet. Novament, el mestre, guixant, assajant, divertint-se.

És realment sorprenent que d’un sol pintor conservem tantes mostres de dibuixos ocults al revers de les seves obres. No queda cap dubte que Martorell era procliu a aquesta pràctica, que no només ens acosta una mica més al coneixement de l’artista i del seu mètode, sinó que esdevé una petita finestra al passat que ens permet veure’l en la intimitat del seu taller, pensant, creant, mirant al sostre, embadalint-se.