LA PORTA QUE NO HA TANCAT BÉ MAI

La frase que he triat com a títol de l’article forma part del text de la novel·la. Hi apareix, de fet, diverses vegades, com una lletania. Fa referència a la porta d’un celler, en una casa de poble. Cal llegir-la, també, figuradament: en el cor d’aquesta història familiar, ambientada al Penedès, que abraça el gruix del segle passat i arriba fins a l’any 2019, hi ha un secret inconfessable –i que, tanmateix, el lector coneixerà a mitja novel·la– que el narrador identifica com la Veritat. Aquesta veritat ens durà a la Gran Veritat, que descobrim ja en els darrers capítols. La porta ajustada, al cap i a l’últim, s’ha obert de bat a bat.

Muriel Villanueva (València, 1976) s’ha enfrontat a un repte considerable: explicar una gran història familiar, amb una munió d’elements que anirem entenent a mesura que progressem en la lectura. Avançant en la lectura, també podrem capir l’estructura com de trencadís que ha donat al seu material, i que no sé si acaba de ser justificada (un índex hauria anat tan bé com l’arbre genealògic amb els personatges que sí que apareix al final de l’obra). Pel que fa a l’estructura, l’autora divideix la narració en sis parts, que corresponen a les de l’elaboració del vi –el baix continu, juntament amb el de la música, de la història–: verema, premsat, fermentació, embotellat, criança i tast. Va alternant aquestes sis seccions, i cada capítol té un número d’identificació. El primer que apareix, posem per cas, el 67, correspon al temps més avançat, i és protagonitzat pels dos germans Pere i Font, nascuts, respectivament, el 1969 i el 1973. El sostre de l’arbre genealògic, el componen les dues germanes bessones fundacionals, Ordal i Guàrdia, nascudes el 1886 (una, tant de casa seva; l’altra, tant de la vinya).

Un pianista en un celler és una història de secrets de família, alguns dels quals molt dolorosos. Hi ha la Guerra Civil, certament, i l’adequació del celler familiar com a refugi antiaeri. Però no es tracta d’una novel·la sobre la Guerra Civil, ni de bon tros: el nucli és la substància humana, la qüestió moral. Per això les dues cases que hi apareixen són tan rellevants: can Verol, al poble, i la masia. Hi trobarem l’ombra de l’incest, i la revelació d’un secret: aquesta mateixa revelació és la que permet obrir bé la porta (o tancar-la, si molt convé). Hi ha dos homicidis, i un suïcidi. Un trio, i el drama de viure l’homosexualitat noranta anys enrere. I dos pianos al celler, sota terra –que és, per cert, on han tingut lloc totes les accions fosques–. Ja es veu que la panòplia temàtica és rica, i Villanueva, de vegades, sembla que camini per un camp de mines: hauria estat fàcil caure en l’afectació o la simplicitat narrativa. Les voreja però no hi cau, perquè es tracta d’una autora competent. (Això sí, jo hauria demanat una mica més de rigor en la correcció gramatical.)

“Li agradava visualitzar la vibració del so com un fum blanquíssim que sortia de la caixa del piano i que, en escampar-se pel celler, es barrejava amb el fum rosat que brollava pels forats de les botes, l’aroma de la garnatxa.” Per mi, l’aspecte més atractiu de la novel·la es troba en la sàvia utilització que fa del món del vi. Com aquell qui diu, tots els personatges s’hi dediquen (tres d’ells, a més del vi, també s’han dedicat a la música), i el lector, en sigui coneixedor o no, gaudirà de descripcions magnífiques i de reflexions que es troben en la discussió professional de l’enologia recent: la més destacada, si el vi es fa a la vinya o al celler, però també hi ha la qüestió de la tria d’àmfores en comptes de les botes tradicionals. El vi té orelles?, es pregunten, en diverses ocasions, els protagonistes. Ramon Solsona també recorre a aquest món en la seva darrera novel·la, la notable Temps enrere, però no en fa una línia argumental preferent, com Muriel Villanueva. En aquesta obra, la viticultura –i, per tant, la terra– representa molt més que un escenari: determina el caràcter dels protagonistes. Com en aquest cas, que introdueix un element de seducció: “Veremava amb l’eufòria muda amb què havia assistit a la metamorfosi de la flor en fruit, un procés de qualitat imperfecte i precís. Veremava amb la complaença incrèdula amb què, un mes enrere, amb el raïm verolejant, havia assumit que ella, sa cosina, arrenqués un gra i l’hi fiqués a la boca mentre el mirava profund, ulls endins, sense pestanyejar.”