LA PORTA QUE NO HA TANCAT BÉ MAI

La frase que he triat com a títol de l’arti­cle forma part del text de la novel·la. Hi apa­reix, de fet, diver­ses vega­des, com una lle­ta­nia. Fa referència a la porta d’un celler, en una casa de poble. Cal lle­gir-la, també, figu­ra­da­ment: en el cor d’aquesta història fami­liar, ambi­en­tada al Penedès, que abraça el gruix del segle pas­sat i arriba fins a l’any 2019, hi ha un secret incon­fes­sa­ble –i que, tan­ma­teix, el lec­tor conei­xerà a mitja novel·la– que el nar­ra­dor iden­ti­fica com la Veri­tat. Aquesta veri­tat ens durà a la Gran Veri­tat, que des­co­brim ja en els dar­rers capítols. La porta ajus­tada, al cap i a l’últim, s’ha obert de bat a bat.

Muriel Villa­nu­eva (València, 1976) s’ha enfron­tat a un repte con­si­de­ra­ble: expli­car una gran història fami­liar, amb una munió d’ele­ments que ani­rem ente­nent a mesura que pro­gres­sem en la lec­tura. Avançant en la lec­tura, també podrem capir l’estruc­tura com de tren­cadís que ha donat al seu mate­rial, i que no sé si acaba de ser jus­ti­fi­cada (un índex hau­ria anat tan bé com l’arbre genealògic amb els per­so­nat­ges que sí que apa­reix al final de l’obra). Pel que fa a l’estruc­tura, l’autora divi­deix la nar­ració en sis parts, que cor­res­po­nen a les de l’ela­bo­ració del vi –el baix con­tinu, jun­ta­ment amb el de la música, de la història–: verema, prem­sat, fer­men­tació, embo­te­llat, criança i tast. Va alter­nant aques­tes sis sec­ci­ons, i cada capítol té un número d’iden­ti­fi­cació. El pri­mer que apa­reix, posem per cas, el 67, cor­res­pon al temps més avançat, i és pro­ta­go­nit­zat pels dos ger­mans Pere i Font, nas­cuts, res­pec­ti­va­ment, el 1969 i el 1973. El sos­tre de l’arbre genealògic, el com­po­nen les dues ger­ma­nes bes­so­nes fun­da­ci­o­nals, Ordal i Guàrdia, nas­cu­des el 1886 (una, tant de casa seva; l’altra, tant de la vinya).

Un pia­nista en un celler és una història de secrets de família, alguns dels quals molt dolo­ro­sos. Hi ha la Guerra Civil, cer­ta­ment, i l’ade­quació del celler fami­liar com a refugi anti­a­eri. Però no es tracta d’una novel·la sobre la Guerra Civil, ni de bon tros: el nucli és la substància humana, la qüestió moral. Per això les dues cases que hi apa­rei­xen són tan relle­vants: can Verol, al poble, i la masia. Hi tro­ba­rem l’ombra de l’incest, i la reve­lació d’un secret: aquesta mateixa reve­lació és la que per­met obrir bé la porta (o tan­car-la, si molt convé). Hi ha dos homi­ci­dis, i un suïcidi. Un trio, i el drama de viure l’homo­se­xu­a­li­tat noranta anys enrere. I dos pia­nos al celler, sota terra –que és, per cert, on han tin­gut lloc totes les acci­ons fos­ques–. Ja es veu que la panòplia temàtica és rica, i Villa­nu­eva, de vega­des, sem­bla que camini per un camp de mines: hau­ria estat fàcil caure en l’afec­tació o la sim­pli­ci­tat nar­ra­tiva. Les voreja però no hi cau, perquè es tracta d’una autora com­pe­tent. (Això sí, jo hau­ria dema­nat una mica més de rigor en la cor­recció gra­ma­ti­cal.)

“Li agra­dava visu­a­lit­zar la vibració del so com un fum blanquíssim que sor­tia de la caixa del piano i que, en escam­par-se pel celler, es bar­re­java amb el fum rosat que bro­llava pels forats de les botes, l’aroma de la gar­natxa.” Per mi, l’aspecte més atrac­tiu de la novel·la es troba en la sàvia uti­lit­zació que fa del món del vi. Com aquell qui diu, tots els per­so­nat­ges s’hi dedi­quen (tres d’ells, a més del vi, també s’han dedi­cat a la música), i el lec­tor, en sigui conei­xe­dor o no, gau­dirà de des­crip­ci­ons magnífiques i de refle­xi­ons que es tro­ben en la dis­cussió pro­fes­si­o­nal de l’eno­lo­gia recent: la més des­ta­cada, si el vi es fa a la vinya o al celler, però també hi ha la qüestió de la tria d’àmfo­res en comp­tes de les botes tra­di­ci­o­nals. El vi té ore­lles?, es pre­gun­ten, en diver­ses oca­si­ons, els pro­ta­go­nis­tes. Ramon Sol­sona també recorre a aquest món en la seva dar­rera novel·la, la nota­ble Temps enrere, però no en fa una línia argu­men­tal pre­fe­rent, com Muriel Villa­nu­eva. En aquesta obra, la viti­cul­tura –i, per tant, la terra– repre­senta molt més que un esce­nari: deter­mina el caràcter dels pro­ta­go­nis­tes. Com en aquest cas, que intro­du­eix un ele­ment de seducció: “Vere­mava amb l’eufòria muda amb què havia assis­tit a la meta­mor­fosi de la flor en fruit, un procés de qua­li­tat imper­fecte i precís. Vere­mava amb la com­plaença incrèdula amb què, un mes enrere, amb el raïm vero­le­jant, havia assu­mit que ella, sa cosina, arrenqués un gra i l’hi fiqués a la boca men­tre el mirava pro­fund, ulls endins, sense pes­ta­nye­jar.”