20. Sitges “A MI LES DONES SEMPRE M’HAN ACABAT DEIXANT”

Sit­ges va començar a eme­tre’s el dijous 24 d’octu­bre del 1996, a les 21.15 h. Era l’època dau­rada de les sèries de tele­visió a TV3, tant de pro­ducció pròpia com de pro­ducció ali­ena. Fixem-nos, si no, en el nom­bre de sèries que es veien en català aque­lla mateixa set­mana de tar­dor del 1996: als matins, La gran vall, Una caseta al camp, Gent del barri i Bonanza; a la sobre­taula, Nis­saga de poder; al ves­pre, Rose­anne, i a la nit dels dilluns, Oh, Espa­nya. I cada dia a la mati­nada, de dilluns a dijous, Mag­num; els diven­dres, El cava­ller de Hous­ton.

Però Joan Bas, el cap de dramàtics de Tele­visió de Cata­lu­nya, s’expres­sava amb prudència el dia de la pre­sen­tació de la sèrie als mit­jans: “De moment, hem fet tretze epi­so­dis de Sit­ges. Ja veu­rem com anirà. Si hi ha èxit, en farem més.” Doncs se’n van fer trenta-cinc, més del doble dels pre­vis­tos, amb una estètica jove, pro­fes­si­o­nal, i amb un eslògan que pro­me­tia: “La passió per tri­om­far. La passió per viure.”

Les dones tenien un pro­ta­go­nisme des­ta­cat: Lluïsa Ortega (Marta Calvó) era la direc­tora d’una immo­biliària i por­tava el pro­jecte de Sit­ges Parc, després que l’empresa aco­miadés el Car­les (Jordi Boi­xa­de­ras, que només va sor­tir al pri­mer capítol) per sub­orn. Fumava, tenia vista per als nego­cis, era con­tun­dent. “No m’agrada que em manin.” El seu aju­dant era un home, Jaume Ribes (Albert Pérez). Com­pe­tent, ser­vi­cial. A ell, en canvi, no el moles­tava rebre ordres: “No em molesta que em mani algú que en sap.”

La Irene Mira­vent (Laura Cone­jero) era la direc­tora de l’hotel Sit­ges Uni­ver­sal. Sagaç, atenta. La Joana Almi­rall (Àgata Roca) era la sub­di­rec­tora de l’hotel. Inse­gura però efi­ci­ent. La Cinta Albera (Victòria Pagès) era copro­pietària del Gar­den Cen­ter Ginesta. Deci­dida, valenta. En el ter­cer capítol un atra­ca­dor la segresta, jun­ta­ment amb el seu fill Àlex Llo­ris (Max Stok­ley) i el seu aju­dant Rafel Ver­net (Martí Pera­fer­rer). La Cinta es movia amb sang freda. Per cert: gràcies a la llen­gua de sig­nes, acon­se­guia dema­nar auxili. Per pri­mera vegada es visi­bi­lit­zava la llen­gua de sig­nes en una sèrie de tele­visió!

La Vinyet Soler (Àngels Bas­sas), arqui­tecta, vivia amb el Car­les, fins que va des­co­brir el sub­orn accep­tat pel seu com­pany. En aquest con­text, des­ta­cava Víctor Car­bo­nell (Marc Martínez), que deia que estava tip de gua­nyar diners però que, en rea­li­tat, estava pelat: posava més cara que esquena en totes les acci­ons que por­tava a terme. I també cal citar el kàiser, l’Agustí (Manel Bar­celó), que en els pri­mers capítols subs­tituïa amb mà de ferro el direc­tor des­tituït.

Però sobre­tot cal esmen­tar Pere Soler, germà de la Vinyet, un exfotògraf que havia mun­tat una pro­duc­tora a Sit­ges: Blow Up Pro­duc­ci­ons. Qui inter­pre­tava aquest paper era Car­les Saba­ter, l’ànima de Sau. El 1996 era més que cone­gut, perquè Sau ja havia tret els dis­cos No puc dei­xar de fumar, Per la porta de ser­vei, Quina nit, El més gran dels peca­dors i Junts de nou per pri­mer cop. És per això que la frase mítica d’aquesta sèrie de tele­visió se l’ha d’empor­tar amb tots els honors, i fins al cel de Llançà, l’enyo­rat Car­les Saba­ter. Una dona jove, atrac­tiva, vin­cu­lada a l’hotel Sit­ges Uni­ver­sal, el bus­cava. Man­te­nien una con­versa breu. I ell, de cop, li dei­xava anar: “A mi les dones sem­pre m’han aca­bat dei­xant.” Em que­daré atra­pat, ebri d’aquesta llum, ser­vil i aca­bat, boig per tu.