Aforismes col·lapsats

Com una tam­bo­ri­nada incle­ment. La dra­matúrgia d’Els ossos de Mon­taigne con­trasta entre l’adjec­tiu eru­dit que arros­sega sig­ni­fi­cació específica i el movi­ment que, per moments, apa­reix des­con­nec­tat del que es parla. Resulta que el pen­sa­dor Mic­hel de Mon­taigne (1533-1592), que ha estat ins­pi­ra­dor per a molts filòsofs poste­ri­ors (des de René Des­car­tes fins a Vir­gi­nia Woolf i Fri­e­drich Nietszche), va deci­dir recloure’s en la sole­dat del seu cas­tell i dei­xar diva­gar els seus pen­sa­ments. Sense una trama argu­men­tal (sí que hi emer­geix una intro­ducció i un final que fa d’epíleg i que apro­fita la coin­cidència de la tro­ba­lla de l’esque­let de Mon­taigne) deixa que els pen­sa­ments implo­si­o­nin com eslògans ina­ca­ba­bles, amb refle­xi­ons que s’amun­te­guen unes dar­rere les altres. Una mirada lúcida, un pen­sa­ment huma­nista, escèptic i catòlic, con­tra­dic­tori, que con­vida a lle­gir-lo amb més calma. La qui­e­tud que tant cele­brava Mon­taigne no és tal, perquè el seu cer­vell és irre­fre­na­ble. L’espec­ta­cle demana una atenció con­tem­pla­tiva, no mili­tant L’espec­ta­dor que vul­gui abraçar molt estre­nyerà ben poc. En canvi, dei­xar que la tem­pesta cai­gui a sobre i que algu­nes idees entrin com un raig de sol enmig d’un cel enca­po­tat és una bene­dicció. I, al davant tres cos­sos donen ànima tot res­se­guint (per empa­tia o per con­trast) la sono­ri­tat de les parau­les, la potència radi­cal d’un Mon­taigne que se sap en un món de pri­vi­legi i car­re­gat d’injustícia que, com a alcalde de Bor­deus, va pro­var de rela­ti­vit­zar amb una sort miti­fi­cada però insu­fi­ci­ent.

Els ossos de Mon­taigne es va estre­nar al Grec del 2022 i ara fa una estada a l’Esce­nari Joan Brossa del Cen­tre de les Arts Lliu­res, fins l’11 de juny. L’arren­cada del mun­tatge és a la seu de la Fun­dació Brossa i s’acce­deix a l’esce­nari per una esquerda des­co­ne­guda pel públic entre els dos espais. Balañà es dis­tan­cia de la con­ferència per­for­ma­tiva, d’apor­tar un per­so­natge con­cret que exposi raci­o­nal­ment l’uni­vers de Mon­taigne. És fidel al desor­dre del pen­sa­ment capriciós i con­vida el públic a rebre l’embat de les marees que les duen d’un lloc a un altre, intuïtiva­ment. Al cos­tat d’aquests afo­ris­mes se n’amun­te­guen d’altres que en són hereus. No s’indica quasi mai si són pen­sa­ments de John Cage, Susan Son­tag o Blaise Pas­cal. En tot cas, el tea­tre és “una altra manera d’ano­me­nar la vida”, com indica Cage.

Es diu que el pare de Mon­taigne el va por­tar a viure amb page­sos els pri­mers tres anys de vida. Després va haver d’apren­dre la lle­tra i la ciència. I va anar com­ple­tant el seu pen­sa­ment des de l’obser­vació i el viatge (tant filosòfic com físic). Va pro­var de con­ci­liar l’embat de reli­gi­ons pro­cu­rant esto­var les ten­si­ons entre els dos rivals (el cato­li­cisme i el pro­tes­tan­tisme). Quan es va pen­sar que al Nou Món es podria cons­truir la soci­e­tat ideal va ado­nar-se que, en rea­li­tat les potències apro­fi­ta­ven el des­co­bri­ment per acla­pa­rar els seus poblats ori­gi­na­ris i extreure tanta riquesa com els vai­xells eren capaços d’embar­car. Després d’abran­dar l’eman­ci­pació de l’home davant la religió, per­ce­bia que aquest tam­poc era inno­cent, que l’ambició crei­xia sense atu­ra­dor. Els ossos de Mon­taigne fa una referència a Tarkovski: “No us sem­bla que les plan­tes sen­ten, medi­ten, que els arbres s’ente­nen? No cor­ren cap a enlloc. Nosal­tres, en canvi, cor­rem, espe­ri­tats, i diem coses banals.” L’home ha pas­sat a ser l’amo de l’Uni­vers i el sot­met sense escol­tar la natura ni tam­poc Déu que li ha brin­dat l’opor­tu­ni­tat al Gènesi. L’home és mor­tal, i per això com­pa­nyies com Pagans ja en feien un cant a la sim­bi­osi de la natura a Arbres que tren­quen ossos. Aquesta set­mana (que s’han pre­sen­tat els pro­jec­tes cata­lans que es des­plaçaran a la Qua­dri­en­nal de Praga), de fet, l’escenògraf Albert Pas­cual adver­tia de la vida paral·lela dels fongs, que es desen­vo­lupa a espat­lles d’una soci­e­tat que exer­ceix el poder amb la carac­terística del cavall d’Àtila.

Fa unes set­ma­nes, en aques­tes pla­nes de La República, Santi Bor­rell feia una anàlisi de Camins que el temps no esborra (Edi­to­rial Afers 2022), de Vicent Alonso, reco­ne­gut per la tra­ducció dels Assaigs de Mon­taigne (Proa 2006-2008). Alonso també va optar per un aïlla­ment volun­tari avançant la seva jubi­lació a la uni­ver­si­tat. En aquest die­tari el pen­sa­ment de Mon­taigne és pro­ta­go­nista perquè coin­ci­deix amb l’època de la tra­ducció. El seu die­tari remet, doncs, a aquest pen­sar de Mon­taigne. La dra­matúrgia de Sadurní Vergés con­clou la veu del pen­sa­dor francès amb una con­fessió: “Cal aco­mo­dar la meva història a l’hora. Aviat podria can­viar, no només per la for­tuna, sinó per la intenció. És un inven­tari d’acci­dents diver­sos i muta­bles i d’ima­gi­na­ci­ons irre­sol­tes i, si s’escau, contràries. Tant és així que em con­tra­dic tot sovint, però la veri­tat no la con­tra­dic gens ni mica. L’ànima sem­pre està apre­nent i posant-se a prova.”

Glòria Balañà (recent­ment ha estre­nat Tot el que pas­sarà a par­tir d’ara) és una direc­tora que indaga. Ara, amb Vergés, però sovint amb la intuïció de Vic­to­ria Szpun­berg, amb qui coin­ci­deix amb una mirada pre­o­cu­pada per la soci­e­tat. Balañà hi ha bus­cat res­posta a par­tir de Ste­ven Berkoff (Decadència), Ionesco (Cadi­res) i Caryl Churc­hill (El setè cel). Amb Szpun­berg han fet peces com Boys don’t cry i La marca pre­fe­rida de las her­ma­nas Claus­man. La recerca de la dra­ma­turga, per la seva banda, l’ha dut a des­til·lar a l’escena Han­nah Arendt (Amor mundi). Són veus pre­o­cu­pa­des per un exis­ten­ci­a­lisme mili­tant en una soci­e­tat d’entre­te­ni­ment, de bui­dor, de sim­pli­fi­cació de mis­sat­ges. Per això aquests Ossos de Mon­taigne poden ser con­si­de­rats exces­sius, impos­si­bles d’abas­tar. Al final, com Mon­taigne, les cre­a­do­res adver­tei­xen que el seu cos aca­barà clos en un clot. I que, si la natura es trans­forma contínua­ment i evo­lu­ci­ona segons les con­di­ci­ons que es dis­posi en cada moment, la huma­ni­tat pot dei­xar pen­sa­ment per subli­mar els com­por­ta­ments. Per con­fiar, ni que sigui utòpica­ment, en soci­e­tats que, com deia Txèkhov, hau­ran superat el dolor i la misèria (com recull el qua­dre icònic de Millet amb els cam­pe­rols de L’ange­lus) i que agrai­ran l’esforç de les gene­ra­ci­ons pre­de­ces­so­res per l’esta­tus de con­vivència i con­for­ta­bi­li­tat que en puguin gau­dir i com­par­tir. Siguin més o menys soci­a­bles.