Aforismes col·lapsats

Com una tamborinada inclement. La dramatúrgia d’Els ossos de Montaigne contrasta entre l’adjectiu erudit que arrossega significació específica i el moviment que, per moments, apareix desconnectat del que es parla. Resulta que el pensador Michel de Montaigne (1533-1592), que ha estat inspirador per a molts filòsofs posteriors (des de René Descartes fins a Virginia Woolf i Friedrich Nietszche), va decidir recloure’s en la soledat del seu castell i deixar divagar els seus pensaments. Sense una trama argumental (sí que hi emergeix una introducció i un final que fa d’epíleg i que aprofita la coincidència de la troballa de l’esquelet de Montaigne) deixa que els pensaments implosionin com eslògans inacabables, amb reflexions que s’amunteguen unes darrere les altres. Una mirada lúcida, un pensament humanista, escèptic i catòlic, contradictori, que convida a llegir-lo amb més calma. La quietud que tant celebrava Montaigne no és tal, perquè el seu cervell és irrefrenable. L’espectacle demana una atenció contemplativa, no militant L’espectador que vulgui abraçar molt estrenyerà ben poc. En canvi, deixar que la tempesta caigui a sobre i que algunes idees entrin com un raig de sol enmig d’un cel encapotat és una benedicció. I, al davant tres cossos donen ànima tot resseguint (per empatia o per contrast) la sonoritat de les paraules, la potència radical d’un Montaigne que se sap en un món de privilegi i carregat d’injustícia que, com a alcalde de Bordeus, va provar de relativitzar amb una sort mitificada però insuficient.

Els ossos de Montaigne es va estrenar al Grec del 2022 i ara fa una estada a l’Escenari Joan Brossa del Centre de les Arts Lliures, fins l’11 de juny. L’arrencada del muntatge és a la seu de la Fundació Brossa i s’accedeix a l’escenari per una esquerda desconeguda pel públic entre els dos espais. Balañà es distancia de la conferència performativa, d’aportar un personatge concret que exposi racionalment l’univers de Montaigne. És fidel al desordre del pensament capriciós i convida el públic a rebre l’embat de les marees que les duen d’un lloc a un altre, intuïtivament. Al costat d’aquests aforismes se n’amunteguen d’altres que en són hereus. No s’indica quasi mai si són pensaments de John Cage, Susan Sontag o Blaise Pascal. En tot cas, el teatre és “una altra manera d’anomenar la vida”, com indica Cage.

Es diu que el pare de Montaigne el va portar a viure amb pagesos els primers tres anys de vida. Després va haver d’aprendre la lletra i la ciència. I va anar completant el seu pensament des de l’observació i el viatge (tant filosòfic com físic). Va provar de conciliar l’embat de religions procurant estovar les tensions entre els dos rivals (el catolicisme i el protestantisme). Quan es va pensar que al Nou Món es podria construir la societat ideal va adonar-se que, en realitat les potències aprofitaven el descobriment per aclaparar els seus poblats originaris i extreure tanta riquesa com els vaixells eren capaços d’embarcar. Després d’abrandar l’emancipació de l’home davant la religió, percebia que aquest tampoc era innocent, que l’ambició creixia sense aturador. Els ossos de Montaigne fa una referència a Tarkovski: “No us sembla que les plantes senten, mediten, que els arbres s’entenen? No corren cap a enlloc. Nosaltres, en canvi, correm, esperitats, i diem coses banals.” L’home ha passat a ser l’amo de l’Univers i el sotmet sense escoltar la natura ni tampoc Déu que li ha brindat l’oportunitat al Gènesi. L’home és mortal, i per això companyies com Pagans ja en feien un cant a la simbiosi de la natura a Arbres que trenquen ossos. Aquesta setmana (que s’han presentat els projectes catalans que es desplaçaran a la Quadriennal de Praga), de fet, l’escenògraf Albert Pascual advertia de la vida paral·lela dels fongs, que es desenvolupa a espatlles d’una societat que exerceix el poder amb la característica del cavall d’Àtila.

Fa unes setmanes, en aquestes planes de La República, Santi Borrell feia una anàlisi de Camins que el temps no esborra (Editorial Afers 2022), de Vicent Alonso, reconegut per la traducció dels Assaigs de Montaigne (Proa 2006-2008). Alonso també va optar per un aïllament voluntari avançant la seva jubilació a la universitat. En aquest dietari el pensament de Montaigne és protagonista perquè coincideix amb l’època de la traducció. El seu dietari remet, doncs, a aquest pensar de Montaigne. La dramatúrgia de Sadurní Vergés conclou la veu del pensador francès amb una confessió: “Cal acomodar la meva història a l’hora. Aviat podria canviar, no només per la fortuna, sinó per la intenció. És un inventari d’accidents diversos i mutables i d’imaginacions irresoltes i, si s’escau, contràries. Tant és així que em contradic tot sovint, però la veritat no la contradic gens ni mica. L’ànima sempre està aprenent i posant-se a prova.”

Glòria Balañà (recentment ha estrenat Tot el que passarà a partir d’ara) és una directora que indaga. Ara, amb Vergés, però sovint amb la intuïció de Victoria Szpunberg, amb qui coincideix amb una mirada preocupada per la societat. Balañà hi ha buscat resposta a partir de Steven Berkoff (Decadència), Ionesco (Cadires) i Caryl Churchill (El setè cel). Amb Szpunberg han fet peces com Boys don’t cry i La marca preferida de las hermanas Clausman. La recerca de la dramaturga, per la seva banda, l’ha dut a destil·lar a l’escena Hannah Arendt (Amor mundi). Són veus preocupades per un existencialisme militant en una societat d’entreteniment, de buidor, de simplificació de missatges. Per això aquests Ossos de Montaigne poden ser considerats excessius, impossibles d’abastar. Al final, com Montaigne, les creadores adverteixen que el seu cos acabarà clos en un clot. I que, si la natura es transforma contínuament i evoluciona segons les condicions que es disposi en cada moment, la humanitat pot deixar pensament per sublimar els comportaments. Per confiar, ni que sigui utòpicament, en societats que, com deia Txèkhov, hauran superat el dolor i la misèria (com recull el quadre icònic de Millet amb els camperols de L’angelus) i que agrairan l’esforç de les generacions predecessores per l’estatus de convivència i confortabilitat que en puguin gaudir i compartir. Siguin més o menys sociables.