MELODIA I ESTRIDÈNCIA

Fa set anys, Dan Peralbo en va fer 18 i amb prou fei­nes havia sor­tit mai del seu poble, Torelló. “No sabia què estu­diar, si posar-me a tre­ba­llar... no sabia, en defi­ni­tiva, què car­dar amb la meva vida”, admet. La solució, com per a tanta altra gent en aquest moment vital, va ser fer les male­tes i anar a viure a Lon­dres, on va començar a tocar en pubs i al car­rer cançons dels Beat­les i Oasis, però també com­po­si­ci­ons seves en català que, al cap d’un temps, repes­ca­ria en el seu pri­mer tre­ball. “Sem­pre dic que ha estat l’únic moment de la meva vida en què he pogut viure de la música”, dis­para. “I és que, a Lon­dres, als músics de car­rer se’ls veu com a artis­tes, no pas com a gent que demana cari­tat.”

D’ençà ales­ho­res, Dan Peralbo ha tor­nat a Cata­lu­nya (tot i que no pas a Torelló, sinó a Bar­ce­lona) i, pri­mer només amb el seu nom i després com a Dan Peralbo i El Com­boi, ha publi­cat qua­tre dis­cos de curta durada, amb un punt d’inflexió com va ser, l’any 2021, pro­cla­mar-se gua­nya­dor de la 21a edició del Con­curs Sona 9. “Va ser un impuls”, asse­gura el músic, que va mun­tar la seva pri­mera banda quan tot just teni­a11 anys. “També ho va ser, però, actuar al Cruïlla o fer una pel·lícula, Crous (Cen­tre Resi­den­cial Obert a Uni­ver­sos Sonors) fruit de la impos­si­bi­li­tat de fer con­certs durant la pandèmia”, afe­geix.

El nou tre­ball de la banda, inte­grada, a més de Peralbo, per Albert Ret Rams (gui­tarra i veu secundària), Aleix Jimmy Vilar­rasa (bate­ria) i Pol Ville­gas (baix i veus), s’ano­mena Cosa Fina i s’ha ges­tat amb la intenció de sonar “com un grup de rock de veri­tat”: “Volíem fer un disc de rock amb gui­tar­res altes i estri­dents, gra­vat en directe i en què tot fos al més natu­ral i humà pos­si­ble”, rei­vin­dica. “Ja hi ha massa pro­duc­ci­ons, avui, en què tot està a lloc i tot sona molt cor­recte.”

Té la sen­sació, li pre­gun­tem, que fer un disc de “rock amb gui­tar­res estri­dents”, almenys a Cata­lu­nya, és nedar con­tra­cor­rent? “Una mica sí, la veri­tat”, con­testa Peralbo. “I sovint ens plan­te­gem si no estem pixant una mica fora de test, però també hi ha gent que ens diu que aquí no n’hi ha gai­res, de grups que ho facin, la qual cosa ens fa sen­tir una mica espe­ci­als...”

Amb La Ludwig Band, amb qui han com­par­tit “refe­rents i mol­tes cer­ve­ses a l’Heliogàbal” com a prin­ci­pals com­panys de viatge, Dan Peralbo i El Com­boi, més enllà de l’estridència, bus­quen “melo­dies pop que engan­xin” i amb lle­tres amb espai per a la iro­nia. “Reflec­tei­xen tot allò que em pre­o­cupa i, d’alguna manera, em carda mal”, diu Peralbo.

Quan, en fina­lit­zar la xer­rada amb ell, li pre­gun­tem a Dan Peralbo si se sent part de la històrica efer­vescència musi­cal de Torelló, on orga­nitza un cicle de con­certs a la plaça Major amb l’Asso­ci­ació Tant per Cent, el músic es mos­tra rea­lista: “Creu-me que em sap greu dir-ho, però a Torelló, amb la pandèmia, van tan­car els bars musi­cals que que­da­ven i ha per­dut molt. Espero que algun dia, però, torni a ser un refe­rent!”