“Els museus no fan un seguiment prou acurat del mercat de l’art”

Sí, la tinc motes vegades. És una imatge que han contribuït a difondre el cinema i la literatura i que està molt mitificada, però contínuament tinc aquesta sensació que vaig rere una pista i una altra, i és apassionant.

A mi m’agrada buscar el tresor. La recerca dona moltes satisfaccions i, a més, sempre intento que acabi plasmada en paper. Les recerques que explico al llibre són la cara B de les investigacions, perquè ja ho tinc tot publicat a les revistes i llibres especialitzats. Però com que darrere de totes aquestes històries hi ha un component més aventurer, considerava que agrupades en un llibre podien fer passar bones estones a la gent. La nostra missió és fer recerca, publicar resultats i fer avançar el coneixement, però la finalitat última, i diria que la més important, és connectar amb la societat: fer veure a la gent que el patrimoni, la història, l’arqueologia, i en general tot allò que penja de les humanitats, és fonamental per a la seves vides.

La sensació del moment de la troballa és molt fugissera; és com una pujada d’adrenalina. Algun cop he fet la broma que és com la pujada que provoquen les drogues: una sensació molt puntual que desapareix. En canvi, el procés de recerca és satisfacció rere satisfacció, i en el seguiment està la gràcia. La descoberta és el premi, però es gaudeix molt més del procés.

És molt difícil triar, però si m’he de quedar amb una trio la de la Mare de Déu de Bellpuig de les Avellanes, pel que va implicar: la tornada, durant deu dies, de la Mare de Déu al monestir. Allò va ser el millor que m’ha passat a la vida com a professional. Vam arribar amb la furgoneta, escortats pels Mossos d’Esquadra, amb el Centre de Restauració de Béns Mobles... Vam descarregar la caixa i la gent ens abraçava i plorava... Gent dels pobles del costat havien vingut a fer-nos la rebuda; escoltàvem com sonaven les sardanes a tot drap per la megafonia del monestir, les campanes repicant...

Tenia la sensació que després de tots els anys d’estudi, de trajectòria, ja no podia fer res millor. Allò era la Champions. Aquell dia es va demostrar que un fragment de pedra policromada del segle XIV pot generar una sèrie de sentiments en la gent, que és el que dona sentit al patrimoni. Aquella peça ens va fer adonar de com és d’important el patrimoni per entendre’ns a nosaltres mateixos.

El Museu de Lleida m’ha donat el dia més feliç de la meva vida, el que acabo d’explicar sobre la Mare de Déu de Bellpuig de les Avellanes, i també el més trist, que és aquest del 2017. Ara que ha passat el temps, les sensacions continuen i romanen ben vives. No oblidaré mai el que va passar aquell dia al museu i no oblidaré mai qui ho va provocar: els representats polítics i religiosos d’Aragó, del govern espanyol, de la judicatura. Van provocar una situació anòmala i inèdita en la història de la museologia mundial. El que va passar a Lleida va ser gravíssim. Ho recordo amb tristesa perquè el que va passar aquell dia, en el fons, com va dir la sentència del Tribunal Suprem, estava provocat per un defecte de forma. I crec que un defecte de forma no pot generar anys i anys d’enfrontament, ni veure les imatges dels Mossos d’Esquadra pegant els ciutadans fora del museu; és inconcebible. Tots plegats hem de fer la reflexió de si tots aquests anys de conflicte per un defecte de forma han valgut la pena. Per a mi, la resposta és evident.

És evident que l’excusa va ser el patrimoni, però aquí hi ha un caldo de cultiu que s’ha anat cuinant des del tardofranquisme, i sobretot durant els anys setanta i vuitanta, amb una sèrie de capellans de la zona de la Franja i de la zona més oriental d’Aragó –que no és la Franja–, que no volien pertànyer al Bisbat de Lleida, per unes connotacions anticatalanistes furibundes. Aquest caldo de cultiu va provocar aquella situació que després va derivar en altres mostres d’anticatalanisme, fins i tot ben explícites per part de persones, com ara el president de la Comunitat d’Aragó, Javier Lambán, que s’ha fet un fart de donar mostres en aquest sentit. És tristíssim que unes obres d’art que explicaven la relació de dos territoris agermanats durant segles acabin generant una situació anticatalanista d’aquest calibre.

Els responsables polítics aragonesos han actuat d’una manera molt irresponsable en tot aquest afer. Tinc l’esperança que el temps els posi a tots a lloc, perquè no es pot atiar el foc de la manera que l’han atiat. A més, podrien generar altres conflictes similars que no provoquen perquè les peces que podrien reclamar estan a l’Estat espanyol i ja els està bé que estiguin allí. El problema és que estiguin a Catalunya. Hi ha infinitat de museus de l’Estat (a Sevilla, Bilbao, Madrid, Pontevedra, Toledo...) amb obres d’art aragoneses que no reclamaran mai.

Sí. I hi ha més casos judicials que estan per caure i que vindran per dues vies diferents. D’una banda, estem esperant que el Suprem dicti sentència sobre l’art de la Franja. Molta gent es pensa que el litigi per l’art de la Franja és el mateix que el de Sixena i no, són diferents. Quan surti aquesta sentència serà fonamental perquè no només tindrà afectació sobre el patrimoni aragonès conservat a Catalunya, sinó sobre qualsevol peça d’art sacre venuda a l’Estat durant el segle XX, i podrà afectar infinitat de museus i col·leccions privades de tot l’Estat. Les conseqüències poden ser enormes. Veurem què sentenciarà el Suprem, perquè una cosa és que vagi en contra dels interessos de Catalunya, que això ja hem vist darrerament que hi estan abonats, i una altra cosa és que vagi en contra dels interessos d’infinitat de museus i col·leccions espanyoles. I, d’altra banda, és evident que la sentència que ja tenim del Suprem de Sixena sí que generarà altres litigis, perquè al Museu de Lleida encara es conserven obres de Sixena que no van formar part d’aquelles operacions de compravenda dels anys vuitanta. Per tant, no sé quant trigaran, però els polítics aragonesos obriran nous fronts judicials per recuperar les peces que encara estan a Lleida.

No. Encara no és el moment.

Tinc una opinió bastant crítica sobre aquesta qüestió, i suposo que el que diré potser no agradarà a alguns companys meus del món dels museus. Trobo que des dels museus catalans no es fa un seguiment prou acurat del mercat de l’art ni del col·leccionisme per tal d’engrandir les nostres col·leccions públiques. És a dir, no hi ha conservadors de museu amb el perfil que jo tenia al Museu de Lleida, de fer un seguiment exhaustiu del mercat a la recerca de peces que puguin interessar. En general, els conservadors no segueixen el mercat. I el mercat és una font de proveïment d’objectes i d’aparició d’oportunitats molt important. Espero que en els propers anys els companys dels museus catalans es posin les piles en aquest sentit. Perquè és una de les obligacions que té un conservador de museu: fer un seguiment del mercat per trobar oportunitats. La Generalitat ha fet un esforç ingent els darrers anys per aportar diners i fer adquisicions, però hi ha moltes oportunitats que es deixen escapar.

Em consta que és un article que no ha agradat gens a determinades persones.

Sí. Jo col·laboro habitualment amb l’administració, però considero que he de ser crític. Sempre he lloat els meus companys de museus o de l’administració quan han fet bé les coses, però considero que també tinc dret a manifestar les meves opinions contràries o discrepants. El que no entenc és que això pugui no agradar, perquè el que deia en aquell article era ben normal i la queixa era justificada.

Va ser el que va passar amb la Mare de Déu de Bellpuig de les Avellanes. Al Museu de Lleida volíem aquella obra perquè era fonamental per al discurs del museu, i teníem por –i que s’entengui el que ara diré– que el MNAC també s’hi interessés, perquè és una peça rellevant, que podria estar perfectament en qualsevol museu del món. Per això vam jugar les nostres cartes i vam fer algunes trucades per posicionar-nos. Certament, el món del mercat és molt dinàmic, tot és fugisser, i, per contra, cada vegada l’administració, que hauria de ser més ràpida i eficient, va a pitjor. Són dos mons amb dinàmiques antagòniques. Les persones que estem al mig hem d’intentar facilitar les coses. Jo dic sovint que soc un facilitador del mercat: intento posar en connexió el mercat amb l’administració per aconseguir que determinades peces acabin formant part del patrimoni públic. Perquè els museus no són de l’administració; nosaltres en som els propietaris i els principals beneficiaris.

Per a una persona que es dedica a això sempre és poc. Tenim l’administració que tenim i tenim les necessitats que tenim, que són molt grans. Al món del mercat i de l’adquisició i recuperació de patrimoni, evidentment que s’hi destinen diners, però si ho comparem, en proporció, amb els diners que hi destinen a l’Estat espanyol, és molt menor. La Generalitat ha fet un esforç molt gran en els darrers anys, però crec que encara ens hem de posar més les piles.

Si això ho preguntes a qualsevol historiador de l’art, i jo m’hi incloc, la resposta és evident: l’art sempre ha d’estar al seu lloc d’origen, sempre. Les peces de Sixena no haurien d’haver sortit mai del monestir de Sixena. I les peces de les esglésies de la Franja no haurien d’haver sortit mai d’allà. Això és inqüestionable. Però la història és un caprici rere un altre: hi ha guerres, hi ha legislacions poc proteccionistes amb el patrimoni i hi ha tota una sèrie d’agents que han provocat que les peces hagin sortit. I si han sortit de manera legal, i d’acord amb la legislació que hi havia en aquell moment, què hi podem dir nosaltres? Catalunya ha estat una de les comunitats autònomes més afectades per la destrucció i per la sortida de patrimoni cap a l’estranger. Si vas pel món, a Nova York, París, Roma..., sempre trobes peces catalanes. Però el que no podem dir és: “Desballestem els museus, i totes les peces als seus llocs!” No, els museus són institucions fonamentals i no ens els podem carregar. Però pel que fa a aquelles peces que hagin marxat de manera il·legal o per conflictes bèl·lics o per situacions colonials, s’han d’encetar processos de restitució.

El més fàcil és carregar les tintes contra els antiquaris i l’Església, que són agents en tot aquest problema, i que en tenen bona part de culpa, però s’han d’explicar les situacions. En el context de la Catalunya de finals del segle XIX i principis del XX, en què la legislació no protegia aquestes peces, en què l’església estava sumida en una galopant crisi econòmica, i en un context en què els antiquaris feien la seva feina... Si sumem tot això, el còctel és explosiu. Això vol dir que els antiquaris eren males persones i que els capellans eren males persones? No, és molt més complex que tot això. És evident que hi va haver capellans i antiquaris que van actuar amb cobdícia, però també hi va haver antiquaris que es van limitar a fer la seva feina d’acord amb la legalitat vigent, i hi va haver capellans i bisbats que es van veure obligats a desprendre’s de patrimoni perquè no els va quedar cap més remei. Hem d’anar amb cura a l’hora de fer anàlisis, perquè tenim tendència a analitzar situacions de fa més de cent anys amb criteris actuals, i això no serveix.

Hi ha una cosa òbvia: que t’agradi la recerca, que siguis una persona curiosa, tafanera. A mi això em ve perquè el meu pare era antiquari i des de petit he tingut una certa relació amb el mercat. I és en el mercat on es produeixen moltes d’aquestes troballes. No sempre. Però per tenir el meu perfil, que no és un perfil habitual, sinó una mica estrany, s’han de donar tota una sèrie de circumstàncies. Bàsicament, que t’agradi la recerca, que se’t doni bé i que et sàpigues moure en aquest món. És com el periodisme: compartim molts punts de vista i moltes metodologies.

Són fonamentals en la nostra tasca. Sempre he intentat mantenir una relació molt directa amb la premsa, perquè sou els nostres mediadors. Els historiadors de l’art que no col·laborin amb la premsa no podran aconseguir una part dels seus objectius professionals.

Són fonamentals. Hi ha historiadors de l’art que no tenen interès a connectar amb el públic i que només volen la recerca i la torre d’ivori de la investigació. Jo crec que s’equivoquen. Avui dia un historiador de l’art que vulgui arribar a la ciutadania, si prescindeix de les xarxes socials, ja ha begut oli. Es tracta d’inocular el virus del patrimoni a la gent, i que s’adoni que el patrimoni és una part important de la seva vida i de la seva identitat.

Sempre tinc coses en dansa, es puguin explicar no, però sí que des de fa anys tinc l’ullet clavat en una peça: el Sant Bolquer del Nen Jesús que es conservava a Lleida. Una relíquia medieval que va desaparèixer l’any 1936 i de la qual només es coneix una fotografia. Ben aviat intentaré clavar-li la dent perquè és un tema apassionant.

Sobre la localització de la relíquia no, però és una història fascinant que tinc moltes ganes d’explicar, i crec que no trigaré gaire a fer-ho.

Jo vinc d’un ambient de col·leccionisme, perquè el meu pare era antiquari i també col·leccionava. Des de petit he col·leccionat de tot. No tinc una gran col·lecció d’art perquè tampoc no tinc els mitjans econòmics per permetre-me-la, però sí que tinc, per exemple, pintura lleidatana. Si tingués molts diners sí que m’agradaria tenir una gran col·lecció, perquè a més tinc els coneixements i sé on buscar les peces. El que porta la gent a col·leccionar és l’afany de possessió. Hi ha molts estudis sobre això des del punt de vista de la psicologia humana. I han arribat a la conclusió que la passió col·leccionista és un fet molt més masculí que femení, perquè els homes som molt més possessius. Això no vol dir que no hi hagi dones col·leccionistes, que n’hi ha, com Peggy Guggenheim. Però l’afany de possessió és el que mou el col·leccionista a acumular.

Cada vegada m’interessen més les falsificacions que les obres originals. El meu discurs d’ingrés a la Reial Acadèmia de Belles Arts el vaig dedicar precisament a les falsificacions d’art medieval a Catalunya, perquè són el resultant d’un context determinat. En aquell discurs vaig explicar per què a Catalunya a finals del segle XIX i principis del XX hi ha tantes falsificacions d’art medieval. I és perquè Catalunya és una nació que sempre ha pouat en el passat medieval a l’hora de buscar les nostres arrels. Aquesta fascinació que sempre hi ha hagut pel món medieval, i que continua sent-hi, explica que en un determinat moment a Catalunya es produïssin falsificacions de pintura gòtica o romànica. M’interessen molt aquests vincles entre el món medieval i la societat contemporània, per això també em dedico a fer història del col·leccionisme, a estudiar els col·leccionistes i els antiquaris que van operar en el primer terç del segle XX a Catalunya, i intentar entendre per què compraven i col·leccionaven art medieval. A part que darrere de les falsificacions hi ha històries personals molt interessants i divertides.

Per exemple la història dels germans Sebastià i Carles Junyer, que són protagonistes d’un dels capítols del llibre i a qui es pot considerar entre els principals falsificadors d’art antic d’Europa. Feien unes falsificacions d’una qualitat excepcional, que costa molt fins i tot als ulls experts detectar-les. Eren uns personatges que treballaven gairebé d’amagatotis. Desemmascarar-los és molt motivador per als investigadors. A part, eren amics de Picasso. Quan estava amb ells, Picasso anava fent dibuixos a les targetes de visita de la botiga que tenien els Junyer, però no els signava. Després, quan Picasso es va convertir en el pintor més important del món, els Junyer tenien aquells dibuixos sense signar. Van pensar que era un bon moment per signar-los: els van signar ells i els van posar en circulació. Això va arribar a oïda de Picasso, que es va emprenyar moltíssim.