“Els museus no fan un seguiment prou acurat del mercat de l’art”

Sí, la tinc motes vega­des. És una imatge que han con­tribuït a difon­dre el cinema i la lite­ra­tura i que està molt miti­fi­cada, però contínua­ment tinc aquesta sen­sació que vaig rere una pista i una altra, i és apas­si­o­nant.

A mi m’agrada bus­car el tre­sor. La recerca dona mol­tes satis­fac­ci­ons i, a més, sem­pre intento que acabi plas­mada en paper. Les recer­ques que explico al lli­bre són la cara B de les inves­ti­ga­ci­ons, perquè ja ho tinc tot publi­cat a les revis­tes i lli­bres espe­ci­a­lit­zats. Però com que dar­rere de totes aques­tes històries hi ha un com­po­nent més aven­tu­rer, con­si­de­rava que agru­pa­des en un lli­bre podien fer pas­sar bones esto­nes a la gent. La nos­tra missió és fer recerca, publi­car resul­tats i fer avançar el conei­xe­ment, però la fina­li­tat última, i diria que la més impor­tant, és con­nec­tar amb la soci­e­tat: fer veure a la gent que el patri­moni, la història, l’arque­o­lo­gia, i en gene­ral tot allò que penja de les huma­ni­tats, és fona­men­tal per a la seves vides.

La sen­sació del moment de la tro­ba­lla és molt fugis­sera; és com una pujada d’adre­na­lina. Algun cop he fet la broma que és com la pujada que pro­vo­quen les dro­gues: una sen­sació molt pun­tual que des­a­pa­reix. En canvi, el procés de recerca és satis­facció rere satis­facció, i en el segui­ment està la gràcia. La des­co­berta és el premi, però es gau­deix molt més del procés.

És molt difícil triar, però si m’he de que­dar amb una trio la de la Mare de Déu de Bell­puig de les Ave­lla­nes, pel que va impli­car: la tor­nada, durant deu dies, de la Mare de Déu al mones­tir. Allò va ser el millor que m’ha pas­sat a la vida com a pro­fes­si­o­nal. Vam arri­bar amb la fur­go­neta, escor­tats pels Mos­sos d’Esqua­dra, amb el Cen­tre de Res­tau­ració de Béns Mobles... Vam des­car­re­gar la caixa i la gent ens abraçava i plo­rava... Gent dels pobles del cos­tat havien vin­gut a fer-nos la rebuda; escoltàvem com sona­ven les sar­da­nes a tot drap per la mega­fo­nia del mones­tir, les cam­pa­nes repi­cant...

Tenia la sen­sació que després de tots els anys d’estudi, de tra­jectòria, ja no podia fer res millor. Allò era la Cham­pi­ons. Aquell dia es va demos­trar que un frag­ment de pedra poli­cro­mada del segle XIV pot gene­rar una sèrie de sen­ti­ments en la gent, que és el que dona sen­tit al patri­moni. Aque­lla peça ens va fer ado­nar de com és d’impor­tant el patri­moni per enten­dre’ns a nosal­tres matei­xos.

El Museu de Lleida m’ha donat el dia més feliç de la meva vida, el que acabo d’expli­car sobre la Mare de Déu de Bell­puig de les Ave­lla­nes, i també el més trist, que és aquest del 2017. Ara que ha pas­sat el temps, les sen­sa­ci­ons con­ti­nuen i roma­nen ben vives. No obli­daré mai el que va pas­sar aquell dia al museu i no obli­daré mai qui ho va pro­vo­car: els repre­sen­tats polítics i reli­gi­o­sos d’Aragó, del govern espa­nyol, de la judi­ca­tura. Van pro­vo­car una situ­ació anòmala i inèdita en la història de la muse­o­lo­gia mun­dial. El que va pas­sar a Lleida va ser gravíssim. Ho recordo amb tris­tesa perquè el que va pas­sar aquell dia, en el fons, com va dir la sentència del Tri­bu­nal Suprem, estava pro­vo­cat per un defecte de forma. I crec que un defecte de forma no pot gene­rar anys i anys d’enfron­ta­ment, ni veure les imat­ges dels Mos­sos d’Esqua­dra pegant els ciu­ta­dans fora del museu; és incon­ce­bi­ble. Tots ple­gats hem de fer la reflexió de si tots aquests anys de con­flicte per un defecte de forma han val­gut la pena. Per a mi, la res­posta és evi­dent.

És evi­dent que l’excusa va ser el patri­moni, però aquí hi ha un caldo de cul­tiu que s’ha anat cui­nant des del tar­do­fran­quisme, i sobre­tot durant els anys setanta i vui­tanta, amb una sèrie de cape­llans de la zona de la Franja i de la zona més ori­en­tal d’Aragó –que no és la Franja–, que no volien pertànyer al Bis­bat de Lleida, per unes con­no­ta­ci­ons anti­ca­ta­la­nis­tes furi­bun­des. Aquest caldo de cul­tiu va pro­vo­car aque­lla situ­ació que després va deri­var en altres mos­tres d’anti­ca­ta­la­nisme, fins i tot ben explícites per part de per­so­nes, com ara el pre­si­dent de la Comu­ni­tat d’Aragó, Javier Lambán, que s’ha fet un fart de donar mos­tres en aquest sen­tit. És tristíssim que unes obres d’art que expli­ca­ven la relació de dos ter­ri­to­ris ager­ma­nats durant segles aca­bin gene­rant una situ­ació anti­ca­ta­la­nista d’aquest cali­bre.

Els res­pon­sa­bles polítics ara­go­ne­sos han actuat d’una manera molt irres­pon­sa­ble en tot aquest afer. Tinc l’espe­rança que el temps els posi a tots a lloc, perquè no es pot atiar el foc de la manera que l’han atiat. A més, podrien gene­rar altres con­flic­tes simi­lars que no pro­vo­quen perquè les peces que podrien recla­mar estan a l’Estat espa­nyol i ja els està bé que esti­guin allí. El pro­blema és que esti­guin a Cata­lu­nya. Hi ha infi­ni­tat de museus de l’Estat (a Sevi­lla, Bil­bao, Madrid, Pon­te­ve­dra, Toledo...) amb obres d’art ara­go­ne­ses que no recla­ma­ran mai.

Sí. I hi ha més casos judi­ci­als que estan per caure i que vin­dran per dues vies dife­rents. D’una banda, estem espe­rant que el Suprem dicti sentència sobre l’art de la Franja. Molta gent es pensa que el litigi per l’art de la Franja és el mateix que el de Sixena i no, són dife­rents. Quan surti aquesta sentència serà fona­men­tal perquè no només tindrà afec­tació sobre el patri­moni ara­gonès con­ser­vat a Cata­lu­nya, sinó sobre qual­se­vol peça d’art sacre venuda a l’Estat durant el segle XX, i podrà afec­tar infi­ni­tat de museus i col·lec­ci­ons pri­va­des de tot l’Estat. Les con­seqüències poden ser enor­mes. Veu­rem què sen­ten­ciarà el Suprem, perquè una cosa és que vagi en con­tra dels interes­sos de Cata­lu­nya, que això ja hem vist dar­re­ra­ment que hi estan abo­nats, i una altra cosa és que vagi en con­tra dels interes­sos d’infi­ni­tat de museus i col·lec­ci­ons espa­nyo­les. I, d’altra banda, és evi­dent que la sentència que ja tenim del Suprem de Sixena sí que gene­rarà altres liti­gis, perquè al Museu de Lleida encara es con­ser­ven obres de Sixena que no van for­mar part d’aque­lles ope­ra­ci­ons de com­pra­venda dels anys vui­tanta. Per tant, no sé quant tri­ga­ran, però els polítics ara­go­ne­sos obri­ran nous fronts judi­ci­als per recu­pe­rar les peces que encara estan a Lleida.

No. Encara no és el moment.

Tinc una opinió bas­tant crítica sobre aquesta qüestió, i suposo que el que diré pot­ser no agra­darà a alguns com­panys meus del món dels museus. Trobo que des dels museus cata­lans no es fa un segui­ment prou acu­rat del mer­cat de l’art ni del col·lec­ci­o­nisme per tal d’engran­dir les nos­tres col·lec­ci­ons públi­ques. És a dir, no hi ha con­ser­va­dors de museu amb el per­fil que jo tenia al Museu de Lleida, de fer un segui­ment exhaus­tiu del mer­cat a la recerca de peces que puguin interes­sar. En gene­ral, els con­ser­va­dors no seguei­xen el mer­cat. I el mer­cat és una font de proveïment d’objec­tes i d’apa­rició d’opor­tu­ni­tats molt impor­tant. Espero que en els pro­pers anys els com­panys dels museus cata­lans es posin les piles en aquest sen­tit. Perquè és una de les obli­ga­ci­ons que té un con­ser­va­dor de museu: fer un segui­ment del mer­cat per tro­bar opor­tu­ni­tats. La Gene­ra­li­tat ha fet un esforç ingent els dar­rers anys per apor­tar diners i fer adqui­si­ci­ons, però hi ha mol­tes opor­tu­ni­tats que es dei­xen esca­par.

Em consta que és un arti­cle que no ha agra­dat gens a deter­mi­na­des per­so­nes.

Sí. Jo col·laboro habi­tu­al­ment amb l’admi­nis­tració, però con­si­dero que he de ser crític. Sem­pre he lloat els meus com­panys de museus o de l’admi­nis­tració quan han fet bé les coses, però con­si­dero que també tinc dret a mani­fes­tar les meves opi­ni­ons contràries o dis­cre­pants. El que no entenc és que això pugui no agra­dar, perquè el que deia en aquell arti­cle era ben nor­mal i la queixa era jus­ti­fi­cada.

Va ser el que va pas­sar amb la Mare de Déu de Bell­puig de les Ave­lla­nes. Al Museu de Lleida volíem aque­lla obra perquè era fona­men­tal per al dis­curs del museu, i teníem por –i que s’enten­gui el que ara diré– que el MNAC també s’hi interessés, perquè és una peça relle­vant, que podria estar per­fec­ta­ment en qual­se­vol museu del món. Per això vam jugar les nos­tres car­tes i vam fer algu­nes tru­ca­des per posi­ci­o­nar-nos. Cer­ta­ment, el món del mer­cat és molt dinàmic, tot és fugis­ser, i, per con­tra, cada vegada l’admi­nis­tració, que hau­ria de ser més ràpida i efi­ci­ent, va a pit­jor. Són dos mons amb dinàmiques antagòniques. Les per­so­nes que estem al mig hem d’inten­tar faci­li­tar les coses. Jo dic sovint que soc un faci­li­ta­dor del mer­cat: intento posar en con­nexió el mer­cat amb l’admi­nis­tració per acon­se­guir que deter­mi­na­des peces aca­bin for­mant part del patri­moni públic. Perquè els museus no són de l’admi­nis­tració; nosal­tres en som els pro­pi­e­ta­ris i els prin­ci­pals bene­fi­ci­a­ris.

Per a una per­sona que es dedica a això sem­pre és poc. Tenim l’admi­nis­tració que tenim i tenim les neces­si­tats que tenim, que són molt grans. Al món del mer­cat i de l’adqui­sició i recu­pe­ració de patri­moni, evi­dent­ment que s’hi des­ti­nen diners, però si ho com­pa­rem, en pro­porció, amb els diners que hi des­ti­nen a l’Estat espa­nyol, és molt menor. La Gene­ra­li­tat ha fet un esforç molt gran en els dar­rers anys, però crec que encara ens hem de posar més les piles.

Si això ho pre­gun­tes a qual­se­vol his­to­ri­a­dor de l’art, i jo m’hi incloc, la res­posta és evi­dent: l’art sem­pre ha d’estar al seu lloc d’ori­gen, sem­pre. Les peces de Sixena no hau­rien d’haver sor­tit mai del mones­tir de Sixena. I les peces de les esglésies de la Franja no hau­rien d’haver sor­tit mai d’allà. Això és inqüesti­o­na­ble. Però la història és un caprici rere un altre: hi ha guer­res, hi ha legis­la­ci­ons poc pro­tec­ci­o­nis­tes amb el patri­moni i hi ha tota una sèrie d’agents que han pro­vo­cat que les peces hagin sor­tit. I si han sor­tit de manera legal, i d’acord amb la legis­lació que hi havia en aquell moment, què hi podem dir nosal­tres? Cata­lu­nya ha estat una de les comu­ni­tats autònomes més afec­ta­des per la des­trucció i per la sor­tida de patri­moni cap a l’estran­ger. Si vas pel món, a Nova York, París, Roma..., sem­pre tro­bes peces cata­la­nes. Però el que no podem dir és: “Des­ba­lles­tem els museus, i totes les peces als seus llocs!” No, els museus són ins­ti­tu­ci­ons fona­men­tals i no ens els podem car­re­gar. Però pel que fa a aque­lles peces que hagin mar­xat de manera il·legal o per con­flic­tes bèl·lics o per situ­a­ci­ons colo­ni­als, s’han d’ence­tar pro­ces­sos de res­ti­tució.

El més fàcil és car­re­gar les tin­tes con­tra els anti­qua­ris i l’Església, que són agents en tot aquest pro­blema, i que en tenen bona part de culpa, però s’han d’expli­car les situ­a­ci­ons. En el con­text de la Cata­lu­nya de finals del segle XIX i prin­ci­pis del XX, en què la legis­lació no pro­te­gia aques­tes peces, en què l’església estava sumida en una galo­pant crisi econòmica, i en un con­text en què els anti­qua­ris feien la seva feina... Si sumem tot això, el còctel és explo­siu. Això vol dir que els anti­qua­ris eren males per­so­nes i que els cape­llans eren males per­so­nes? No, és molt més com­plex que tot això. És evi­dent que hi va haver cape­llans i anti­qua­ris que van actuar amb cobdícia, però també hi va haver anti­qua­ris que es van limi­tar a fer la seva feina d’acord amb la lega­li­tat vigent, i hi va haver cape­llans i bis­bats que es van veure obli­gats a des­pren­dre’s de patri­moni perquè no els va que­dar cap més remei. Hem d’anar amb cura a l’hora de fer anàlisis, perquè tenim tendència a ana­lit­zar situ­a­ci­ons de fa més de cent anys amb cri­te­ris actu­als, i això no ser­veix.

Hi ha una cosa òbvia: que t’agradi la recerca, que siguis una per­sona curi­osa, tafa­nera. A mi això em ve perquè el meu pare era anti­quari i des de petit he tin­gut una certa relació amb el mer­cat. I és en el mer­cat on es pro­du­ei­xen mol­tes d’aques­tes tro­ba­lles. No sem­pre. Però per tenir el meu per­fil, que no és un per­fil habi­tual, sinó una mica estrany, s’han de donar tota una sèrie de cir­cumstàncies. Bàsica­ment, que t’agradi la recerca, que se’t doni bé i que et sàpigues moure en aquest món. És com el peri­o­disme: com­par­tim molts punts de vista i mol­tes meto­do­lo­gies.

Són fona­men­tals en la nos­tra tasca. Sem­pre he inten­tat man­te­nir una relació molt directa amb la premsa, perquè sou els nos­tres medi­a­dors. Els his­to­ri­a­dors de l’art que no col·labo­rin amb la premsa no podran acon­se­guir una part dels seus objec­tius pro­fes­si­o­nals.

Són fona­men­tals. Hi ha his­to­ri­a­dors de l’art que no tenen interès a con­nec­tar amb el públic i que només volen la recerca i la torre d’ivori de la inves­ti­gació. Jo crec que s’equi­vo­quen. Avui dia un his­to­ri­a­dor de l’art que vul­gui arri­bar a la ciu­ta­da­nia, si pres­cin­deix de les xar­xes soci­als, ja ha begut oli. Es tracta d’ino­cu­lar el virus del patri­moni a la gent, i que s’adoni que el patri­moni és una part impor­tant de la seva vida i de la seva iden­ti­tat.

Sem­pre tinc coses en dansa, es puguin expli­car no, però sí que des de fa anys tinc l’ullet cla­vat en una peça: el Sant Bol­quer del Nen Jesús que es con­ser­vava a Lleida. Una relíquia medi­e­val que va des­a­parèixer l’any 1936 i de la qual només es coneix una foto­gra­fia. Ben aviat inten­taré cla­var-li la dent perquè és un tema apas­si­o­nant.

Sobre la loca­lit­zació de la relíquia no, però és una història fas­ci­nant que tinc mol­tes ganes d’expli­car, i crec que no tri­garé gaire a fer-ho.

Jo vinc d’un ambi­ent de col·lec­ci­o­nisme, perquè el meu pare era anti­quari i també col·lec­ci­o­nava. Des de petit he col·lec­ci­o­nat de tot. No tinc una gran col·lecció d’art perquè tam­poc no tinc els mit­jans econòmics per per­me­tre-me-la, però sí que tinc, per exem­ple, pin­tura llei­da­tana. Si tingués molts diners sí que m’agra­da­ria tenir una gran col·lecció, perquè a més tinc els conei­xe­ments i sé on bus­car les peces. El que porta la gent a col·lec­ci­o­nar és l’afany de pos­sessió. Hi ha molts estu­dis sobre això des del punt de vista de la psi­co­lo­gia humana. I han arri­bat a la con­clusió que la passió col·lec­ci­o­nista és un fet molt més mas­culí que femení, perquè els homes som molt més pos­ses­sius. Això no vol dir que no hi hagi dones col·lec­ci­o­nis­tes, que n’hi ha, com Peggy Gug­gen­heim. Però l’afany de pos­sessió és el que mou el col·lec­ci­o­nista a acu­mu­lar.

Cada vegada m’interes­sen més les fal­si­fi­ca­ci­ons que les obres ori­gi­nals. El meu dis­curs d’ingrés a la Reial Acadèmia de Belles Arts el vaig dedi­car pre­ci­sa­ment a les fal­si­fi­ca­ci­ons d’art medi­e­val a Cata­lu­nya, perquè són el resul­tant d’un con­text deter­mi­nat. En aquell dis­curs vaig expli­car per què a Cata­lu­nya a finals del segle XIX i prin­ci­pis del XX hi ha tan­tes fal­si­fi­ca­ci­ons d’art medi­e­val. I és perquè Cata­lu­nya és una nació que sem­pre ha pouat en el pas­sat medi­e­val a l’hora de bus­car les nos­tres arrels. Aquesta fas­ci­nació que sem­pre hi ha hagut pel món medi­e­val, i que con­ti­nua sent-hi, explica que en un deter­mi­nat moment a Cata­lu­nya es produïssin fal­si­fi­ca­ci­ons de pin­tura gòtica o romànica. M’interes­sen molt aquests vin­cles entre el món medi­e­val i la soci­e­tat con­tem­porània, per això també em dedico a fer història del col·lec­ci­o­nisme, a estu­diar els col·lec­ci­o­nis­tes i els anti­qua­ris que van ope­rar en el pri­mer terç del segle XX a Cata­lu­nya, i inten­tar enten­dre per què com­pra­ven i col·lec­ci­o­na­ven art medi­e­val. A part que dar­rere de les fal­si­fi­ca­ci­ons hi ha històries per­so­nals molt interes­sants i diver­ti­des.

Per exem­ple la història dels ger­mans Sebastià i Car­les Junyer, que són pro­ta­go­nis­tes d’un dels capítols del lli­bre i a qui es pot con­si­de­rar entre els prin­ci­pals fal­si­fi­ca­dors d’art antic d’Europa. Feien unes fal­si­fi­ca­ci­ons d’una qua­li­tat excep­ci­o­nal, que costa molt fins i tot als ulls experts detec­tar-les. Eren uns per­so­nat­ges que tre­ba­lla­ven gai­rebé d’ama­ga­to­tis. Desem­mas­ca­rar-los és molt moti­va­dor per als inves­ti­ga­dors. A part, eren amics de Picasso. Quan estava amb ells, Picasso anava fent dibui­xos a les tar­ge­tes de visita de la botiga que tenien els Junyer, però no els sig­nava. Després, quan Picasso es va con­ver­tir en el pin­tor més impor­tant del món, els Junyer tenien aquells dibui­xos sense sig­nar. Van pen­sar que era un bon moment per sig­nar-los: els van sig­nar ells i els van posar en cir­cu­lació. Això va arri­bar a oïda de Picasso, que es va empre­nyar moltíssim.