OMPLE EL COR, OMPLE’L DE VIDA

És, sense dubte, una de les reve­la­ci­ons de la tem­po­rada, el doble com­pacte Gin­ger, que sig­nen dos vete­rans dels temps difícils, Oriol Pons de Vall, teclats, saxo, per­cus­si­ons i reci­ta­ci­ons, i Enric Cer­vera, con­tra­baix, gui­tarra i per­cus­si­ons. Es tracta d’un disc enqua­der­nat amb una col·lecció de postals amb poe­mes ins­crits a la part poste­rior. Un tre­ball fabulós, de recre­ació i d’estats anímics, ple d’encerts en la impro­vi­sació jazzística, com una recu­pe­ració dels vells Peruc­hos, dels quals que­den l’Oriol Gin­ger i els vells ali­ats Cer­vera i Altaba. L’he tro­bat a la selecta i molt reco­ma­na­ble Jazz Mes­sen­gers, un autèntic oasi musi­cal enmig de la con­ta­mi­nació acústica i les moto­ma­mis d’arreu.

Oriol Pons de Vall ens comenta: “De nit és quan han pres vida la majo­ria d’aques­tes músiques i escrits, domes­ti­cats per la feina de l’Enric, que en va ser l’ins­ti­ga­dor i que ha estat el res­pon­sa­ble del tre­ball que ara pre­sen­tem. Sense ell, la seva tria, les seves il·lus­tra­ci­ons i el seu cri­teri, res hau­ria estat igual.” Un dels poe­mes podria actuar de poètica perquè el tre­ball sintètic con­densa mig segle d’expe­ri­men­tació, tot i que per escol­tar aquests dis­cos només cal acti­var la tecla del bon gust al nos­tre cer­vell, no cal ser un avant­guar­dista, per enten­dre’ns. Un dels poe­mes de resum de tot ple­gat: “No han de ser parau­les vol­gu­des / poden ser parau­les llençades / no han de ser parau­les pre­ci­o­ses / poden ser parau­les tren­ca­des.”

Dar­rere tro­bem tot un equip d’incan­sa­bles, des dels autors fins a Edu­ard Altaba, encar­re­gat de la mas­te­rit­zació, i Marc Valls, autor de la bella maque­tació del tre­ball. Divi­dit en dues parts, Mun­dana i Per­sona, cadas­cuna arti­cula un so en què la quo­ti­di­a­ni­tat es fil­tra de l’emis­sor a l’oïdor, que no pot evi­tar sen­tir-se seduït per aquest con­junt de sons. De Mun­dana ens diuen “que és propi de la vida ter­re­nal, con­tra­po­sada a la vida celes­tial o espi­ri­tual”, i de Per­sona que és “indi­vidu humà que trans­cen­deix la rea­li­tat fisi­o­biològica, gau­deix d’una radi­cal auto­no­mia, es rea­litza en la relació amb els altres i pot deci­dir per ell mateix el seu propi destí”. Remarco les notes de l’àlbum perquè són indi­ca­ti­ves de com pot trans­cen­dir un tre­ball fora de l’àmbit comer­cial en les sen­sa­ci­ons per­so­nals. Em va pas­sar fa més de qua­ranta anys amb el vinil històric dels Peruc­hos, i m’ha pas­sat ara amb aquest superb doble disc i les seves postals: “Omple el cor, omple’l de vida.”

Els res­sons carac­terístics de Peruc­hos ara són més sofis­ti­cats, menys agres­sius, però con­te­nen tota la nostàlgia i la sole­dat, el ter­ri­tori de sen­sa­ci­ons en què es movia el grup expe­ri­men­tal bar­ce­loní dels setanta. Els grills i els sorolls del car­rer es mes­clen amb els ins­tru­ments, sovint tocats amb ingenuïtat, com si fos­sin nens entre­ma­li­ats que es dis­pu­ten l’atenció de l’espec­ta­dor. Som en una zona enmig de la poe­sia, amb els ins­tru­ments interac­tu­ant amb la veu de Pons de Vall, Gin­ger, més ins­pi­rat que mai. El disc és un pro­digi, no un disc més de sèrie.