Articles

23. Laura “ELS DINERS NO HO SÓN TOT A LA VIDA”

Lloll Ber­tran va encapçalar el repar­ti­ment de la sèrie Laura, estre­nada el 12 de març del 1998. Ella era la Laura Mas­deu, una advo­cada d’èxit, amb família i minyona, diners de sobres i avor­rida del marit, el Ramon (Fer­ran Rañé). Feia dinou anys que cada dia li sen­tia a dir “xirri” (“hola, xirri”, “adeu, xirri”, “me’n vaig a fer bici, xirri”) i ella, en començar la sèrie, se’n cansa. I més quan des­co­breix que el Ramon li fa el salt amb la seva millor amiga, la Natàlia (Marta Calvó). Ho des­co­breix amb una sere­nor enco­mi­a­ble, com qui treu el cap per la fines­tra i veu que es gira mal dia però, mira que bé, avui no ha de sor­tir al car­rer.

Diguem-ho clar: la Lloll que havia fet de Vanessa, una hos­tessa de pocs pes­quis en el con­curs El joc del segle, és en aquesta sèrie una dona plena de seny; la Lloll que ges­ti­cula, que vessa irona, que xerra sense parar, ama­ble i simpàtica i oberta, és ara la dona que entoma la sepa­ració com una molèstia més del dia a dia. Coses que pas­sen. Fins i tot li roben el cotxe con­duint ella l’automòbil! –qui havia de ser l’atra­ca­dor, si no el Josep Julien, amb una pis­tola d’aigua?– i ella ni s’immuta. La Lloll deixa enrere la diver­tida, beneita i mig atu­ra­deta Vanessa per ser, a Laura, un per­so­natge que s’enfada amb con­tenció, que es lamenta amb con­tenció, que renya amb con­tenció. Això sí: té sor­ti­des engi­nyo­ses i deixa anar sentències. “Els diners no ho són tot a la vida”. O fa una reflexió després de per­dre la feina: “Què fa una dona quan es queda a l’atur?” O “acabo de dir que els diners no ho són tot a la vida. Que no parlo en català estàndard?” Sí, i tant que el català de la sèrie és molt polit. El d’ella i el de tots els que l’acom­pa­nyen.

El fill petit, el Pere (Ber­nat Quin­tana), és espa­vi­lat i ocur­rent. Té 12 anys. Tru­quen a la porta. Ell obre, no coneix qui hi ha. Li diu: “Som socis de tot, tenim de tot i estem subs­crits a tot.” És el prin­ci­pal afec­tat que els seus pares se sepa­rin: no ho entén. El fill gran, el Joan (Roger Coma), estu­dia peri­o­disme i vol saber què hi ha dar­rere la sepa­ració. O qui. “No hi ha cap amant pel mig?”

El per­so­natge més espe­cial és la minyona que no és minyona, però que cuina i que arre­gla la casa i que és l’àngel de la guarda dels fills de la Laura, és a dir, la Maria (Anna Liza­ran). És mig antropòloga i mig filòsofa. “Si dius que no, després sem­pre pots dir que sí. Si dius que sí, després sap greu haver de dir que no.” La ger­mana de la Laura, l’Olga (Àgata Roca), és extra­ver­tida, somi­a­dora, impul­siva. Porta un per­fum for­tet, amb un nom anglès: Attrac­tion. Vol adop­tar una cri­a­tura i reco­mana a la família de la Laura de “fer un esforç per tal de sem­blar nor­mals”. També el Jesús (Edu­ard Fernández), pro­pi­e­tari del bar, des­taca per un to intel·lec­tu­a­loide.

El David Vidal (Pere Arqui­llué) és el fill del cap del des­patx d’advo­cats on tre­ba­lla la Laura. “No vull tre­ba­llar amb el meu pare. Vull tre­ba­llar amb tu.” El Vidal pare (Jesús Fer­rer) vol­dria tenir la Laura de sòcia. Arriba el Berni (Abel Folk), lam­pista que no és lam­pista, empre­sari que tre­ba­lla “sobre pro­duc­tes de noves tec­no­lo­gies: ins­tal·lem pla­ques d’ener­gia solar, màqui­nes d’estalvi d’aigua...” L’home “més petu­lant” que ha vist la Laura en sa vida s’estarà fins al final de la sèrie, al capítol 39. La Laura man­tindrà, si fa no fa, el posat de sem­pre... però amb una nova pare­lla.

L’apunt

La Lloll ha manifestat més d’una vegada que té debilitat per les sèries angleses que va emetre TV3 durant els primers anys. “Els joves era una autèntica bogeria, una sèrie molt trencadora, amb un humor surrealista.” La millor? Hotel Fawlty. Pel que fa a la producció pròpia, opina que els anys noranta van ser l’època daurada de TV3. Era una televisió valenta, pionera. També valora, però, produccions posteriors: “Ha tingut sèries de nivell, com Nit i dia”. Hi afegeix una referència general i molt crítica: “TV3 és una televisió que va néixer per potenciar la nostra llengua i ara la trinxa.”

EL RECORD

La caràtula de Laura va ser innovadora vint-i-cinc anys enrere: tots els protagonistes ballaven seguint la música fresca de Joan Albert Amargós. La Laura es treia la jaqueta i la llançava, es posava de genolls a terra; el Ramon i els dos fills saltaven, es molestaven l’un a l’altre com a germans; el David, l’Edu i el Berni feien quatre gracietes; l’Olga i la Maria combinaven alguns passos... tot ballant, amb un fons blanc.

OH!

Algunes referències de Laura caracteritzen prou bé l’època i, en part, els personatges. “No soc l’Elena Francis, jo”, diu la Maria. El Pere pregunta qui és aquesta Francis... “Una gran defensora de la plorera.” L’Olga voldria un cotxe amb canvi automàtic... “perquè surt a les pel·lícules”. El Jesús esmenta de passada La casa de la pradera. “La quèèè?”, pregunta el Joan. “Sembles el Pujol! «Això no toca»”, diu el Ramon. Busquen un lampista a les pàgines grogues... També surten algunes referències a PortAventura, el parc temàtic de Vila-seca i Salou, inaugurat el 1995.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor