La serenor del blau

Ivette Nadal (Gra­no­llers, 1988) acaba de fer 35 anys i porta gai­rebé la mei­tat de la seva vida mos­trant-se en públic com una de les veus més per­so­nals de la cançó i la poe­sia en aquest país tot sovint tan pro­saic. Aquesta artista, que sem­pre ha defen­sat afer­ris­sa­da­ment la seva inde­pendència cre­a­tiva, ha publi­cat ara el seu cinquè disc en soli­tari, Les hores bla­ves, el pri­mer amb l’històric segell Picap. “Sem­pre m’he auto­e­di­tat, però ara volia algú que estigués al meu cos­tat. Vull ser molt lliure i no haver de can­viar gai­res coses per les deci­si­ons d’altres”, explica la can­tant i com­po­si­tora, que no pre­sen­tava un disc cent per cent seu des de Tor­nar a mare (2016), tot i que no ha estat gens atu­rada: en aquest inter­val ha publi­cat tres poe­ma­ris, el més recent Camí del text (2022), i dos dis­cos amb el seu amic Pas­cal Come­lade, l’EP Arqui­tec­tura pri­mera (2018) i l’àlbum En nom de la ferida (2020). “Amb en Pas­cal tenim un vin­cle molt espe­cial, huma­na­ment i artísti­ca­ment. Em sento molt a gust amb per­so­nes com ell, que viuen la vida artísti­ca­ment”, explica Nadal. Ara, després d’un disc com Tor­nar a mare, en què par­lava ober­ta­ment de com havia afron­tat l’anorèxia (“Em sento amb la res­pon­sa­bi­li­tat moral de com­par­tir aquesta lluita i en vull fer him­nes a l’espe­rança”, va dir lla­vors), Ivette Nadal torna amb un disc “més serè”, una sere­ni­tat que a ella li evoca el blau, “un color que em vin­cula més amb el dia que amb la nit, un color molt savi”.

Ivette obre la seva per­so­nal “etapa blava” amb Cançó per a tu, en què canta amb el seu amic Manolo García, gai­rebé dotze anys després del duet que van fer a Creyente bajo tor­res de alta tensión, del disc Los días intac­tos, de García. Tot seguit, arriba Com passa el plor, una adap­tació d’As Tears Go By, la cançó com­posta per Jag­ger i Ric­hards per a Mari­anne Faith­full, el 1964. “Gene­ral­ment no faig ver­si­ons, però va ser una pro­posta de Come­lade i em venia molt de gust fer-la, perquè la sen­tia molt pro­pera a mi pel seu llen­guatge.”

Pen­sa­ment blau , sin­gle de pre­sen­tació, mos­tra “els ulls blaus com a metàfora del far o de la llum del mar, aque­lla mirada sàvia [...] que, amb un sol gest de mirar-nos, ja can­via i millora el nos­tre com­por­ta­ment...” Hi ha també dues cançons en cas­tellà, Olivo fértil i Mere­ces un amor, ins­pi­rada per Frida Kahlo, i dos poe­mes d’altres autors que ha musi­cat perquè “són molt amics meus i hi tinc una gran afi­ni­tat”: T’has atan­sat, d’Antoni Clapés i Flaqué, i Quan tu t’adorms, de Víctor Sunyol. En la recta final apa­reix Àngel meu: “Àngel és una paraula que es repe­teix molt al disc. Venia d’uns anys molt durs i bus­cava un àngel que em guardés.”

“Entre les veus més joves de la música urbana i les can­tau­to­res més madu­res, les de la meva edat que­dem al mig i se’ns valora molt poc”, diu Ivette Nadal, cons­ta­tant l’evidència sense res­sen­ti­ment. “He man­tin­gut una línia molt cohe­rent, al marge de les modes, i crec que això m’ha bene­fi­ciat a mi, però no tinc tan clar que tot­hom al sec­tor musi­cal ho enten­gui.”