La serenor del blau

Ivette Nadal (Granollers, 1988) acaba de fer 35 anys i porta gairebé la meitat de la seva vida mostrant-se en públic com una de les veus més personals de la cançó i la poesia en aquest país tot sovint tan prosaic. Aquesta artista, que sempre ha defensat aferrissadament la seva independència creativa, ha publicat ara el seu cinquè disc en solitari, Les hores blaves, el primer amb l’històric segell Picap. “Sempre m’he autoeditat, però ara volia algú que estigués al meu costat. Vull ser molt lliure i no haver de canviar gaires coses per les decisions d’altres”, explica la cantant i compositora, que no presentava un disc cent per cent seu des de Tornar a mare (2016), tot i que no ha estat gens aturada: en aquest interval ha publicat tres poemaris, el més recent Camí del text (2022), i dos discos amb el seu amic Pascal Comelade, l’EP Arquitectura primera (2018) i l’àlbum En nom de la ferida (2020). “Amb en Pascal tenim un vincle molt especial, humanament i artísticament. Em sento molt a gust amb persones com ell, que viuen la vida artísticament”, explica Nadal. Ara, després d’un disc com Tornar a mare, en què parlava obertament de com havia afrontat l’anorèxia (“Em sento amb la responsabilitat moral de compartir aquesta lluita i en vull fer himnes a l’esperança”, va dir llavors), Ivette Nadal torna amb un disc “més serè”, una serenitat que a ella li evoca el blau, “un color que em vincula més amb el dia que amb la nit, un color molt savi”.

Ivette obre la seva personal “etapa blava” amb Cançó per a tu, en què canta amb el seu amic Manolo García, gairebé dotze anys després del duet que van fer a Creyente bajo torres de alta tensión, del disc Los días intactos, de García. Tot seguit, arriba Com passa el plor, una adaptació d’As Tears Go By, la cançó composta per Jagger i Richards per a Marianne Faithfull, el 1964. “Generalment no faig versions, però va ser una proposta de Comelade i em venia molt de gust fer-la, perquè la sentia molt propera a mi pel seu llenguatge.”

Pensament blau , single de presentació, mostra “els ulls blaus com a metàfora del far o de la llum del mar, aquella mirada sàvia [...] que, amb un sol gest de mirar-nos, ja canvia i millora el nostre comportament...” Hi ha també dues cançons en castellà, Olivo fértil i Mereces un amor, inspirada per Frida Kahlo, i dos poemes d’altres autors que ha musicat perquè “són molt amics meus i hi tinc una gran afinitat”: T’has atansat, d’Antoni Clapés i Flaqué, i Quan tu t’adorms, de Víctor Sunyol. En la recta final apareix Àngel meu: “Àngel és una paraula que es repeteix molt al disc. Venia d’uns anys molt durs i buscava un àngel que em guardés.”

“Entre les veus més joves de la música urbana i les cantautores més madures, les de la meva edat quedem al mig i se’ns valora molt poc”, diu Ivette Nadal, constatant l’evidència sense ressentiment. “He mantingut una línia molt coherent, al marge de les modes, i crec que això m’ha beneficiat a mi, però no tinc tan clar que tothom al sector musical ho entengui.”