No ens podem imaginar una novel·la de Patrick Modiano en què aparegui un personatge que parli per mòbil. O que busqui informació per internet amb el seu portàtil, tot fent un flat white en una cafeteria hipster. Els individus dels seus llibres fan servir fitxes telefòniques i xerren, en un xiuxiueig, en cafès que, a l’època, ja devien semblar démodés. O teclegen amb un sol dit en una màquina d’escriure, amagats en habitacions d’hotel no gaire netes. El món del Nobel francès, que reconeixem a la primera, té a veure amb els signes d’altres temps. Blocs de paper de carta, agendes personals plenes de noms i números de telèfon, escrits amb una lletra petita, atapeïda...

Totes les novel·les de Modiano s’assemblen, perquè l’obsessió de l’autor és una: la restitució d’una determinada geografia de la memòria. Acostumen a ambientar-se a París, i sovint remunten en els anys posteriors a la Segona Guerra Mundial. Chevreuse segueix, fil per randa, aquest patró. El protagonista, Jean Bosmans, és un escriptor d’uns 70 anys, que recorda uns fets de la seva infantesa i la seva joventut. En fa una novel·la, de fet. Entre els fets viscuts pel nen i els viscuts pel jove, han passat quinze anys. Entre les peripècies d’aquest i la realitat de l’home vell, cinquanta. Aquestes dues xifres –15, 50– es van recordant en el decurs de la història.

Costarà molt desentranyar què va viure aquell nen a la primeria dels cinquanta en una casa propietat d’una enigmàtica dona anomenada Rose-Marie Krawell. Llavors la criatura no en podia ser conscient: haurà d’esperar tres lustres i algunes coincidències més per començar a veure-hi clar i per sentir-se amenaçat pels records propis. Són pàgines de la memòria una mica tèrboles, perquè els individus modianescos no són mai aigua clara: trafiquen, enreden, conspiren. En aquest llibre, hi ha un homenatge implícit a L’illa del tresor de Stevenson. Aquí també hi ha un botí (el que s’ha aconseguit en l’última trafica), que un personatge que es diu Guy Vincent (o Roger, perquè tots aquests tipus han de canviar de nom, per mor de la seva vida clandestina) emparedarà. Quinze anys després, tres altres personatges, un dels quals amb molta pinta de pinxo, encara busquen el tresor. I cerclen Jean Bosmans, testimoni inconscient d’aquella ocultació.

Els arguments tenen ben poca importància, en les novel·les de l’autor. El que compta és, sempre, el fonament de la memòria. En concret, el mecanisme narratiu que revela la plàcida manera de (no acabar de) morir-se que tenen els records, si se’m permet esgarriar el vers de Ferrater: “Aquells últims dies el passat s’enrecordava d’ell, un passat que feia molt que havia oblidat” (la traducció de Mercè Ubach és tan bona que fa servir, com escau a un narrador modianesc, enrecordar-se de i descuidar-se de, allà on un traductor potiner hauria utilitzat recordar-se de i –ai las!– oblidar-se de). Bosmans estira el fil de la memòria a partir de detalls que va extraient del pou fondo dels records, esquinçalls de memòria: “Rose-Marie Krawell estava asseguda darrere d’un escriptori i parlava per telèfon. Havia recuperat el seu encenedor, que li havia deixat a ell per jugar, i va encendre un cigarret amb aquell encenedor perfumat.” En aquest exemple, l’encenedor –que fa una flama molt alta– obre el foc per poder-se començar a guiar en l’ombra del passat.

Chevreuse torna a posar damunt la taula un tema que ja havia aparegut en obres seves anteriors: el límit borrós entre persones reals i personatges novel·lescos. Diu el narrador: “Es tractava de coneixences fugaces i atzaroses, de manera que no havia tingut temps de saber-ne gaire, sobre aquella gent, que quedaria embolcallada d’un cert misteri, fins al punt que en Bosmans va acabar preguntant si no eren éssers imaginaris.” Molt abans havia constatat la permeabilitat entre aquests dos altres extrems: “Des de feia anys estava acostumat a viure en una frontera estreta entre la realitat i el somni.” Finalment, en aquest fragment, hi ha una de les millors definicions de tota la seva obra novel·lística: “I et dius que si excavessis en profunditat, com els arqueòlegs que acaben fent aparèixer a la llum del dia tota una ciutat enterrada i la trama dels seus carrers, quedaries parat de descobrir relacions amb persones de qui no havies sospitat l’existència o que havies oblidat, una xarxa al teu voltant que es desplega fins a l’infinit.” Agradarà més o menys (a mi em deixa força fred), però Modiano torna a ser fidel a si mateix.