ELS CONCERTS DE BRANDENBURG

Els bac­hi­ans Con­certs de Bran­den­burg for­men una de les col·lec­ci­ons més cone­gu­des, reco­ne­gu­des i escol­ta­des de la història de la música i, segu­ra­ment, també una de les col·lec­ci­ons sobre la qual hi ha més comen­ta­ris, estu­dis, anàlisis i, en certa manera, con­trovèrsies, fins al punt que costa dir-ne res que no hagi estat dit.

Titu­lada pel seu autor Six Con­certs avec plu­si­eurs ins­tru­ments, sem­bla con­tras­tat que no van ser con­ce­buts d’una peça, en una ope­ració labo­ral autònoma, sinó que es tracta de la reco­pi­lació de cir­cumstàncies de peces d’èpoques i pro­cedències diver­ses, tal com indi­quen mol­tes dades: la vari­e­tat ins­tru­men­tal en pri­mer lloc i, en últim, un ele­ment para­do­xal­ment con­trari: que les sèries se solen orde­nar tonal­ment en un relat intern cohe­rent i sense repe­ti­ci­ons, i aquí els dos pri­mers con­certs estan en fa major, i el ter­cer i el quart en sol major. I, a més, no n’hi ha cap en mode menor, reser­vat, d’acord amb la tra­dició ita­li­ana, als temps lents inter­me­dis –i no pas a l’últim con­cert.

Sem­bla que el seu objecte era l’obse­qui al Marc­gravi de Bran­den­burg, d’on a poste­ri­ori li va venir el nom, i no es creu que hi hagi cap con­di­ci­o­nant d’ordre pràctic. Si es tracta d’ofe­rir-los sen­cers, l’alta exigència tècnica d’algu­nes parts demana un grup d’ins­tru­men­tis­tes de pri­mera cate­go­ria. La majo­ria de comen­ta­ris­tes n’asse­nya­len tres: la de trom­peta en el segon, la del violí en el quart, la del cla­vecí en el cinquè.

Cada con­cert té una curi­o­si­tat dis­tin­tiva par­ti­cu­lar. El pri­mer és un híbrid de con­cert italià i suite orques­tral; el segon té qua­tre solis­tes orga­nit­zats en forma de vode­vil, tot i que la bri­llan­tor intrínseca sem­bla ator­gar a la trom­peta una certa pre­do­mi­nança; el ter­cer no té segon temps, tret que con­si­de­rem així l’enigmàtic pas­satge tran­si­tori d’entre­mig, una forma rela­ti­va­ment habi­tual en obres vocals i escèniques –alguns ho ente­nen com l’espai per situar una cadència ad libi­tum, d’altres refu­sen aquesta inter­pre­tació categòrica­ment, amb els argu­ments (com­par­tits per aquest cro­nista) que no hi ha un solista des­ta­cat, i que Bach era poc pro­cliu a dei­xar res a l’albir dels intèrprets–; el quart té dues flau­tes de bec en eco en el segon temps; tot i ser en rigor un tri­ple con­cert, el cinquè es con­si­dera el pri­mer con­cert per a teclat i orques­tra de la història, en gran part per l’extra­or­dinària cadència per cla­vecí del pri­mer temps, amb justícia con­si­de­rada un dels moments cul­mi­nants del cicle; el sisè té un color únic per la corda amb absència de vio­lins, i tot i que sem­bla un dels pri­mer a ser com­post té un aire ine­fa­ble de comiat sen­sual i melancòlic.