L’Algarve poètic

Pot­ser per la pro­xi­mi­tat, pot­ser per la desídia, no som capaços d’apre­ciar el que tenim al nos­tre vol­tant. Sovint hem aga­fat avi­ons per viat­jar als indrets més remots, quan l’alter­na­tiva a la Península és un tre­sor. Cada anys, milers de visi­tants con­si­de­ren alguns dels racons de la pell de brau el paradís. Aquest seria el cas de l’Algarve, la regió del sud de Por­tu­gal, amb una costa calcària que té poc a enve­jar, per exem­ple, a la Capadòcia turca.

Havia visi­tat la regió en dife­rents oca­si­ons, gai­rebé sem­pre viat­jant des de les car­re­te­res que sur­ten d’Aya­monte, sovint per par­ti­ci­par en reu­ni­ons literàries, sem­pre moti­vat per la presència del poeta Gastão Cruz, nas­cut a Faro, història viva de la Por­tu­gal del dar­rer terç del segle XX: “La llum madura / les pedres i les figues al cos­tat dels camins / endol­ceix les gar­ro­fes, par­teix la / grisa closca de les / amet­lles i les alli­bera / pelem / les que estan lleu­ge­ra­ment engan­xa­des / a les bran­ques; / al magat­zem de la casa amun­te­gada / per pelar les / amet­lles a l’estiu.” Dis­sor­ta­da­ment, Gastão va morir fa un any a Lis­boa i ara només ens que­den aquests pai­sat­ges de pedra, remots i alhora tan càlids, com els que vaig reco­llir a pri­mera hora del matí del dia de l’arri­bada a una peda­nia turística de la ciu­tat. Hi ha un avió de Rya­nair que surt a les cinc de la mati­nada del Prat, el pri­mer de la llarga llista de vols, i que porta direc­ta­ment a l’Algarve. M’acom­pa­nya el meu nebot, el músic i can­tant Alfred, que ni s’immuta aquests dies per l’èxit que va tenir a Tu cara me suena la seva inter­pre­tació del Billie Jean, de Mic­hael Jack­son, can­tant que venera des de ben petit. Vam arri­bar al Real Marina Hotel d’hora perquè, a més, el canvi horari endar­re­ria una hora més la jor­nada. Als vol­tants de l’hotel, enmig dels car­rers amb noms de poe­tes i nave­gants, la sen­sació de ser en un país cul­tu­ral, ens va omplir d’ener­gia i de melo­dies per escriure cançons.

Tot con­vi­dava al viatge; la mateixa carta de rebuda de l’hotel con­te­nia una de les claus de la tra­vessa: “Tot el que ve, sem­pre ve per un motiu”, sig­nada per Fer­nando Pes­soa, el mateix poeta que signa els sota­gots de l’habi­tació: “Bevent la vida d’un glop, i en aquest glop, porto totes les sen­sa­ci­ons que dona la vida.” Les cau­sa­li­tats ens por­ten a unes set­ma­nes inten­ses, de des­co­ber­tes, com ara una oli­vera de dos mil anys, plan­tada pels romans, al res­tau­rant Mor­gado do Quintão, un paradís natu­ral envol­tat de vinyes, amb els dor­mi­to­ris sense clau i amb una potent bibli­o­teca per fer dis­sol­dre el temps com si fos farina. La finca i l’explo­tació van ser fun­da­des a començaments del segle XIX pel comte de Sil­ves, i encara són pro­pi­e­tat de la mateixa família, que amb una passió infal·lible i resis­tent per la terra, el men­jar, l’aven­tura i l’entre­te­ni­ment fusi­ona amb amor el patri­moni local, la bellesa i la con­ser­vació. Des­criure les olors és equi­pa­ra­ble a la bon­dat i l’ama­bi­li­tat dels tre­ba­lla­dors i res­tau­ra­dors. A la tarda, pre­ci­sa­ment, ens dei­xem caure per la for­ta­lesa de Sil­ves, un cas­tell de l’emi­rat àrab medi­e­val, que divisa les panoràmiques esplen­do­ro­ses entre els nius de les cigo­nyes i el pas del temps: pocs cot­xes, clima suau atlàntic, tot pre­dis­po­sat per a la poe­sia.

Un altre dels moments epifànics va ser escriure un parell de cançons al com­plex Monte Santo. Només sen­tir l’uku­lele, ens vam veure rode­jats de les gavi­nes que bai­xa­ven de la pis­cina i de mig cen­te­nar de par­dals. Les excur­si­ons, però, també van ser de cate­go­ria. He d’esmen­tat el viatge en cata­marà ecològic per davant de la costa calcària de Por­timão, per les coves i gru­tes de Bena­gil, una autèntica tra­ves­sia de sen­sa­ci­ons. La bellesa en el con­trast del cel fil­trat pels forats de les roques et porta direc­ta­ment al mar tur­quesa, que et fa evo­car les aven­tu­res dels mari­ners, dels con­tra­ban­dis­tes, dels pira­tes bar­ba­res­cos.

Un altre dels punts cul­mi­nants de la set­mana a l’Algarve ha estat la visita a l’illa de Cula­tra, un paradís ecològic on no es poden cons­truir hotels, ni tan sols llo­gar una de les case­tes on viu una colònia de poc menys de mil per­so­nes, dedi­ca­des bàsica­ment a la pesca i a recol·lec­tar ostres. La nos­tra guia, l’ale­ma­nya Mar­tina Kerr, que per­tany a l’Agència Regi­o­nal de Pro­moció Turística, ens porta a tas­tar les ostres, que els mari­ners agru­pen en bos­ses entre les plat­ges i les dunes. A l’illa s’hi pot acce­dir en bar­ques de llo­guer o bé en un ferri que entra per la ria de For­mosa a preu d’autobús. No hi ha pressa, la vida s’alen­teix.

Encara que el llo­ga­ret és pin­to­resc i ple de curi­o­si­tats, el que resulta veri­ta­ble­ment espec­ta­cu­lar és la seva platja, situ­ada a l’altra banda de l’illa, a la qual s’arriba per l’iti­ne­rari mar­cat entre els seus estrets car­rers, que desem­boca en una gran pas­sa­rel·la de fusta que tra­vessa les dunes. Ens acom­pa­nyen qua­tre gats, que es que­den a dor­mir arre­ce­rats als ten­dals dels bars, que veuen pas­sar la tarda a un ritme lent men­tre et ser­vei­xen delícies de mar i espe­ren amb can­de­le­tes l’arri­bada de la tem­po­rada alta.

També valen molt la pena les illes d’Armona i Farol, però el far de Cula­tra és d’una bellesa irre­pe­ti­ble. Tota la zona de Santa Maria espera els viat­gers i els seus poe­mes. Aquí s’aca­bava la terra cone­guda i l’oceà mar­cava el més enllà, el no-res i l’oblit. Avui ja no podem caure en paranys metafísics, i un s’ima­gina aliè a les pres­ses i a la histèria, dila­tant els dies, que és una forma de resistència feliç. Luxe a bon preu per a viat­gers dele­ro­sos de vida.