L’Algarve poètic

Potser per la proximitat, potser per la desídia, no som capaços d’apreciar el que tenim al nostre voltant. Sovint hem agafat avions per viatjar als indrets més remots, quan l’alternativa a la Península és un tresor. Cada anys, milers de visitants consideren alguns dels racons de la pell de brau el paradís. Aquest seria el cas de l’Algarve, la regió del sud de Portugal, amb una costa calcària que té poc a envejar, per exemple, a la Capadòcia turca.

Havia visitat la regió en diferents ocasions, gairebé sempre viatjant des de les carreteres que surten d’Ayamonte, sovint per participar en reunions literàries, sempre motivat per la presència del poeta Gastão Cruz, nascut a Faro, història viva de la Portugal del darrer terç del segle XX: “La llum madura / les pedres i les figues al costat dels camins / endolceix les garrofes, parteix la / grisa closca de les / ametlles i les allibera / pelem / les que estan lleugerament enganxades / a les branques; / al magatzem de la casa amuntegada / per pelar les / ametlles a l’estiu.” Dissortadament, Gastão va morir fa un any a Lisboa i ara només ens queden aquests paisatges de pedra, remots i alhora tan càlids, com els que vaig recollir a primera hora del matí del dia de l’arribada a una pedania turística de la ciutat. Hi ha un avió de Ryanair que surt a les cinc de la matinada del Prat, el primer de la llarga llista de vols, i que porta directament a l’Algarve. M’acompanya el meu nebot, el músic i cantant Alfred, que ni s’immuta aquests dies per l’èxit que va tenir a Tu cara me suena la seva interpretació del Billie Jean, de Michael Jackson, cantant que venera des de ben petit. Vam arribar al Real Marina Hotel d’hora perquè, a més, el canvi horari endarreria una hora més la jornada. Als voltants de l’hotel, enmig dels carrers amb noms de poetes i navegants, la sensació de ser en un país cultural, ens va omplir d’energia i de melodies per escriure cançons.

Tot convidava al viatge; la mateixa carta de rebuda de l’hotel contenia una de les claus de la travessa: “Tot el que ve, sempre ve per un motiu”, signada per Fernando Pessoa, el mateix poeta que signa els sotagots de l’habitació: “Bevent la vida d’un glop, i en aquest glop, porto totes les sensacions que dona la vida.” Les causalitats ens porten a unes setmanes intenses, de descobertes, com ara una olivera de dos mil anys, plantada pels romans, al restaurant Morgado do Quintão, un paradís natural envoltat de vinyes, amb els dormitoris sense clau i amb una potent biblioteca per fer dissoldre el temps com si fos farina. La finca i l’explotació van ser fundades a començaments del segle XIX pel comte de Silves, i encara són propietat de la mateixa família, que amb una passió infal·lible i resistent per la terra, el menjar, l’aventura i l’entreteniment fusiona amb amor el patrimoni local, la bellesa i la conservació. Descriure les olors és equiparable a la bondat i l’amabilitat dels treballadors i restauradors. A la tarda, precisament, ens deixem caure per la fortalesa de Silves, un castell de l’emirat àrab medieval, que divisa les panoràmiques esplendoroses entre els nius de les cigonyes i el pas del temps: pocs cotxes, clima suau atlàntic, tot predisposat per a la poesia.

Un altre dels moments epifànics va ser escriure un parell de cançons al complex Monte Santo. Només sentir l’ukulele, ens vam veure rodejats de les gavines que baixaven de la piscina i de mig centenar de pardals. Les excursions, però, també van ser de categoria. He d’esmentat el viatge en catamarà ecològic per davant de la costa calcària de Portimão, per les coves i grutes de Benagil, una autèntica travessia de sensacions. La bellesa en el contrast del cel filtrat pels forats de les roques et porta directament al mar turquesa, que et fa evocar les aventures dels mariners, dels contrabandistes, dels pirates barbarescos.

Un altre dels punts culminants de la setmana a l’Algarve ha estat la visita a l’illa de Culatra, un paradís ecològic on no es poden construir hotels, ni tan sols llogar una de les casetes on viu una colònia de poc menys de mil persones, dedicades bàsicament a la pesca i a recol·lectar ostres. La nostra guia, l’alemanya Martina Kerr, que pertany a l’Agència Regional de Promoció Turística, ens porta a tastar les ostres, que els mariners agrupen en bosses entre les platges i les dunes. A l’illa s’hi pot accedir en barques de lloguer o bé en un ferri que entra per la ria de Formosa a preu d’autobús. No hi ha pressa, la vida s’alenteix.

Encara que el llogaret és pintoresc i ple de curiositats, el que resulta veritablement espectacular és la seva platja, situada a l’altra banda de l’illa, a la qual s’arriba per l’itinerari marcat entre els seus estrets carrers, que desemboca en una gran passarel·la de fusta que travessa les dunes. Ens acompanyen quatre gats, que es queden a dormir arrecerats als tendals dels bars, que veuen passar la tarda a un ritme lent mentre et serveixen delícies de mar i esperen amb candeletes l’arribada de la temporada alta.

També valen molt la pena les illes d’Armona i Farol, però el far de Culatra és d’una bellesa irrepetible. Tota la zona de Santa Maria espera els viatgers i els seus poemes. Aquí s’acabava la terra coneguda i l’oceà marcava el més enllà, el no-res i l’oblit. Avui ja no podem caure en paranys metafísics, i un s’imagina aliè a les presses i a la histèria, dilatant els dies, que és una forma de resistència feliç. Luxe a bon preu per a viatgers delerosos de vida.