UNA OBRA DEL TEMPS

Antoni Clapés (Sabadell, 1948) ha publicat una notable varietat de llibres de poesia. Ha anat fent una obra molt dispersa que ha anat difonent en publicacions fora del circuit convencional, en plaquettes, edicions d’art o llibres col·lectius, i en els últims anys, s’estan ordenant i aplegant. El seu primer volum, Clars, aquest matí, són els teus records. Obra reunida 1989-2009 (La Breu, 2020), recull sis llibres, mentre que el segon, No cal repetir aquest instant. Obra reunida 1982-1997 (Llibres del Segle, 2022), n’aplega vuit.

La poesia de Clapés s’escapa dels corrents dominants d’aquestes últimes dècades, ja que ha rebut les influències europees de la metapoesia, de la poesia del silenci, amb discursos de caire molt sintètic. No hi ha punts de comparació amb altres poetes catalans que també han seguit una trajectòria independent. I cal considerar un altre factor, com a especialista que és en llengües europees, coneixedor del francès, l’italià i l’anglès, i destacat traductor.

Clapés és un poeta transcendent, que busca la síntesi i la suggestió. Sens dubte, la seva relació amb l’art ha influït la seva escriptura. En el primer llibre d’aquest volum es troben poemes molt breus, molt trencats i molt pensats, peces que es poden percebre com una litúrgia. “Anar i tornar. Recórrer un únic camí.” Hi ha un treball de contracció i dilatació, de densitat. La metafísica és una de les seves claus, una poesia que balma entre el no-res i el tot. Hi ha una transparència de conceptes, una barreja de les teories del silenci i de la pròpia escriptura que es van barrejant com un gronxador. I això ho aprofita per recollir el vent, per traspassar la llum.

L’estil és de depuració màxima. Ell és qui domina les descripcions dels llocs, i demostra que té un gran potencial narratiu per descriure paisatges i llocs. Em quedo amb fragments lluminosos de contenció vital que t’aproximen a la immensitat, a la quietud de l’espai. Pintures, colors, textures, formes, llums i ombres, amb constants referències culturals, literàries, artístiques, algunes de paratextuals. També hi ha peces extraordinàries sobre la solitud, la música, el desig i la memòria: “Els records, de sobte, ressonen com passos irregulars en una nau buida.”

Porta la teoria cap a l’excel·lència visual, com si volgués crear peces de rellotgeria, precises, absolutament estampades damunt del temps. El seu sentit és el significat, el text. Una de les seves grans virtuts és la calma. Clapés escriu una poesia tranquil·la i, al mateix temps, rítmica. Té moviment. Ho proclama: “Tot és fet per ser dit.” Ens parla de poder-nos veure a nosaltres mateixos, d’acceptar que tot el que podem fer ja està dins de nosaltres. L’evidència del que som. Sembla que les poètiques de Perejaume o de Chantal Maillard s’avinguin com un petit radar, entre la cal·ligrafia i el cos, entre la terra i la memòria.

Clapés és un poeta de la respiració quan li arriba la inspiració. Hi ha poemes que semblen quadres de pintura de Miró o Kandinski. Tal com diu, el silenci ja no significa res. “Desitjaries no desitjar res”, conscient de la fatiga de l’home, de la seva angoixa i del seu desconcert. Darrere la seva poesia hi ha un gran desplegament de filosofies que són filtrades a través de la seva experiència, com si hagués anat macerant temps. Entre el que sent i el que veu, es queda amb la fulguració de la llum.