UNA OBRA DEL TEMPS

Antoni Clapés (Saba­dell, 1948) ha publi­cat una nota­ble vari­e­tat de lli­bres de poe­sia. Ha anat fent una obra molt dis­persa que ha anat difo­nent en publi­ca­ci­ons fora del cir­cuit con­ven­ci­o­nal, en pla­quet­tes, edi­ci­ons d’art o lli­bres col·lec­tius, i en els últims anys, s’estan orde­nant i aple­gant. El seu pri­mer volum, Clars, aquest matí, són els teus records. Obra reu­nida 1989-2009 (La Breu, 2020), recull sis lli­bres, men­tre que el segon, No cal repe­tir aquest ins­tant. Obra reu­nida 1982-1997 (Lli­bres del Segle, 2022), n’aplega vuit.

La poe­sia de Clapés s’escapa dels cor­rents domi­nants d’aques­tes últi­mes dècades, ja que ha rebut les influències euro­pees de la meta­po­e­sia, de la poe­sia del silenci, amb dis­cur­sos de caire molt sintètic. No hi ha punts de com­pa­ració amb altres poe­tes cata­lans que també han seguit una tra­jectòria inde­pen­dent. I cal con­si­de­rar un altre fac­tor, com a espe­ci­a­lista que és en llengües euro­pees, conei­xe­dor del francès, l’italià i l’anglès, i des­ta­cat tra­duc­tor.

Clapés és un poeta trans­cen­dent, que busca la síntesi i la sug­gestió. Sens dubte, la seva relació amb l’art ha influït la seva escrip­tura. En el pri­mer lli­bre d’aquest volum es tro­ben poe­mes molt breus, molt tren­cats i molt pen­sats, peces que es poden per­ce­bre com una litúrgia. “Anar i tor­nar. Recórrer un únic camí.” Hi ha un tre­ball de con­tracció i dila­tació, de den­si­tat. La metafísica és una de les seves claus, una poe­sia que balma entre el no-res i el tot. Hi ha una trans­parència de con­cep­tes, una bar­reja de les teo­ries del silenci i de la pròpia escrip­tura que es van bar­re­jant com un gron­xa­dor. I això ho apro­fita per reco­llir el vent, per tras­pas­sar la llum.

L’estil és de depu­ració màxima. Ell és qui domina les des­crip­ci­ons dels llocs, i demos­tra que té un gran poten­cial nar­ra­tiu per des­criure pai­sat­ges i llocs. Em quedo amb frag­ments llu­mi­no­sos de con­tenció vital que t’apro­xi­men a la immen­si­tat, a la qui­e­tud de l’espai. Pin­tu­res, colors, tex­tu­res, for­mes, llums i ombres, amb cons­tants referències cul­tu­rals, literàries, artísti­ques, algu­nes de para­tex­tu­als. També hi ha peces extra­or­dinàries sobre la soli­tud, la música, el desig i la memòria: “Els records, de sobte, res­so­nen com pas­sos irre­gu­lars en una nau buida.”

Porta la teo­ria cap a l’excel·lència visual, com si volgués crear peces de rellot­ge­ria, pre­ci­ses, abso­lu­ta­ment estam­pa­des damunt del temps. El seu sen­tit és el sig­ni­fi­cat, el text. Una de les seves grans vir­tuts és la calma. Clapés escriu una poe­sia tran­quil·la i, al mateix temps, rítmica. Té movi­ment. Ho pro­clama: “Tot és fet per ser dit.” Ens parla de poder-nos veure a nosal­tres matei­xos, d’accep­tar que tot el que podem fer ja està dins de nosal­tres. L’evidència del que som. Sem­bla que les poètiques de Pere­jaume o de Chan­tal Mai­llard s’avin­guin com un petit radar, entre la cal·ligra­fia i el cos, entre la terra i la memòria.

Clapés és un poeta de la res­pi­ració quan li arriba la ins­pi­ració. Hi ha poe­mes que sem­blen qua­dres de pin­tura de Miró o Kan­dinski. Tal com diu, el silenci ja no sig­ni­fica res. “Desit­ja­ries no desit­jar res”, cons­ci­ent de la fatiga de l’home, de la seva angoixa i del seu des­con­cert. Dar­rere la seva poe­sia hi ha un gran des­ple­ga­ment de filo­so­fies que són fil­tra­des a través de la seva experiència, com si hagués anat mace­rant temps. Entre el que sent i el que veu, es queda amb la ful­gu­ració de la llum.