L’escenari és acció

El teatre procura interpel·lar sempre, sigui de la manera més convencional, amb els personatges d’una trama, o com ho pot fer una escultura en un museu. Per això, la Quadriennal de Praga, un esdeveniment mundial en el camp de l’escenografia que se celebra cada quatre anys des del 1967, amplia la seva mirada i convida els participants a elaborar escenografies interactives amb què traspassar emocions als espectadors perquè visquin en primera persona una acció. Per això, aquesta plataforma internacional de trobada i intercanvi entre professionals, estudiants, escoles, arquitectes, pedagogs, investigadors i públic interessat en el món del disseny escenogràfic ha anat derivant cap a un format de festival. Enguany hi han presentat les seves propostes més d’un centenar de països. L’Institut del Teatre (IT) hi assisteix des del 1987. Des del 2015, hi va representant Catalunya amb el suport de l’Institut Ramon Llull.

Marta Rafa i Pau Masaló han estat els comissaris que han vetllat per l’èxit de les dues propostes que presentaven a concurs: Crop, a la secció països i regions, i El cant de la Sibil·la, en la secció estudiants. Rafa advertia fa uns dies que Praga es va dirigint cada cop més cap a la interacció amb l’espectador: ha passat de l’exposició d’estands a l’acció que interpel·la el públic. La quadriennal permet fer un treball d’investigació, amb materials i dramatúrgies que rarament es poden produir en el dia a dia d’un escenògraf professional, que ha de primar el pragmatisme i fer servir l’espai per on es desplacen els personatges respectant la coherència que ha incidit en la direcció d’un espectacle. Un mes abans d’anar a Praga, les dues instal·lacions es van posar a prova al mateix Institut del Teatre, la qual cosa va servir per fer les darreres modificacions per garantir una millor satisfacció de l’espectador.

Crop, signada pels figurinistes i escenògrafs Albert Pascual i Carlota Ricart i per la directora escènica i dramaturga Raquel Cors (tots tres graduats a l’IT), imagina una distopia: el 2053, apareix vestuari i indumentària del TNC que, pel motiu que vulgui imaginar l’espectador, ha sofert una interrupció o una transformació. El públic circula entre les piles de roba amb uns auriculars i servint-se del telèfon mòbil per capturar els QR que els incorporen en les pistes de so en cada espai. La roba es troba en procés de descomposició, coberta de microorganismes com fongs, molsa, germinats i bacteris. Se’ls pot observar amb una lupa. El viatge temporal convida a submergir l’espectador en realitats possibles i experiències vinculades pel pas del temps. L’exposició es completa amb el taller de l’artista Sara de Ubieta, que ofereix “un taller de sembra”, en paraules de Masaló. Per a Pascual (escenògraf i figurinista de La Calòrica), la instal·lació fa una hipotètica recerca arqueològica amb els micelis que s’han anat cultivant en la roba. Uns microorganismes que generen una estranya desconfiança després d’uns anys en què tot el món ha viscut al ritme de la covid. Un dels reptes ha estat, precisament, traslladar aquests elements vius sense que es contaminessin entre si ni als vehicles on es transportaven. La reflexió de l’equip és fugir de l’homocentrisme i entendre que hi ha vida que transcorre més enllà dels estralls que provoca la humanitat.

El Cant de la Sibil·la és el resultat dels alumnes Quim Palmada, Pol Roig i Mireia Sintes de sublimar el cant litúrgic homònim medieval. La Sibil·la és una figura mitològica de l’antiga grècia que evoluciona amb el cristianisme i que s’està recuperant com a cant al voltant de la nit de Nadal. I és que El Cant de la Sibil·la està considerat un ritu pagà que se celebra a les esglésies i que pronostica l’arribada del Messies i la fi del món. Els tres alumnes s’han desprès del dogma cristià i han volgut imaginar totes les possibilitats de la fi del món per generar un debat amb el públic. La sublimació del personatge ha comportat “l’absència del cos”, comenta Rafa. I per això, la peça s’ha convertit en una mena de capa daurada on es poden penjar eslògans i cartells que pronostiquin el futur (i el final de la humanitat). Quatre cops al dia es baixa aquesta campana daurada a terra i es permet enganxar-hi material i escriure-hi paraules tot insinuant el destí de la humanitat.

D’altra banda, fora de concurs, la quadriennal de Praga ha convidat Montse Amenós a la secció Fragments II, un espai dedicat al disseny escenogràfic on s’exhibeixen maquetes d’espectacles i projectes escènics. S’hi han convidat només vint-i-tres artistes de setze països. Amenós (una habitual en la fitxa artística del teatre públic i comercial de Catalunya des de fa anys) hi ha presentat el teatrí de Patetisme il·lustrat (2015), l’últim espectacle que Carles Santos va compartir amb Jordi Oriol amb la participació dels alumnes de l’Institut del Teatre. Amenós també hi ha fet una conferència. Aquest es el primer cop que Catalunya intervé en aquesta secció.

L’Institut del Teatre s’ha compromès a poder oferir dates d’exposició d’aquests muntatges a Catalunya, un cop acabada l’experiència a Praga. El treball personal es vol compartir i difondre tant com sigui possible. En aquest sentit, també han mirat de fer un gir al web que recull tot el material sobre la participació de Catalunya a la quadriennal. Pau Masaló reivindica que el web sigui tan nteractiu com sigui possible a diferència dels dos dissenys webs de les edicions anteriors. És el que permet un major atractiu per a l’usuari i, alhora, el que combrega amb l’esperit de la quadriennal de convertir un escenari en una experiència.

Tenen vida aquestes instal·lacions als festivals i programacions convencionals de Catalunya? Encara que sigui puntualment, cartells com el Terrassa Noves Tendències (TNT) amb Interior noche o Inert? o el Sismògraf (Bark, Freeze...) indaguen en espectacles contemplatius i que volen dialogar amb la natura. També hi ha muntatges en què l’acció performativa es produeix sense personatges i en què s’il·lustra la trama a partir de l’evolució de materials que es desplacen per l’escenari (i acompanyats d’una breu trama o composició sonora que imagini una narrativa més o menys tangible): Donde empieza el bosque acaba el pueblo i Els ossos de Montaigne, per citar dos títols que s’han descrit a La República.