L’escenari és acció

El tea­tre pro­cura inter­pel·lar sem­pre, sigui de la manera més con­ven­ci­o­nal, amb els per­so­nat­ges d’una trama, o com ho pot fer una escul­tura en un museu. Per això, la Qua­dri­en­nal de Praga, un esde­ve­ni­ment mun­dial en el camp de l’esce­no­gra­fia que se cele­bra cada qua­tre anys des del 1967, amplia la seva mirada i con­vida els par­ti­ci­pants a ela­bo­rar esce­no­gra­fies interac­ti­ves amb què tras­pas­sar emo­ci­ons als espec­ta­dors perquè vis­quin en pri­mera per­sona una acció. Per això, aquesta pla­ta­forma inter­na­ci­o­nal de tro­bada i inter­canvi entre pro­fes­si­o­nals, estu­di­ants, esco­les, arqui­tec­tes, peda­gogs, inves­ti­ga­dors i públic interes­sat en el món del dis­seny esce­nogràfic ha anat deri­vant cap a un for­mat de fes­ti­val. Enguany hi han pre­sen­tat les seves pro­pos­tes més d’un cen­te­nar de països. L’Ins­ti­tut del Tea­tre (IT) hi assis­teix des del 1987. Des del 2015, hi va repre­sen­tant Cata­lu­nya amb el suport de l’Ins­ti­tut Ramon Llull.

Marta Rafa i Pau Masaló han estat els comis­sa­ris que han vet­llat per l’èxit de les dues pro­pos­tes que pre­sen­ta­ven a con­curs: Crop, a la secció països i regi­ons, i El cant de la Sibil·la, en la secció estu­di­ants. Rafa adver­tia fa uns dies que Praga es va diri­gint cada cop més cap a la interacció amb l’espec­ta­dor: ha pas­sat de l’expo­sició d’estands a l’acció que inter­pel·la el públic. La qua­dri­en­nal per­met fer un tre­ball d’inves­ti­gació, amb mate­ri­als i dra­matúrgies que rara­ment es poden pro­duir en el dia a dia d’un escenògraf pro­fes­si­o­nal, que ha de pri­mar el prag­ma­tisme i fer ser­vir l’espai per on es des­pla­cen els per­so­nat­ges res­pec­tant la coherència que ha inci­dit en la direcció d’un espec­ta­cle. Un mes abans d’anar a Praga, les dues ins­tal·laci­ons es van posar a prova al mateix Ins­ti­tut del Tea­tre, la qual cosa va ser­vir per fer les dar­re­res modi­fi­ca­ci­ons per garan­tir una millor satis­facció de l’espec­ta­dor.

Crop, sig­nada pels figu­ri­nis­tes i escenògrafs Albert Pas­cual i Car­lota Ricart i per la direc­tora escènica i dra­ma­turga Raquel Cors (tots tres gra­du­ats a l’IT), ima­gina una dis­to­pia: el 2053, apa­reix ves­tu­ari i indu­mentària del TNC que, pel motiu que vul­gui ima­gi­nar l’espec­ta­dor, ha sofert una inter­rupció o una trans­for­mació. El públic cir­cula entre les piles de roba amb uns auri­cu­lars i ser­vint-se del telèfon mòbil per cap­tu­rar els QR que els incor­po­ren en les pis­tes de so en cada espai. La roba es troba en procés de des­com­po­sició, coberta de micro­or­ga­nis­mes com fongs, molsa, ger­mi­nats i bac­te­ris. Se’ls pot obser­var amb una lupa. El viatge tem­po­ral con­vida a sub­mer­gir l’espec­ta­dor en rea­li­tats pos­si­bles i experiències vin­cu­la­des pel pas del temps. L’expo­sició es com­pleta amb el taller de l’artista Sara de Ubi­eta, que ofe­reix “un taller de sem­bra”, en parau­les de Masaló. Per a Pas­cual (escenògraf i figu­ri­nista de La Calòrica), la ins­tal·lació fa una hipotètica recerca arqueològica amb els mice­lis que s’han anat cul­ti­vant en la roba. Uns micro­or­ga­nis­mes que gene­ren una estra­nya des­con­fiança després d’uns anys en què tot el món ha vis­cut al ritme de la covid. Un dels rep­tes ha estat, pre­ci­sa­ment, tras­lla­dar aquests ele­ments vius sense que es con­ta­mi­nes­sin entre si ni als vehi­cles on es trans­por­ta­ven. La reflexió de l’equip és fugir de l’homo­cen­trisme i enten­dre que hi ha vida que trans­corre més enllà dels estralls que pro­voca la huma­ni­tat.

El Cant de la Sibil·la és el resul­tat dels alum­nes Quim Pal­mada, Pol Roig i Mireia Sin­tes de subli­mar el cant litúrgic homònim medi­e­val. La Sibil·la és una figura mitològica de l’antiga grècia que evo­lu­ci­ona amb el cris­ti­a­nisme i que s’està recu­pe­rant com a cant al vol­tant de la nit de Nadal. I és que El Cant de la Sibil·la està con­si­de­rat un ritu pagà que se cele­bra a les esglésies i que pro­nos­tica l’arri­bada del Mes­sies i la fi del món. Els tres alum­nes s’han desprès del dogma cristià i han vol­gut ima­gi­nar totes les pos­si­bi­li­tats de la fi del món per gene­rar un debat amb el públic. La subli­mació del per­so­natge ha com­por­tat “l’absència del cos”, comenta Rafa. I per això, la peça s’ha con­ver­tit en una mena de capa dau­rada on es poden pen­jar eslògans i car­tells que pro­nos­ti­quin el futur (i el final de la huma­ni­tat). Qua­tre cops al dia es baixa aquesta cam­pana dau­rada a terra i es per­met engan­xar-hi mate­rial i escriure-hi parau­les tot insi­nu­ant el destí de la huma­ni­tat.

D’altra banda, fora de con­curs, la qua­dri­en­nal de Praga ha con­vi­dat Montse Amenós a la secció Frag­ments II, un espai dedi­cat al dis­seny esce­nogràfic on s’exhi­bei­xen maque­tes d’espec­ta­cles i pro­jec­tes escènics. S’hi han con­vi­dat només vint-i-tres artis­tes de setze països. Amenós (una habi­tual en la fitxa artística del tea­tre públic i comer­cial de Cata­lu­nya des de fa anys) hi ha pre­sen­tat el teatrí de Pate­tisme il·lus­trat (2015), l’últim espec­ta­cle que Car­les San­tos va com­par­tir amb Jordi Oriol amb la par­ti­ci­pació dels alum­nes de l’Ins­ti­tut del Tea­tre. Amenós també hi ha fet una con­ferència. Aquest es el pri­mer cop que Cata­lu­nya intervé en aquesta secció.

L’Ins­ti­tut del Tea­tre s’ha com­promès a poder ofe­rir dates d’expo­sició d’aquests mun­tat­ges a Cata­lu­nya, un cop aca­bada l’experiència a Praga. El tre­ball per­so­nal es vol com­par­tir i difon­dre tant com sigui pos­si­ble. En aquest sen­tit, també han mirat de fer un gir al web que recull tot el mate­rial sobre la par­ti­ci­pació de Cata­lu­nya a la qua­dri­en­nal. Pau Masaló rei­vin­dica que el web sigui tan nte­rac­tiu com sigui pos­si­ble a diferència dels dos dis­senys webs de les edi­ci­ons ante­ri­ors. És el que per­met un major atrac­tiu per a l’usu­ari i, alhora, el que com­brega amb l’espe­rit de la qua­dri­en­nal de con­ver­tir un esce­nari en una experiència.

Tenen vida aques­tes ins­tal·laci­ons als fes­ti­vals i pro­gra­ma­ci­ons con­ven­ci­o­nals de Cata­lu­nya? Encara que sigui pun­tu­al­ment, car­tells com el Ter­rassa Noves Tendències (TNT) amb Inte­rior noche o Inert? o el Sismògraf (Bark, Fre­eze...) inda­guen en espec­ta­cles con­tem­pla­tius i que volen dia­lo­gar amb la natura. També hi ha mun­tat­ges en què l’acció per­for­ma­tiva es pro­du­eix sense per­so­nat­ges i en què s’il·lus­tra la trama a par­tir de l’evo­lució de mate­ri­als que es des­pla­cen per l’esce­nari (i acom­pa­nyats d’una breu trama o com­po­sició sonora que ima­gini una nar­ra­tiva més o menys tan­gi­ble): Donde empi­eza el bos­que acaba el pue­blo i Els ossos de Mon­taigne, per citar dos títols que s’han des­crit a La República.