PERE SUAU ENS EMPENY A ORFEU

La cul­tura jude­o­cris­ti­ana, amb totes les seves repres­si­ons i la pro­hi­bició sis­temàtica de tot el que no fos mono­te­ista va sepul­tar un dels grans patri­mo­nis de la huma­ni­tat, la comunió de l’home amb la natura. Els romans, sem­pre ena­mo­rats de la cul­tura grega i de les seves tra­di­ci­ons, van imi­tar els déus que repre­sen­ta­ven la natu­ra­lesa. Després, els cris­ti­ans, amb el seu ampli i obli­dat san­to­ral, van inten­tar fer una cosa sem­blant, però defi­ni­ti­va­ment no ha reei­xit. En aquests moments de rei­vin­di­cació ecològica i d’intent de neteja dels nos­tres hàbits nefas­tos, la cul­tura mira cap a la tra­dició i es troba sor­pre­ses que res­ta­ven ama­ga­des.

Aquest seria el cas dels Him­nes Òrfics, vui­tanta-set cants atribuïts a Orfeu, per­so­natge clau de la mito­lo­gia grega, que s’ha fil­trat per la música, la poe­sia i el tea­tre en l’ima­gi­nari modern de manera deci­siva. Inèdits en català, el poeta mallorquí Pere Suau Palou (Bunyola, 1975) ens n’ofe­reix unes tre­ba­lla­des i tra­va­des ver­si­ons, que res­ca­ten no només la tra­dició grega, sinó que entren de ple en la llen­gua cata­lana com si fos­sin un huracà. Explica que va ser a través de la inter­lo­cució amb Octa­vio Cortés –que signa el pròleg magis­tral– que es va deci­dir a afron­tar la tasca de repro­duir les estruc­tu­res i con­clu­si­ons dels poe­mes d’Orfeu a la nos­tra llen­gua. Ho va fer amb con­vicció i impo­sant estil i bellesa.

A falta d’una edició canònica –tal com reclama el mateix poeta–, l’apro­xi­mació és un con­vin­cent exer­cici d’estil que ens acosta a alguns dels lli­bres més impor­tants de Suau, com ara Cors arte­si­ans o Pas­cor, pro­fun­da­ment influ­en­ci­ats per la tra­dició medi­terrània clàssica i plens de refe­rents de la mito­lo­gia. En l’esmen­tat pròleg al·ludit, Cortés ens diu que l’orfisme és un feno­men com­plex que tra­vessa i con­ta­mina tota la Grècia antiga: “Què tenim, doncs? Una doc­trina ori­gi­nal i pròpia sobre l’ori­gen del món i dels déus, uns ritu­als popu­lars que cir­cu­la­ven en mans d’ende­vins i de sacer­dots errívols, una lite­ra­tura incon­gru­ent i dis­se­mi­nada per aquí i per allà en forma de làmines que es podien com­prar com a remeis màgics, una con­ta­mi­nació sil­ves­tre amb la religió de Dionís i, final­ment, i no menys impor­tant, tot el poder de la música i de la poe­sia arcaica, enti­tats com­ple­ta­ment entre­lli­ga­des en aque­lla època.”

Cortés par­teix de la tesi de l’under­ground místic, i Suau la posa en pràctica mit­jançant els reci­tals amb grups musi­cals. Si d’una banda hi ha una certa difi­cul­tat amb el lèxic emprat, el cert és que les lec­tu­res i el salt a la música –ger­mana bes­sona de la poe­sia– ator­guen a les ver­si­ons lliu­res una altura defi­ni­tiva. Reco­ma­na­ria sen­tir el mateix poeta men­tre les fa seves i, alhora, armar-se amb un dic­ci­o­nari de mito­lo­gia i el Fabra per assu­mir el tre­sor que apa­reix en cada racó, “...perquè és el teu fat, con­tra tots els aco­ra­ments, espe­rançar-nos.” Ho acon­se­gueix amb ple­ni­tud.