Eduard Sanahuja (1953) ha estat professor de llengua i de literatura a la Universitat de Barcelona durant quaranta-dos anys, des d’on va impulsar l’Aula de Poesia amb Jordi Virallonga cap a l’any 1980, una de les destacades iniciatives de l’època per tal de situar la poesia en l’espai públic, per difondre-la, per sentir-la, englobant totes les llengües i tota la pluralitat creativa. Com altres poetes de la seva generació, va començar a escriure en castellà. Va publicar els dos primers llibres en català en la mítica Edicions del Mall: El gos del galiot (1981) i Mirador (1983). De la desena de llibres que ha publicat convindria ressenyar El llançador d’espases (Pagès Editors, 2013), que va rebre el Premi Maria-Mercè Marçal, i Teories del no (Edicions de 1984, 2016), que va obtenir el Premi Jocs Flors de Barcelona.

Ha estat inclòs en diverses antologies, i en plena eclosió de la seva obra va publicar Sang barata. Antologia d’autor (Adia Edicions, 2015). Sanahuja escriu des dels sentits, des dels continguts, amb una aposta clara per una realitat del coneixement i el reconeixement. “Quina presó tan gran és l’esperança.” En alguns dels seus plantejaments hi ha una derrota i també una pregària, un intent. L’home es queda amb les restes, en una destrucció més, en una unitat de pols de carbó damunt d’una altra pàtina que ja ningú recorda. Ciutats de pols, ciutats de carbó, ciutats oblidades.

Humus, clorofil·la, aiguabarreig, deixalles, podridura, grumolls, ventre. Són paraules clau del seu primer poema pacifista que encapçala el seu últim llibre: Magnicidi. Al pròleg, ell mateix ja ens ho adverteix: “Saber com són les coses és un vici.” L’existencialisme pren força en les seves paraules. El poema “Creences” és una exposició dels seus sentits poètics, de la seva filosofia de vida. Un poema en què pots creure, que pots signar sota el seu nom: “Crec en l’atzar, que és com no creure en res.”

Hi ha altres poemes que semblen endreces, com realitats pendents, com agullons petits que vol extreure de la foscor, de la bèstia. Peces on es respira fatiga astral, fatiga urbana, una fatiga asèptica que es pot interpretar com una visió sobre el buit, desatesa, incisiva. I aleshores, de sobte, amb uns bells versos, torna a un punt comú, sostenible: “La llum, a la vellesa, és una cortesia, una pietat del sol.” Parla de la pluja com un desig, com un esforç, com una visió del fang, de la misèria, premonitori de la situació d’emergència que estem patint, de les contradiccions que generem. És la poesia, sempre, la que pot posar un valor, un sentit a la realitat.

En altres fragments del llibre hi ha una clara resignació, com a mortal, quan descriu l’olivera, el seu arbre, o quan descriu un funeral. “La vida és un resum mal resumit.” Hi ha una assumpció, una derrota sentida, soferta, de vida col·lectiva, viscuda, intuïda. En alguns moments busca la música, com una mostra depurada del seu mestratge. “Quan l’amor no ha obert la boca ni la nit s’ha fet salvatge.” En diversos poemes hi ha una velada preocupació per la mort, de llegat i de transmissió, de dimensió ètica. “En cada pas que fas hi ha sempre el pas d’un altre.”

Aquest llibre s’hauria de complementar amb la lectura de l’antologia Sang barata, un recull imprescindible que aplega trenta-cinc anys de la seva trajectòria. Poemes gràcils, existencials, mòrbids, amorosos, que capten l’atenció, que parteixen d’una idea, d’un concepte que emociona el lector. “Tornes a ser un nen petit que té por quan va a escola.”