CAP ALS SEGLES

Edu­ard Sana­huja (1953) ha estat pro­fes­sor de llen­gua i de lite­ra­tura a la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona durant qua­ranta-dos anys, des d’on va impul­sar l’Aula de Poe­sia amb Jordi Vira­llonga cap a l’any 1980, una de les des­ta­ca­des ini­ci­a­ti­ves de l’època per tal de situar la poe­sia en l’espai públic, per difon­dre-la, per sen­tir-la, englo­bant totes les llengües i tota la plu­ra­li­tat cre­a­tiva. Com altres poe­tes de la seva gene­ració, va començar a escriure en cas­tellà. Va publi­car els dos pri­mers lli­bres en català en la mítica Edi­ci­ons del Mall: El gos del galiot (1981) i Mira­dor (1983). De la desena de lli­bres que ha publi­cat con­vin­dria res­se­nyar El llançador d’espa­ses (Pagès Edi­tors, 2013), que va rebre el Premi Maria-Mercè Marçal, i Teo­ries del no (Edi­ci­ons de 1984, 2016), que va obte­nir el Premi Jocs Flors de Bar­ce­lona.

Ha estat inclòs en diver­ses anto­lo­gies, i en plena eclosió de la seva obra va publi­car Sang barata. Anto­lo­gia d’autor (Adia Edi­ci­ons, 2015). Sana­huja escriu des dels sen­tits, des dels con­tin­guts, amb una aposta clara per una rea­li­tat del conei­xe­ment i el reco­nei­xe­ment. “Quina presó tan gran és l’espe­rança.” En alguns dels seus plan­te­ja­ments hi ha una der­rota i també una pregària, un intent. L’home es queda amb les res­tes, en una des­trucció més, en una uni­tat de pols de carbó damunt d’una altra pàtina que ja ningú recorda. Ciu­tats de pols, ciu­tats de carbó, ciu­tats obli­da­des.

Humus, clo­ro­fil·la, aigua­bar­reig, dei­xa­lles, podri­dura, gru­molls, ven­tre. Són parau­les clau del seu pri­mer poema paci­fista que encapçala el seu últim lli­bre: Mag­ni­cidi. Al pròleg, ell mateix ja ens ho adver­teix: “Saber com són les coses és un vici.” L’exis­ten­ci­a­lisme pren força en les seves parau­les. El poema “Cre­en­ces” és una expo­sició dels seus sen­tits poètics, de la seva filo­so­fia de vida. Un poema en què pots creure, que pots sig­nar sota el seu nom: “Crec en l’atzar, que és com no creure en res.”

Hi ha altres poe­mes que sem­blen endre­ces, com rea­li­tats pen­dents, com agu­llons petits que vol extreure de la fos­cor, de la bèstia. Peces on es res­pira fatiga astral, fatiga urbana, una fatiga asèptica que es pot inter­pre­tar com una visió sobre el buit, desa­tesa, inci­siva. I ales­ho­res, de sobte, amb uns bells ver­sos, torna a un punt comú, sos­te­ni­ble: “La llum, a la vellesa, és una cor­te­sia, una pie­tat del sol.” Parla de la pluja com un desig, com un esforç, com una visió del fang, de la misèria, pre­mo­ni­tori de la situ­ació d’emergència que estem patint, de les con­tra­dic­ci­ons que gene­rem. És la poe­sia, sem­pre, la que pot posar un valor, un sen­tit a la rea­li­tat.

En altres frag­ments del lli­bre hi ha una clara resig­nació, com a mor­tal, quan des­criu l’oli­vera, el seu arbre, o quan des­criu un fune­ral. “La vida és un resum mal resu­mit.” Hi ha una assumpció, una der­rota sen­tida, soferta, de vida col·lec­tiva, vis­cuda, intuïda. En alguns moments busca la música, com una mos­tra depu­rada del seu mes­tratge. “Quan l’amor no ha obert la boca ni la nit s’ha fet sal­vatge.” En diver­sos poe­mes hi ha una velada pre­o­cu­pació per la mort, de lle­gat i de trans­missió, de dimensió ètica. “En cada pas que fas hi ha sem­pre el pas d’un altre.”

Aquest lli­bre s’hau­ria de com­ple­men­tar amb la lec­tura de l’anto­lo­gia Sang barata, un recull impres­cin­di­ble que aplega trenta-cinc anys de la seva tra­jectòria. Poe­mes gràcils, exis­ten­ci­als, mòrbids, amo­ro­sos, que cap­ten l’atenció, que par­tei­xen d’una idea, d’un con­cepte que emo­ci­ona el lec­tor. “Tor­nes a ser un nen petit que té por quan va a escola.”