Quin nen o nena nascut als anys seixanta o setanta no té gravat a la memòria allò de puños fuera!? Hi juguessin o no al pati de l’escola, aquest crit de guerra va marcar tota una generació de teleespectadors i va traspassar a la cultura popular, en una època en què només hi havia una cadena de televisió, l’espanyola. D’això fa quasi cinquanta anys, mig segle, que aviat és dit. Parlem d’una era que mirant enrere ens pot semblar prehistòrica, perquè recordem que aleshores no tothom tenia televisor i, si en tenien, encara a moltes llars emetia només en blanc i negre. Va ser precisament amb l’arribada de Mazinger Z quan es va produir el canvi definitiu al color (també en la societat, on la grisor i la negror van imperar durant massa anys), motiu pel qual també molts van fer un esforç econòmic i es van llançar a comprar aquelles enormes Grundig, Thompson i Telefunken que ens van satisfer moltes hores d’oci durant aquells meravellosos anys.

Mazinger Z va estrenar-se a l’Estat espanyol el 4 de març del 1978, cinc anys després de l’estrena al Japó i, per tant, com a successora de la mítica Heidi. S’emetia els dissabtes havent dinat, després d’El recreo, amb Torrebruno, i a continuació de l’informatiu. Es tractava d’un altre anime, però d’allò més allunyat conceptualment i argumentalment del melodrama lacrimogen protagonitzat per l’estimada nena alpina, aquí amb un robot gegant creat per un equip de científics per combatre el mal i mantenir la pau mundial. El colós de ferro fabricat pel Dr. Kabuto amb els últims avenços tecnològics (una energia fotònica del reactor de Japanium i amb un disseny que –ho sabem ara– va inspirar George Lucas per crear el no menys estimat Darth Vader) estava comandat pel seu net Koji, qui juntament amb la seva amiga Sayaka Yumi –ella al control de l’Afrodita A–, s’encarregaven de frenar els plans malèvols del Dr. Inferno i el Barón Ashler (aquell personatge inquietant amb mitja cara de cada gènere).

Aquí cal fer un parèntesi per aclarir dubtes, mites i falsos rumors que s’han perpetuat en el temps i diluït en la memòria col·lectiva. De la mateixa manera que tots cridàvem “puños fuera!” (sí, en castellà, que encara llavors era la llengua imposada) també ens agradava cridar “pits fora!”, imitant el llançament del parell de míssils pectorals de la poderosa Afrodita A. Doncs encara que sembli mentida, aquesta frase mai es va pronunciar a la sèrie, només Mazinger Z pronunciava la referència als punys. Això sí, es va fer tan popular que sí que va desencadenar que, al cap de molts anys, en el doblatge al català que en va fer TV3, s’introduís per primera vegada el “pits fora!” que tantes vegades vam pronunciar jugant. O sigui, que sí “pits fora!” però no “puños fuera!”, gràcies a la Norma(lització lingüística). Segurament també fent feliç el creador del personatge, Go Nagai, més vell verd que el Follet Tortuga.

Potser tampoc ho recordem, però Mazinger Z mai es va emetre sencera. Estrenada el 1972 al Japó, tenia només 57 episodis, però va ser tan sorprenent el seu èxit que la Toei Amimation va encarregar la producció de més aventures fins a arribar als 92. Televisión Española va comprar-ne 34 i només en va emetre 26. Però no només se’n va estalviar uns quants, sinó que sense cap mena d’anunci previ, d’un dia per l’altre, en comptes d’aquells dibuixos animats que tant ens engrescaven va aparèixer un succedani de Tarzan italoalemany anomenat Orzowei (sí, el d’“Orzowei, narananà narananà, Orzowei!”) que va provocar en els televidents un sotrac emocional que encara molts no han superat. Per a ells, aquell 16 de setembre del 1978 resta com un dia infame, difícil d’oblidar, i continuen reclamant el seu particular “ni oblit, ni perdó!”.