EL POGROM DE JEDWABNE

La memòria es projecta quan deixa d’existir i fa visible la persistència, quan algú es recorda del que repetia el pare els diumenges a taula, amb els tiets i els cosins, quan tothom arrufava el nas per no obrir la boca, quan algú sentia per primer cop un dolor estrany, quan l’àvia se senyava, com si es mortifiqués, rememorant aquells actes litúrgics de Setmana Santa. Després s’explicaven altres històries i tot s’anava aigualint, com si ja hagués passat un altre diumenge abans d’anar al cinema. Però la memòria ho lligat tot, perquè tots estem lligats a tot el que fem.

No vaig entendre mai què significava matar jueus. Ho vaig saber al cap de molts anys, quan ja estava casat, quan m’ho van explicar en una altra casa familiar. Matar jueus, matar jueus. Una certa correcció va posar fi a un dels actes més denigrants i més foscos de la Setmana Santa. L’objectiu era fer un gran estrèpit amb els xerric-xerracs, amb les matraques o amb les branques de palmera (fer els falsos). Es volia trencar el silenci per venjar la mort de Jesucrist. Matar jueus, matar jueus. Era la consigna. Després del darrer salm, després d’apagar la darrera candela de l’altar, a les fosques, es generava un gran terrabastall, amb els fidels picant de peu als bancs, amb els nens utilitzant els instruments. Altres feien sorolls des dels balcons, amb qualsevol estri. És així com l’església catòlica difonia aquells valors. Matar jueus, matar jueus. La frase “fer dissabte” també parteix d’aquí, com tantes altres particularitats i singularitats humanes.

No es pot entendre l’holocaust sense entendre tot aquest ambient antisemita. Les idees del parricida no van sorgir del no-res, com tampoc la història que explica el professor David Serrano al seu llibre Jedwabne. Una història universal (Editorial Base, 2022). Una història que hem de llegir perquè ens pertoca, perquè ens hi va el sentit, perquè ens hi va el temps i ens hi va el futur. El vocable pogrom prové del rus i significa “destruir, sembrar el caos, fer caure violentament”. Un soroll, una ràfega d’energia contra un objecte concret. Matar jueus, matar jueus.

Jedwane és un petit poble de Polònia que va deixar d’existir moralment el 10 de juliol del 1941. Amb una població de 1.700 habitants, a 170 quilòmetres de Varsòvia, era el típic poble de la regió, amb una notable presència jueva, formada per artesans (sabaters, sastres, fusters, filadors, carreteres) i comerciants, ja que una llei prohibia que els jueus poguessin treballar la terra.

El juliol del 2018, un supervivent del pogrom, Icchak Lewin, de 89 anys, amb els seus dos nets, va viatjar de molt lluny per retre un darrer homenatge als companys i amics d’infància que van ser cremats, arrasats en un graner. “Vaig veure tot el que els veïns havien fet als seus amics d’escola i als seus pares, i als seus avis, a tot. Els carrers i la plaça eren plens de cadàvers, de nens, de joves, de gent gran, plens de sang i de restes de cossos esquarterats”, fet que va generar una concentració de diversos grups neonazis, amb pancartes negacionistes.

Es calcula que van arribar a exterminar més d’un milió de jueus dels territoris polonesos. Els parricides van anar millorant l’estratègia per eliminar-los. L’odi venia de lluny, no venia únicament dels nazis. A la matinada, escamot de joves i d’homes del poble, amb destrals i barres de ferro, amb pals lligats amb ganivets, van entrar a totes les cases dels jueus, i van iniciar la carnisseria, de forma sàdica, esplaiant-se amb la violència mentre una banda de música local anava generant més psicodèlia i els veïns reien, cridaven i es burlaven dels que anirien a morir agònicament. Es calcula que van cremar uns 700 jueus a dins del graner, una xifra que podria ser més elevada. Les accions que van generar cada decisió resulten pertorbadores. Els detalls de l’extermini jueu impliquen moltes persones, moltes biografies, molts pensaments, molta foscor de masses. L’ambient de terror va ser tal, que moments abans que comencés la ràtzia, algunes famílies catòliques van preferir fugir i no col·laborar amb les atrocitats que s’estaven a punt de cometre al poble.

Al cap d’uns mesos, el juliol del 1942, s’aprovava el programa definitiu de la Solució Final. La investigació de David Serrano és dantesca, amb testimoni judicials, orals, escrits i audiovisuals. Les pàgines d’aquest volum cremen, i la sang va rajant des del fons del cel. Aquest llibre és un monument a la memòria, a la dignitat.