LES RESIDÈNCIES DE COMPOSITORS

Per a Benet Casablancas, les residències per a compositors “han de reforçar la qualitat artística del creador i aportar una perspectiva global per al públic a través del conjunt d’obres que s’interpreten”. A més, els encàrrecs comportaran estrenes absolutes, un reclam per al públic i la premsa. Casablancas considera que les residències més interessants són les que “permeten als creadors establir un diàleg amb els programadors per fer encaixar de forma més enriquidora les pròpies obres, de manera que el públic té una visió molt més holística del compositor”, comenta. De tota manera, la residència “no compromet la programació, però dona un punt de color, aporta valor afegit i un grau de maduresa”, remarca. A més, Hèctor Parra, el segon resident a L’Auditori, creu que “el que importa és que les residències siguin relativament llargues perquè fructifiquin i la música vagi sedimentant per donar fruits”.

El director de L’Auditori, Robert Brufau, reforça les idees plantejades, i en agafar el relleu de Joaquim Garrigosa, va creure oportú “transitar cap a un model que pretenia ser més coral, amb compositors convidats”. D’aquesta manera es diversificava la programació quant a gènere, estètiques, generacions i “es feia més permeable amb la realitat de l’entorn”. D’aquesta nova fornada és Bernat Vivancos, que considera que les residències “esdevenen una plataforma de difusió”. A més, “els programes proposats són molt diferents i es defuig el monocolor”, comenta, i valora molt positivament el fet que es facin encàrrecs i es programin obres de diferents etapes de l’artista. La parella convidada al costat de Vivancos va ser, la temporada 2021/22, Joan Magrané, que havia estat prèviament convidat al Palau la temporada de la pandèmia. “Les residències al Palau, al CNDM i a L’Auditori em van venir seguides, i això va suposar una presentació molt completa de la meva música en tots els àmbits en poc temps”, explica.

El Palau de la Música Catalana basteix la temporada amb un compositor resident des del 2012, amb Joan Guinjoan. Mercedes Conde, directora artística adjunta de la institució, explica que actualment es proposen dos compositors convidats, un de català i un d’internacional. “Posem el focus en el seu catàleg per poder presentar al públic una mostra prou significativa”, explica. “Volem aconseguir que el públic percebi amb certa normalitat el fet que aquest compositor es programi al Palau”, conclou.

El compositor Marc Timón va ser convidat al Palau la temporada 2021/22, i destaca “la voluntat de crear un fil conductor a través de la residència”, però no té clar si aquests programes acaben tenint la transcendència desitjada en el públic: “Qui ajuda a fidelitzar el públic és la premsa.” Hèctor Parra, compositor convidat al Palau la temporada 2015/16, destaca que les residències de composició “van ser una excel·lent idea de Víctor García de Gomar, perquè incloïen exposicions, col·laboracions amb artistes plàstics i poetes, entre altres disciplines”.

LES FORMACIONS

Mercedes Conde explica que es vol “ajudar les formacions residents en el seu creixement i consolidació”. Es tracta de “propostes originals, molt pensades i escollides amb cura pel Palau en col·laboració amb els artistes”. Aquesta figura va començar amb el Quartet Gerhard i ha seguit amb Cosmos Quartet, que acaba la residència la temporada vinent, en què s’incorporarà el Trio Fortuny. L’Auditori ha tingut diverses formacions residents des dels seus inicis, amb BCN216, el Quartet Casals, CrossingLines, Frames Percussion o Barcelona Modern. El mestre Jordi Savall també és resident des de la creació de la institució. “Volem dibuixar retrats musicals, establir relacions fructíferes que tinguin un efecte en el públic”, declara Robert Brufau, director de L’Auditori.

Jonathan Brown, viola del Quartet Casals, considera que el que aporta una residència és “la possibilitat de treballar en profunditat els programes, de dissenyar-ne de nous i que aquests tinguin un concepte al darrere”. Sobre l’impacte en el públic, afegeix: “En un concert no pots construir un discurs ni establir-hi una relació estreta. Les residències permeten arribar a una comprensió més completa de les obres que es proposen i posen el repertori en un context, il·luminen la música”, comenta.

Per la seva banda, Bernat Prat, violinista de Cosmos Quartet, resident al Palau actualment, destaca que “una residència a tres anys dona marge per plantejar-la amb garanties”. Van poder proposar lliurement les obres i estan interpretant “peces icòniques per a quartet de corda” que temps enrere no haurien pogut afrontar: “La residència ens ha ajudat a créixer en la complexitat del repertori. A més, tocar al mateix lloc diverses vegades fa que et sentis com a casa i pots arribar a fidelitzar el públic.” El que valora més positivament Prat és “l’evolució en el so, la possibilitat de teixir un discurs i descobrir repertori molt diferent que el públic agraeix”, conclou.

ELS SOLISTES: LES RESIDÈNCIES A LA PEDRERA

L’any 2012, Fundació Catalunya - La Pedrera engega les Residències Musicals a La Pedrera, un projecte de suport a joves intèrprets de reconegut talent dins la música clàssica amb l’objectiu de fer-los més coneguts entre el públic local i promoure la seva carrera en l’àmbit internacional. D’aquesta manera, La Pedrera esdevé protectora i prescriptora de joves talents musicals i es converteix en una plataforma perquè l’artista, a través de tres concerts, pugui presentar tota la seva versatilitat, sigui en solitari o en concerts de duet i de cambra, buscant i teixint aliances amb altres músics. L’any 2018 s’incorpora la figura del compositor, oferint noves mirades i afegint una clau de contemporaneïtat al projecte. Joan Magrané i Raquel García-Tomàs són els dos compositors que escull La Pedrera en dues temporades consecutives, fins que la pandèmia posa fi al projecte.

La mezzosoprano Anna Alàs va formar part de la primera fornada de joves talents escollits. En aquell moment es duia a terme una estada de quatre dies a Mon Sant Benet, amb un assaig en una sala de l’hotel previ al concert que atreia públic local de Sant Fruitós del Bages, i esdevenia una experiència molt intensa. “Em va permetre posar focus en la maduració d’un programa.” Per la seva banda, la soprano Sara Blanch destaca “la flexibilitat que la direcció oferia als músics a l’hora de compondre el seu programa”. A més, valora el fet que l’experiència “et permet ser el teu mateix director artístic, i plantejar-te què vols en tots els nivells”. Blanc considera que “és una oportunitat per conèixer-te com a artista i per encarar-te amb més garanties al món professional”.

El violoncel·lista Roger Morelló i la pianista Marta Puig van compartir temporada el 2018/19. Morelló considera: “És una oportunitat molt enriquidora, que no només m’ha obert portes, sinó que m’ha ajudat a créixer com a artista.” El violoncel·lista va agrair “la llibertat i la confiança que dipositaven en cada artista resident”, ja que “això ho va convertir en una experiència molt especial, molt única i molt personal.” D’altra banda, per a Puig va esdevenir l’oportunitat de tornar a Barcelona després de cursar estudis i fer vida a l’estranger. “Quan hi ha uns ulls que t’estan mirant emergeixen les fragilitats. I de les fragilitats en sorgeixen les preguntes”, confessa. A més, reconeix: “L’equip va fer-me sentir com a casa, i em va permetre créixer tant en l’àmbit personal i artístic com musical, amb tota l’exigència i volum de feina que això suposa. Però en la música, quan puges un esglaó ja no el baixes”, sentencia. El contratenor Víctor Jiménez-Díaz va ser resident la temporada passada, amb la pandèmia, i revela que a La Pedrera va poder demostrar la seva “essència artística i veritat personal”: “La meva residència va ser una declaració d’intencions, acompanyada d’uns professionals que van estar al nostre costat, especialment durant l’aturada forçada.”

Marga Viza, directora de cultura de la Fundació Catalunya - La Pedrera, es mostra orgullosa de poder afirmar que “molts dels residents, avui dia formen part de moltes programacions musicals i operístiques de grans institucions del país i de l’estranger”. “És evident i no ens enganyem –comenta Viza–, que ens hauria agradat fidelitzar encara més un sector més ampli de públic assidu als concerts mensuals del diumenge a la tarda, però vam aconseguir atraure una franja de públic jove dins dels concerts de música clàssica, amb prop de deu mil assistents”, conclou.

EL LICEU DE LES ARTS

L’arribada de Víctor García de Gomar al Gran Teatre del Liceu va suposar un replantejament profund del concepte artístic de la casa. Ja al Palau de la Música Catalana, De Gomar havia deixat un llegat humanístic inesborrable, que està sedimentant en El Liceu de les Arts. Dins d’aquest concepte, s’inclouen els Artistes Convidats, que són artistes visuals que afegeixen valor a la conceptualització de la temporada, així com es plantegen les Veus del Liceu, que inclouen poetes, escultors, pintors, o artistes d’altres disciplines. Amb el projecte Microòperes es dona oportunitats a joves creadors que, passat un filtre, poden arribar a compondre una òpera a la sala gran. Es tracta d’un concepte piramidal que premia les obres amb més bona rebuda del públic i la crítica, així com el sedàs de la direcció artística. “Els veiem com el futur del gènere”, comenta Víctor García de Gomar. “En ser un gènere complex, necessitem donar-los primeres oportunitats”, assevera.

EL FUTUR DE LES RESIDÈNCIES A CATALUNYA

Encara hi ha feina a fer, i els artistes tenen moltes propostes per millorar el panorama actual. Sense anar més lluny, però, alguns compositors ens remeten a la Carta Blanca, un programa desenvolupat pel mestre Josep Pons quan era director de l’Orquesta Nacional de España. “L’aportació original era que el mateix compositor dissenyava l’activitat en connivència amb mi”, explica Pons. Durant la residència, “prenia la direcció artística del festival”. El que li demanava era que “no tan sols programés obra seva, sinó la d’altres compositors que estimés, que odiés o que considerés que ajudaven a explicar-se a si mateixos”.

Jonathan Brown és optimista i veu en Catalunya un gran potencial: “Es podrien realitzar residències en centres cívics o centres d’art, on el triangle públic, sala i artistes és molt motivador.” També destaca, com d’altres, que les residències haurien de tenir una durada més extensa, per poder desenvolupar-se plenament. En canvi, Bernat Prat ha viscut residències molt breus a l’estil de la Biennal de Quartets de L’Auditori, on es proposava una setmana molt concentrada i dinàmica amb concerts, xerrades, conferències..., i en què fins i tot els músics feien els àpats al mateix restaurant, compartit amb el públic, per tal de crear una comunió. “En aquest cas, és una crida al heavy user, una tipologia que es podria aplicar a Catalunya.” En aquesta línia, parla Jorge Losana, tenor i director de Cantoría, que agraeix el fet que “de les residències en quedin documents com videoclips, gravacions o sessions de fotos que serveixen molt per promocionar-se”, punt en el qual coincideix Marc Migó. Losana considera que Catalunya té la gran sort de gaudir d’un enorme patrimoni: “Es podria relacionar la música amb els espais, utilitzar-los com a llocs d’assaig i potenciar programes que treballin des de la sostenibilitat i la diversitat; cal afrontar aquests temes des de l’art.”

El violoncel·lista Pau Codina reivindica que “només donant encara més oportunitats als joves podem encaminar l’ecosistema musical cap a l’excel·lència”, mentre que la pianista Lluïsa Espigolé posa èmfasi a fugir de la precarietat: “En altres països, quan fas una residència pots treballar sense haver de llogar la sala o pagar l’enregistrament, cosa que no passa a casa nostra”. I assenyala: “Seria interessant crear residències com a centres de creació on hi hagués contacte amb altres artistes amb diverses trobades l’any”, una proposta més per fer de Catalunya un país de primer nivell musical.