“Tot és possible a Catalunya”

“Els cata­lans merei­xen ser trac­tats amb dig­ni­tat. No ha per­dut mai cap poble que hagi man­tin­gut la defensa de la seva dig­ni­tat.” Car­les Puig­de­mont, pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya, 1 d’octu­bre del 2017.

És una de les dues fra­ses que donen la ben­vin­guda al lec­tor quan obre el lli­bre de Joan Riera Frau, El sol sortí pel sud (Edi­ci­ons Balèria). L’altre, és de Pavel Sudòpla­tov, cap de les ope­ra­ci­ons espe­ci­als soviètiques durant la Segona Guerra Mun­dial, que va diri­gir l’assas­si­nat de Trotski.

El sol sortí pel sud és la pri­mera novel·la sobre l’1 d’Octu­bre a Bar­ce­lona que es publica a Mallorca. Joan Riera Frau, nas­cut a Palma, va ser direc­tor adjunt al Diari de Bale­ars entre el 2000 i 2013, i adjunt al direc­tor de l’Última Hora entre el 2015 i el 2019, any en què es jubilà. L’any 2020 va publi­car la seva pri­mera novel·la, La memòria esclava, una història que rela­ci­ona l’espi­o­natge amb els grans escàndols judi­ci­als vis­cuts a Mallorca. És un dels peri­o­dis­tes més bri­llants del pano­rama mediàtic illenc i compta amb una capa­ci­tat d’anàlisi i una tra­jectòria pro­fes­si­o­nal enve­ja­bles. Va viure el referèndum a la Ciu­tat Com­tal com a enviat espe­cial del diari Última Hora.

Riera ha recreat una rea­li­tat per damunt de les cròniques i ho ha fet super­po­sant dos moments històrics deci­sius per al poble català: la der­rota del fei­xisme el 19 de juliol del 1936 a Bar­ce­lona i el referèndum de l’1 d’octu­bre. També s’ha endin­sat en una trama d’espi­o­natge soviètic i s’ha docu­men­tat i ha emprat la ima­gi­nació per fet arri­bar a una cata­lana i a una mallor­quina a Los Álamos, a Nou Mèxic, amb l’objec­tiu d’asso­lir del secret de la bomba atòmica.

La novel·la gira entorn de tres per­so­nat­ges: una dona que té 96 anys i la seva filla, de 71, amb­dues mallor­qui­nes i que viuen al barri del Poble-sec, i el seu nebot, un repor­ter mallorquí de 30 anys i escaig a qui el direc­tor del diari Ade­lante li enco­mana la tasca d’escriure cròniques “mesu­ra­des, netes i objec­ti­ves” de l’1 d’Octu­bre. Quan el nebot arriba a la casa de les tie­tes, la troca s’embu­lla. La major d’amb­dues dones, Clara Cala­ona, el con­fon amb el seu esti­mat Tem Veny; amb ell va llui­tar a la bata­lla del Paral·lel el 1936 i a ell li va per­dre la pista quan van arri­bar a Nou Mèxic des de l’exili. A par­tir d’aquell moment, les dues rea­li­tats històriques con­flu­ei­xen.

Abans de par­tir cap a Bar­ce­lona, el direc­tor li diu a Jordi Vila –així es diu el jove repor­ter–: “Volem publi­car un referèndum de Cata­lu­nya que no es pugui inter­pre­tar com a car­nassa i pro­pa­ganda pels inde­pen­den­tis­tes”, “El final d’aquesta història està can­tada des del pri­mer dia. Els cata­lans, com sem­pre, aca­ba­ran accep­tant que no poden fugir de la gàbia de ferro que els ha for­jat l’Estat espa­nyol al llarg dels segles. Des del segle XVII sovint cada qua­tre dècades l’armen, i cada qua­tre dècades aca­ben rebent força estopa.” També li recorda que ha de tenir pre­sent que “les illes són les illes”.

Quan li dema­nam a Joan Riera per aquesta afir­mació comenta: “Bale­ars és un ter­ri­tori petit i com a ter­ri­tori petit cata­la­no­par­lant té una visió a la vegada dis­tant i apas­si­o­nada de Cata­lu­nya. Aquí, les elits domi­nants sem­pre han pre­di­cat l’anti­ca­ta­la­nisme, des del segle XVIII. Des de la der­rota del decret de Nova Planta, a poc a poc, les Illes han anat pre­nent consciència. Aquesta novel·la també aposta per la presa de consciència dels illencs davant el que passa al Prin­ci­pat.”

Riera, com a bon conei­xe­dor de la història, cons­tata que és “un fet objec­tiu que cada qua­ranta anys hi ha alts i bai­xos a Cata­lu­nya”: “La guerra del XVIII con­tra els Bor­bons; la del càstig ferotge del XIX diri­git per Espar­tero; la de les bar­ri­ca­des del 1909; durant la I República, la Dipu­tació de Bar­ce­lona va inten­tar pro­cla­mar la inde­pendència; la Set­mana Tràgica i els fets que la varen envol­tar; la cre­ació de Soli­da­ri­tat Cata­lana; del 36, més val no par­lar-ne; després, en els anys setanta, varen ser l’avant­guarda de la rup­tura amb l’antic règim. Es parla molt de si el règim es va auto­de­mo­cra­tit­zar des de dalt i, en part, és cert, però, també cal recor­dar la mani­fes­tació de l’Esta­tut de l’11 de setem­bre del 1977, amb 1 milió de per­so­nes a Bar­ce­lona; o la del 76, a Sant Boi; i després, el que ha estat el procés en el pri­mers anys en la segona dècada del segle XXI.”

Riera mos­tra com el jove peri­o­dista es va apas­si­o­nant a mesura que avança la jor­nada i deixa de banda la fre­dor ini­cial: “Em sen­tia tan con­ta­giat com els seus habi­tants pel lle­gat ines­bor­ra­ble de la lluita a la des­es­pe­rada”, escriu.

Ell, com el seu pro­ta­go­nista, va esco­llir el col·legi Collasso i Gil per seguir la jor­nada del referèndum. “Està devora el Paral·lel, on es va lliu­rar la bata­lla defi­ni­tiva per der­ro­tar el fei­xisme el 19 de juliol del 1936. Va ser un lloc clau.” “Allà, –recorda– hi havia con­cen­trat tot el comitè del Raval i el Poble-sec. Vaig veure pas­sar les fur­go­ne­tes de la Guàrdia Civil que venien del port de Bar­ce­lona i hi vaig seguir l’1 d’Octu­bre encara que després em vaig des­plaçar a altres col·legis, al Raval i...”

L’argu­ment de la novel·la li va sor­gir, pre­ci­sa­ment, l’1 d’octu­bre mateix. “Em vaig empor­tar un gra­pat de lli­bres que trac­ten la revolta del 36, entre els quals el de Manuel Cru­ells Pifarré.” De dia, Riera vivia l’1 d’Octu­bre i de nit, lle­gia el que havia succeït aquell de 19 de juliol del 1936. “Ho vaig viure amb una inten­si­tat enorme perquè va pas­sar pràcti­ca­ment al mateix lloc. Jo me’n vaig anar al mateix lloc emblemàtic de Bar­ce­lona, el Paral·lel, on can­tava Raquel Meyer i on hi havia el tea­tre Arnau, la zona més viva. A part, que tenia dos oncles a Bar­ce­lona que m’ho con­ta­ren quan tenia 20 anys.”

Per recrear la bata­lla del Paral·lel, va tor­nar a Bar­ce­lona mesos més tard i es va allot­jar uns dies en un petit hotel prop del Raval, va lle­gir i va inves­ti­gar amb la premsa de l’època. “La vaig viure can­to­nada per can­to­nada, inten­tant recons­truir cada escena. Vaig relle­gir l’auto­bi­o­gra­fia de Gar­cia Oli­ver i, fins i tot, vaig tro­bar les mar­ques d’impacte de bala.”

A la novel·la, Riera parla sense embuts de “l’Estat creat per Franco sobre les runes de la Guerra Civil, que no ha fet altra cosa que enfor­tir-se tant en dic­ta­dura com en democràcia”. “Supera­ren la Tran­sició man­te­nint-se als llocs de poder. I els actu­als mem­bres dels cos­sos de l’admi­nis­tració, siguin civils, mili­tars, poli­ci­als o judi­ci­als, són els hereus de l’ante­rior règim dic­ta­to­rial, que fou, no ho obli­dis, el que res­taurà la con­versió d’Espa­nya en un regne ina­mo­vi­ble, into­ca­ble i sacro­sant a par­tir de la llei de suc­cessió del 1947, que estigué en vigor fins a l’apro­vació de la Cons­ti­tució del 1978.”

A ell, l’espi­o­natge l’apas­si­ona: “Sem­pre he pen­sat que és el cor secret de la soci­e­tat –diu–. Aquell 1 d’octu­bre em vaig ado­nar de la influència del CNI; es res­pi­rava arreu, no es tocava, però era pre­sent. I sí, és cert que els cata­lans els varen acon­se­guir bur­lar i que les urnes varen arri­bar als col·legis.”

A la novel·la intenta plas­mar la diferència entre el 36 i l’1-O. “Els ser­veis d’intel·ligència de la Gene­ra­li­tat fun­ci­o­na­ven aquell 19 de juliol i per extensió el 20 de juliol. La gran diferència és que el 2017 tot el poder cen­tral és con­centrà al Prin­ci­pat per ofe­gar la revo­lució cata­lana. Men­tre, el1936 ata­ca­ren la República per totes ban­des, des de Gata fins a Finis­terre i les Illes. Els fei­xis­tes d’ales­ho­res eren molt més dèbils a Cata­lu­nya.”

Riera recorda que cata­lans han inten­tat “la inde­pendència des del segle XVII, des de Pau Cla­ris; hi ha hagut intents el XVII el XX. El XX han tin­gut no sé quants de pre­si­dents exi­li­ats: Macià, Com­pany fins als nos­tres temps”: “En una roda de premsa amb Alfredo Pérez Rubal­caba, quan era por­ta­veu del govern d’Espa­nya, li vaig citar tots els pre­si­dents cata­lans exi­li­ats o assas­si­nats des de Tar­ra­de­llas enda­vant i aquell home va tor­nar blanc.”

En dema­nar-li com valora el resul­tat d’aque­lles jor­na­des, afirma: “Com una passa més. A Madrid, la democràcia plena no sabem com l’han de jus­ti­fi­car i sem­pre n’han pre­su­mit. Però, democràcia plena de la M-30 para den­tro, perquè de M-30 para fuera... tenen un pro­blema. Tot arrenca mala­ment amb el tanto monta, monta tanto, perquè a par­tir del segle XVI és tanto monta, tanto monta”.

A El sol sortí pel sud, Riera cerca una res­posta: el per què de Cata­lu­nya cap a la inde­pendència, i acaba amb un monòleg inte­rior. No el vol anti­ci­par, per no fer espòiler. “I sí, posa­ren en marxa la dar­rera revo­lució s’una Europa enve­llida, grassa i ino­pe­rant, ofe­gada pel propi benes­tar; i sí, el sol sor­gint pel sud és símbol de futur llu­minós; i sí, Cata­lu­nya donàs el salt cap enda­vant...”, escriu. La tesi de la novel·la tot i que ser de ficció –insis­teix–, és que tot és pos­si­ble. “Va ser pos­si­ble der­ro­tar el fei­xisme el 19 de juliol a Bar­ce­lona, va ser pos­si­ble asso­lir la bomba atòmica a Nou Mèxic el juliol del 45 i tot és pos­si­ble”, con­clou.