Nora Sitges va formar part de la primera promoció d’IT Dansa, el 1998. Després d’una trajectòria com a ballarina (destaca la descoberta de Jacopo Goadni, que li va obrir les portes a treballar amb Forsythe “i a una manera d’entendre la dansa i el fet escènic des d’una perspectiva de 360 graus”, avui s’ha integrat com a formadora a IT Dansa. Ella ho té clar: “La formació no acaba mai, fins i tot un cop he deixat de ballar.”

Ella es va inscriure a IT Dansa quan no hi havia cap referència anterior: “Recordo que vaig anar a la roda de premsa per saber de primera mà què s’estava coent. Era molt emocnant.” Hi va confiar perquè el projecte el liderava la directora Catherine Allard: “Sabia qui era, l’havia vista ballar i sabia que era algú que em podria ensenyar i aportar grans coneixements com a intèrpret. Sabia que seria una companyia de repertori i que això permetia conèixer diferents tècniques i estils que completarien la meva formació.”

Per a Sitges, l’IT Dansa ha donat major accés a coreògrafs contemporanis. “Ara, amb internet, tenim més possibilitats de investigar, veure vídeos i conèixer que s’està fent fins i tot a l’altra punta del món, però quan nosaltres començàvem en teníem poques de veure companyies, de conèixer els treballs nous que sorgien a Europa. IT Dansa ens va apropar a la creació internacional contemporània i ens va obrir les portes a diferents maneres de treballar.”

IT Dansa és una família: “S’han creat vincles entre diferents generacions. Es relacionen per Instagram, tenen grups de WhatsApp i s’informen entre ells de quan hi ha places o audicions que poden interessar. als ballarins actuals que surten de la companyia” I sí IT Dansa, avui, és un referent per a molts directors de companyies, confirma Sitges.

Ha canviat la percepció del cos en la dansa en aquests 25 anys. “En aquests moments està més acceptada la diversitat i la diferència de cossos. Els coreògrafs busquen personalitat, gent creativa”, tot i que se segueix donant importància a la tècnica i a la improvisació. «Jo que el cos d’un ballarí o una ballarina ha d’estar entrenat i que cal una consciència i una percepció del propi cos molt gran per poder desenvolupar aquesta professió». L’edat marca els tipus de dansa: “Hi ha treballs que requereixen forçosament cossos joves i atlètics perquè físicamen són molt exigents”, però també hi ha artistes adults que segueixen actuant: “Són més teatrals, potser, però la presència física, la consciència corporal i la sensibilitat encara són essencials.”

Martínez Gea és un dels ballarins que enguany surt d’IT Dansa, un projecte que va conèixer mentre estudiava al Conservatori de Dansa. Li semblava inaccessible, però va fer l’audició esperonat pel coreògraf Gustavo Ramírez. Li interessava l’oportunitat de formar part d’una companyia jove, de fer el pas de la formació en dansa a la vida professional: “Era conscient que l’entrenament intens i la immersió en l’ambient artístic d’IT Dansa serien un punt a favor en el meu futur com a ballarí.” També el va fascinar la varietat del repertori que es treballava. Estudiar i entrenar aquestes peces, d’autors d’arreu del món, amplia la xarxa de contactes del sector de la dansa. No només els coneixes, també crees vincles amb altres ballarins que ja han passat per IT Dansa.” Per al ballarí haver passat per la companyia dona una clau d’accés, com a mínim, per poder participar en audicions. No és suficient, però “facilita en gran mesura l’accés a companyies professionals”.

Luis Martínez Gea té 22 anys i reconeix que la dansa és un art exigent: “Requereix un rigorós entrenament i una constant preparació física que comporta un cos saludable i en forma. Tot i així, considera que, honestament, mai ha volgut creure que només es pugui ballar amb un cos atlètic. El ballarí comenta que és indiferent, avui, si els malucs són més o menys estrets, si s’és més alt o més baix o quin és el pes d’un ballarí. Per a ell, són característiques superficials, que no són determinants a l’hora de ballar. En canvi, “diria que el més important és la capacitat d’expressió artística, de connectar amb el públic, òbviament tenint sempre present una tècnica sòlida”.

El futur ballarí de Sankt Gallen (Suïssa) està a punt d’acomiadar-se de l’IT Dansa. No sap com serà de llarga la seva carrera artística: “Sempre he sentit dir que la carrera d’un ballarí és breu i, segurament, és veritat perquè és exigent i requereix una condició física que pot minvar amb els anys. Tot i això, intueix que això deu dependre de cada persona. “No crec que hi hagi una edat límit per deixar de ballar. Sincerament, amb 22 anys no tinc ni idea de com serà, i en aquest moment tampoc em vull preocupar per això. Ara és el moment de disfrutat d’aquesta etapa de la meva carrera professional, de ballar fins a esgotar-me, de viatjar i conèixer companyies per tot el món, de descobrir noves experiències i d’enriquir-me com a ballarí i com a persona.”

Els ballarins d’avui són coreògrafs de si mateixos, ja sigui en les peces en què ballen o bé en les que ells mateixos signen com a autors? “La veritat és que la coreografia i la creació mai han estat una font real d’inspiració per a mi. Mai m’he sentit connectat a aquest aspecte de la dansa; al contrari, sempre que he hagut de coreografiar alguna peça m’ha suposat un contratemps; m’encanta el rol d’intèrpret. Ara, qui sap?, potser d’aquí a uns anys em començarà a interessar, perquè reconec que m’encanta improvisar i també que els coreògrafs puguin construir a partir de la meva participació. De moment, prefereixo ser l’eina a les mans d’un altre que el mecànic de la meva peça.”