Una memòria certament amagada

El 28 de juny, just el Dia Inter­na­ci­o­nal de l’Orgull LGTB+, escric aquest arti­cle a propòsit d’un docu­men­tal que recull el tes­ti­moni d’unes per­so­nes que han arri­bat a sen­tir-se prou orgu­llo­ses de qui són després de ser humi­li­a­des, bes­can­ta­des, vexa­des, per­se­gui­des i objecte de diver­ses menes de violència: atesa la seva edat, ho van ser durant els últims anys del fran­quisme i més enllà en el temps, de manera que saben que cer­tes con­ques­tes són fràgils i que hi ha opci­ons polítiques que qüesti­o­nen uns drets (que, al cap­da­vall, són humans) cos­to­sa­ment gua­nyats.

El títol del docu­men­tal és La memo­ria escon­dida, recent­ment estre­nat, i em temo que la seva dis­tri­bució comer­cial fa que de moment es man­tin­gui força ama­gat. El seu direc­tor, amb escassa experiència en el món audi­o­vi­sual, és José Luís Pec­har­román, que en un moment del film con­fessa que fins als 40 anys va ama­gar que és homo­se­xual: abans se sen­tia una per­sona defec­tu­osa i no cal expli­car què feia que s’hi sentís. La memo­ria escon­dida s’arti­cula a par­tir de qua­tre con­ver­ses (cadas­cuna entre dues per­so­nes) frag­men­ta­des i rela­ci­o­na­des a través del mun­tatge.

En cada duet, for­mat en qui­e­tud a l’entorn d’una taula o en un sofà, una per­sona du el pes del tes­ti­moni. Així, Pec­har­román cedeix quasi sem­pre la paraula a Anto­nio Ruiz, un madri­leny que explica les seves experiències homo­se­xu­als clan­des­ti­nes durant els últims temps del fran­quisme i que, un cop alli­be­rat en els anys de la Tran­sició i de la movida madrileña, va dur una vida sexual feliçment activa fins que la sida va fer estralls. Dos amants seus, amb els quals com­par­tia una relació tri­an­gu­lar, van morir a causa d’aquesta malal­tia. Ell, també sero­po­si­tiu, va ser víctima d’una dis­cri­mi­nació i exclusió labo­rals sense com­passió. A l’empresa on tre­ba­llava i es gua­nyava bé la vida, va sen­tir aques­tes parau­les d’un cap en el moment d’aco­mi­a­dar-lo: “Doneu-li el que sigui, però no vull veure més aquest mari­conàs malalt.” Sobre­vi­vint gràcies a la medi­cació, en pateix els efec­tes, però, amb tan­tes pèrdues, sobre­tot tem que es mori el seu com­pany actual.

Una altra super­vi­vent amb mol­tes pèrdues, en part també a causa de la sida, és la canària Mont­ser­rat González Mon­te­ne­gro, una dona trans que, amb la seva veïna Nie­ves Gutiérrez com a inter­lo­cu­tora, aporta un tes­ti­moni esfereïdor. Obli­gada a pros­ti­tuir-se per sobre­viure, en la mesura que, com en el cas de la majo­ria de trans­se­xu­als, ha tin­gut pro­ble­mes per acce­dir al mer­cat labo­ral, recorda les batu­des de la poli­cia fran­quista: els insults, les bur­les, els cops, els abu­sos. Parla de camps de con­cen­tració a les illes Canàries, on el fran­quisme recloïa homo­se­xu­als i trans­se­xu­als. I lamenta: no hi ha cap memòria històrica per a les vícti­mes d’aquesta repressió ferotge.

Els altres dos duets els for­men Anto­nio Sánchez, amb tota una llarga història per expli­car sobre les difi­cul­tats de viure el fet de ser homo­se­xual, i el seu com­pany actual (l’italià Fabio Cape­llo, amb un entre­na­dor de fut­bol homònim) amb qui, en acord amb uns temps d’una lli­ber­tat que sent fràgil, diu com­par­tir el seu període més feliç i har­moniós; i l’acti­vista femi­nista Rosa Araujo i la seva filla Sil­via Pérez Araujo, que man­te­nen una con­versa molt franca: tant par­len de diver­ses for­mes del com­promís polític com la filla diu que ella i els seus ger­mans (vuit) no van tenir pro­ble­mes de petits pel fet que la mare fos les­bi­ana, sinó perquè van sen­tir-se aban­do­nats, en part, perquè era alcohòlica. No és una gran pel·lícula en l’aspecte for­mal, però recull tes­ti­mo­nis de vida molt dig­nes de memòria.