Una memòria certament amagada

El 28 de juny, just el Dia Internacional de l’Orgull LGTB+, escric aquest article a propòsit d’un documental que recull el testimoni d’unes persones que han arribat a sentir-se prou orgulloses de qui són després de ser humiliades, bescantades, vexades, perseguides i objecte de diverses menes de violència: atesa la seva edat, ho van ser durant els últims anys del franquisme i més enllà en el temps, de manera que saben que certes conquestes són fràgils i que hi ha opcions polítiques que qüestionen uns drets (que, al capdavall, són humans) costosament guanyats.

El títol del documental és La memoria escondida, recentment estrenat, i em temo que la seva distribució comercial fa que de moment es mantingui força amagat. El seu director, amb escassa experiència en el món audiovisual, és José Luís Pecharromán, que en un moment del film confessa que fins als 40 anys va amagar que és homosexual: abans se sentia una persona defectuosa i no cal explicar què feia que s’hi sentís. La memoria escondida s’articula a partir de quatre converses (cadascuna entre dues persones) fragmentades i relacionades a través del muntatge.

En cada duet, format en quietud a l’entorn d’una taula o en un sofà, una persona du el pes del testimoni. Així, Pecharromán cedeix quasi sempre la paraula a Antonio Ruiz, un madrileny que explica les seves experiències homosexuals clandestines durant els últims temps del franquisme i que, un cop alliberat en els anys de la Transició i de la movida madrileña, va dur una vida sexual feliçment activa fins que la sida va fer estralls. Dos amants seus, amb els quals compartia una relació triangular, van morir a causa d’aquesta malaltia. Ell, també seropositiu, va ser víctima d’una discriminació i exclusió laborals sense compassió. A l’empresa on treballava i es guanyava bé la vida, va sentir aquestes paraules d’un cap en el moment d’acomiadar-lo: “Doneu-li el que sigui, però no vull veure més aquest mariconàs malalt.” Sobrevivint gràcies a la medicació, en pateix els efectes, però, amb tantes pèrdues, sobretot tem que es mori el seu company actual.

Una altra supervivent amb moltes pèrdues, en part també a causa de la sida, és la canària Montserrat González Montenegro, una dona trans que, amb la seva veïna Nieves Gutiérrez com a interlocutora, aporta un testimoni esfereïdor. Obligada a prostituir-se per sobreviure, en la mesura que, com en el cas de la majoria de transsexuals, ha tingut problemes per accedir al mercat laboral, recorda les batudes de la policia franquista: els insults, les burles, els cops, els abusos. Parla de camps de concentració a les illes Canàries, on el franquisme recloïa homosexuals i transsexuals. I lamenta: no hi ha cap memòria històrica per a les víctimes d’aquesta repressió ferotge.

Els altres dos duets els formen Antonio Sánchez, amb tota una llarga història per explicar sobre les dificultats de viure el fet de ser homosexual, i el seu company actual (l’italià Fabio Capello, amb un entrenador de futbol homònim) amb qui, en acord amb uns temps d’una llibertat que sent fràgil, diu compartir el seu període més feliç i harmoniós; i l’activista feminista Rosa Araujo i la seva filla Silvia Pérez Araujo, que mantenen una conversa molt franca: tant parlen de diverses formes del compromís polític com la filla diu que ella i els seus germans (vuit) no van tenir problemes de petits pel fet que la mare fos lesbiana, sinó perquè van sentir-se abandonats, en part, perquè era alcohòlica. No és una gran pel·lícula en l’aspecte formal, però recull testimonis de vida molt dignes de memòria.