Un cos ple de vida

Montse Cas­tellà (Tor­tosa, 1976) és una dona sem­pre com­ba­tiva i vita­lista, plena d’ener­gia que inver­teix en la música i en la defensa de bones cau­ses. I manté la mateixa acti­tud valenta ara que ha pas­sat per un dels epi­so­dis més durs de la seva vida. Així ho explica ella per escrit: “Quan estava immersa en lo procés cre­a­tiu i de pre­pro­ducció d’este nou disc, em va sobre­vin­dre una notícia ines­pe­rada: en una revisió gine­cològica rutinària em van detec­tar nom­bro­sos mio­mes. Des del pri­mer diagnòstic fins a l’ope­ració quirúrgica van pas­sar cinc mesos. M’han hagut d’extir­par la matriu i els ova­ris. Ara, tinc una cica­triu més i un òrgan menys.”

“En aquell moment tan com­pli­cat, no sabia si con­ti­nuar o no amb el disc; o m’atu­rava o el replan­te­java”, diu. I afor­tu­na­da­ment va triar la segona opció. “A l’hos­pi­tal vaig tenir clar el nom del nou tre­ball dis­cogràfic: Orgànic. ” De fet, el seu sisè disc parla de temes que no són estranys en l’obra de Cas­tellà –la memòria històrica, l’amor, la justícia, la vida, la mort, el femi­nisme, l’amis­tat–, però aquí la nove­tat és que cada cançó està vin­cu­lada a un òrgan en con­cret del cos humà i a les emo­ci­ons que genera. Per exem­ple, Som aquí està vin­cu­lada a l’ull i el sen­tit de la vista (“Som aquí, mirant la vida als ulls sense tenir cap por”), i Monosíl·lab, feta exclu­si­va­ment amb parau­les monosíl·labes (“Amb set de tu bec a glops de la font del teu riu”) està rela­ci­o­nada amb el cor i, de fet, hi sona com a única per­cussió el batec real d’un cor que va bom­be­jant. Engan­xada al cos, can­tada en duet amb Cesk Frei­xas, és una cançó “d’amor i agraïment”, vin­cu­lada a la pell i a l’acte. I a L’ori­gen de tot, que és l’úter, canta a grans dones com ara Frida Khalo, Fre­de­rica Mont­seny, Rosa Parks, Clara Cam­po­a­mor, Mont­ser­rat Roig, Neus Català i Maria-Mercè Marçal, i a través d’elles a totes les dones: “Som les guar­di­a­nes inhe­rents de la vida, la matriu de la Terra. L’ori­gen de tot.” També invoca els ronyons que depu­ren i fil­tren els resi­dus de l’orga­nisme a Sol­tar llast, que con­vida a fer el mateix a la vida, i l’estómac és l’òrgan al dar­rere de La bona mort, que és jus­ta­ment el que vol dir eutanàsia en grec. “La per­sona que pren esta decisió i les que l’envol­ten tenen dret a poder pair esta situ­ació en dig­ni­tat, res­pecte i amor.”

Una altra cançó, Can Jes­tona, reme­mora com un hote­let de Tossa –Casa Johns­tone–, regen­tat per un matri­moni anglès, es va con­ver­tir en un refugi per a nens, “un pulmó per poder seguir res­pi­rant”, en plena Guerra Civil.

A Orgànic, gra­vat com els seus últims dis­cos als Aires­tu­dios de Tor­tosa, la can­tant ha tor­nat a for­mar equip com­po­si­tiu amb el gui­tar­rista Sergi Roig, i com a pro­duc­tor ha tin­gut el també pia­nista Josep Lanau, Mit­xum, en aquest cas amb seu fill, Josep Lanau Rua, que hi ha apor­tat “la visió d’un jove, amb loops i efec­tes que encai­xen molt bé amb les cançons”. Les il·lus­tra­ci­ons de Marc Bro­cal i la foto de la por­tada, amb la Montse des­pu­llada i radi­ant, refor­cen la idea del disc. “No pre­tenc fer cap exhi­bi­ci­o­nisme, només vull treure tabús. ”