Montse Castellà (Tortosa, 1976) és una dona sempre combativa i vitalista, plena d’energia que inverteix en la música i en la defensa de bones causes. I manté la mateixa actitud valenta ara que ha passat per un dels episodis més durs de la seva vida. Així ho explica ella per escrit: “Quan estava immersa en lo procés creatiu i de preproducció d’este nou disc, em va sobrevindre una notícia inesperada: en una revisió ginecològica rutinària em van detectar nombrosos miomes. Des del primer diagnòstic fins a l’operació quirúrgica van passar cinc mesos. M’han hagut d’extirpar la matriu i els ovaris. Ara, tinc una cicatriu més i un òrgan menys.”

“En aquell moment tan complicat, no sabia si continuar o no amb el disc; o m’aturava o el replantejava”, diu. I afortunadament va triar la segona opció. “A l’hospital vaig tenir clar el nom del nou treball discogràfic: Orgànic. ” De fet, el seu sisè disc parla de temes que no són estranys en l’obra de Castellà –la memòria històrica, l’amor, la justícia, la vida, la mort, el feminisme, l’amistat–, però aquí la novetat és que cada cançó està vinculada a un òrgan en concret del cos humà i a les emocions que genera. Per exemple, Som aquí està vinculada a l’ull i el sentit de la vista (“Som aquí, mirant la vida als ulls sense tenir cap por”), i Monosíl·lab, feta exclusivament amb paraules monosíl·labes (“Amb set de tu bec a glops de la font del teu riu”) està relacionada amb el cor i, de fet, hi sona com a única percussió el batec real d’un cor que va bombejant. Enganxada al cos, cantada en duet amb Cesk Freixas, és una cançó “d’amor i agraïment”, vinculada a la pell i a l’acte. I a L’origen de tot, que és l’úter, canta a grans dones com ara Frida Khalo, Frederica Montseny, Rosa Parks, Clara Campoamor, Montserrat Roig, Neus Català i Maria-Mercè Marçal, i a través d’elles a totes les dones: “Som les guardianes inherents de la vida, la matriu de la Terra. L’origen de tot.” També invoca els ronyons que depuren i filtren els residus de l’organisme a Soltar llast, que convida a fer el mateix a la vida, i l’estómac és l’òrgan al darrere de La bona mort, que és justament el que vol dir eutanàsia en grec. “La persona que pren esta decisió i les que l’envolten tenen dret a poder pair esta situació en dignitat, respecte i amor.”

Una altra cançó, Can Jestona, rememora com un hotelet de Tossa –Casa Johnstone–, regentat per un matrimoni anglès, es va convertir en un refugi per a nens, “un pulmó per poder seguir respirant”, en plena Guerra Civil.

A Orgànic, gravat com els seus últims discos als Airestudios de Tortosa, la cantant ha tornat a formar equip compositiu amb el guitarrista Sergi Roig, i com a productor ha tingut el també pianista Josep Lanau, Mitxum, en aquest cas amb seu fill, Josep Lanau Rua, que hi ha aportat “la visió d’un jove, amb loops i efectes que encaixen molt bé amb les cançons”. Les il·lustracions de Marc Brocal i la foto de la portada, amb la Montse despullada i radiant, reforcen la idea del disc. “No pretenc fer cap exhibicionisme, només vull treure tabús. ”