El príncep de Hawaii
Va haver-hi una època, aquella en què l’acne deixa pas a quatre pèls mal comptats, que em volia deixar bigoti. En el meu cas eren els anys vuitanta i es portaven els mostatxos king size, també les ulleres de pilot i, el que faltava pel duro, les camises hawaianes. Ai Hawaii! Quina passió tenia també per aquell llunyà paradís volcànic mitificat per Hollywood, per la cultura surfera i, aleshores, per una nova sèrie que va marcar la nostra adolescència: Magnum, que els catalans vam rebre amb un gran aloha! quan TV3 la va començar a emetre en primícia a partir del 10 d’abril del 1985.
No era per menys, que tots volguéssim ser Thomas Sullivan Magnum. Qui no?, amb aquell personatge interpretat per l’alt, atractiu i corpulent actor que, a més, a la ficció era el mantingut amb més sort del món mundial, a banda de tot un seductor i un faldiller (amb els anys ens vam assabentar que l’actor era gai, així que, mira tu, una medalla més per la seva interpretació!). Encara que treballés com a investigador privat es passava l’estona nedant, remant i practicant pàdel surf molt abans que arribés aquí. I va ser a través d’ell que vam descobrir en què consistia una triatló, ara tan de moda, i que l’Iron Man se celebrava a tocar de casa seva. Vestia molt bé, tant si anava elegant com d’esport, amb aquells banyadors i aquelles camises florejades tan ben portades. I el distingia aquella gorra de beisbol dels Tigres de Detroit (no la dels Yankees, que em vaig comprar per error!) i, és clar, el seu inconfusible bigoti.
Thomas Magnum treballava com a membre de seguretat d’un patró misteriós, Robin Masters –que tant ens recordava aquell misteriós Charlie que vetllava pels seus àngels–, el qual li cedia per viure, a canvi de vigilar, la seva mansió –el niu, en deia– i el permís per moure’s amb un Ferrari 308 GTS vermell llampant que ens feia enveja fins i tot a aquells a qui el motor ens importava un rave. Tornant a Robin Masters, es tractava d’un escriptor de molt èxit que mai parava quiet, segons deia, i que agraïa a Magnum un favor que aquest li havia fet. No obstant això, no tot eren flors i violes: també havia de conviure amb el majordom anglès (que també duia bigoti –bigotet, en el seu cas–), que era com una pedra a la sabata. Higgins (interpretat pel texà John Hillerman), no li posava les coses gens fàcils i el mantenia a ratlla amb els gossos guardians, dos dòbermans de qui tots recordem els noms: Zeus i Apol·lo. Que Higgins i Masters fossin una mateixa persona era una sospita que la sèrie va fomentar i que tant Magnum com l’audiència vam mantenir fins al final,quan vam poder comprovar en l’últim capítol que així era.
Un dels atractius de la sèrie van ser els secundaris. A més de Higgins, apareixia el comissari Tanaka de Honolulu, que requeria tot sovint els serveis del protagonista quan un dels seus casos de pa sucat amb oli es complicava. També ens divertien molt en Rick i en TC, amics i grans aliats, amb qui havia creat vincles durant la guerra del Vietnam. El primer portava el bar King Kamehameha, clau per controlar les connexions que tenia la màfia local, i el segon era un expert pilot d’helicòpter, un flamant aparell petit i ben parit, negre i decorat amb colors llampants.
Recordo com va ser de traumàtic el canvi de dobladors del personatge –Jordi Royo per José Luis Sansalvador–, i com de feixuc va ser acostumar-nos-hi. I encara molts rememorem aquell memorable crossover que Magnum va establir amb els detectius Simon & Simon. Tota una sèrie de records que són possibles perquè la CBS no permetre que Lucas i Spielberg s’enduguessin Tom Selleck per fer d’arqueòleg, com així tenien pensat. Perquè ningú sacseja el fuet com Harrison Ford, però tampoc ningú no mou les celles com Tom Selleck.
