Una veu amb aroma

De Júlia Blum no en sabem gaire cosa: que és una jove can­tant i com­po­si­tora bar­ce­lo­nina de 26 anys, que no es diu Júlia Blum –curi­o­sa­ment, hi ha una can­tant cali­for­ni­ana, jueva orto­doxa, amb el mateix nom i que li dobla l’edat–, però que vol man­te­nir el seu cognom real en l’òrbita pri­vada, i que ha publi­cat un dels grans dis­cos de pop del 2023 a Cata­lu­nya, Vai­ni­lla, el seu debut de llarg després d’haver llançat diver­sos sin­gles i l’EP Sobre la marxa des del 2021, quan va irrom­pre a les pla­ta­for­mes digi­tals, en alguns casos col·labo­rat amb altres artis­tes com ara Sara Roy, Koers, Sexenni i Gigi Ros. “Sí, aquest és un pro­jecte força novell, un fetus que va crei­xent”, diu ella. “Li dedico mol­tes hores, hi tre­ba­llo a diari i estic picant pedra cons­tant­ment”, afe­geix.

Vai­ni­lla és un disc que sona molt actual però al mateix es des­vin­cula de les línies sono­res que domi­nen aquest 2023: la veu diàfana de la Júlia sona gai­rebé sem­pre natu­ral, sense l’exces­siu trac­ta­ment electrònic que ara està de moda, i la seva música és més melòdica o rítmica segons el tema, però el con­junt es manté dins dels prin­ci­pis estètics del pop clàssic por­tats al segle XXI. Són deu cançons cur­tes, que en con­junt no arri­ben a superar els 25 minuts de música, amb títols com ara Cançons amb títols llargs , Nome­ol­vi­des i No és la meva vida, la cançó que obre el disc amb una espècie de decla­ració de prin­ci­pis que parla d’una relació, però és apli­ca­ble a altres coses: “Que això no és el que vull / que no és la meva vida / que jo sé on vull anar / que no és el que a mi em crida.” Sí, ella sap el que vol.

Tant al segon tema, Vani­lla, com al ter­cer, l’hedo­nista Un poquet de wine, hi apa­reix reflec­tit l’olor de vai­ni­lla. “Tots els temes els vaig com­pon­dre al vol­tant d’uns mesos con­crets en què em va donar molt per l’olor de vai­ni­lla, per exem­ple al te. Per a mi vai­ni­lla és una paraula molt estètica –també volia un títol bilingüe– que engloba tots aquells mesos, i he inten­tat trans­me­tre aquesta dolçor a les cançons.” Al disc hi ha un parell de temes en cas­tellà, l’esmen­tat Nome­ol­vi­des i el balla­ble Yanosé, que en rea­li­tat és bilingüe (Janosé) i passa amb natu­ra­li­tat d’un idi­oma a l’altre. “Estic escol­tant molts artis­tes dife­rents gràcies a l’algo­ritme i això també com­porta vari­e­tat lingüística. Mai no havia escrit en cas­tellà fins ara i m’ha agra­dat l’experiència, però no sé si ho seguiré fent. En el meu cas ha sor­git així, d’una manera espontània.”

El pro­duc­tor de Vai­ni­lla és Abel Fus­ter, més cone­gut com Scotty DK, que ha tre­ba­llat amb Pol Bor­das, Spxxn P, Aiala i altres artis­tes emer­gents que estan pro­ta­go­nit­zant el gran relleu gene­ra­ci­o­nal de l’escena cata­lana, com la mateixa Júlia Blum. Ella també s’està obrint altres camins, com ara la lite­ra­tura: aquest any també ha publi­cat el lli­bre Con­tes sobre la marxa, amb el nou segell infan­til i juve­nil Inuk d’Ara Lli­bres, en el qual l’autora adapta con­tes tra­di­ci­o­nals a la rea­li­tat i als valors dels nens i nenes d’avui. “Són tex­tos molt lírics, com si fos­sin cançone­tes per lle­gir”, diu Blum .