EL DESIG DE LLIBERTAT DE LES CINEASTES TUNISIANES

En l’última dècada, aprofitant la conquesta sempre fràgil d’una major llibertat d’expressió a conseqüència de la Primavera Àrab, el cinema tunisià té una empenta a la qual no li és aliè l’impuls de diverses dones. És el cas de Kaouther Ben Hania, que a L’home que va vendre la seva pell mostra un jove que, amb l’objectiu d’arribar a Europa, ofereix la seva pell a un artista perquè la tatuï; això mentre que, al darrer festival de Canes, va presentar un interessant film, Les filles d’Oufa, en què una mare i dues de les seves quatre filles s’autorepresenten explicant com les altres dues germanes van ser seduïdes pel llop gihadista. També el de Hinde Boujemaa, que narra a El somni de Noura una relació amorosa marcada per l’adulteri, que segueix sent prohibit i penat al país. I el de Manele Labidi, directora d’una comèdia, Un divan a Tunísia, amb la qual aborda la situació de les dones, els prejudicis sobre la salut mental i el xoc cultural a través d’una psicoanalista que, després d’estudiar a França, torna a Tunísia per obrir-hi una consulta. Labidi va néixer i créixer a París, però va realitzar aquest seu primer llargmetratge al país d’origen dels seus pares.

També va néixer a França, concretament a Lió l’any 1882, Erige Sehiri, l’autora del film que ens ocupa, Entre figueres, títol amb el qual s’ha estrenat a l’Estat espanyol aquest cap de setmana. Erige Sehiri, doncs, també és una directora francotunisiana (i periodista) que ha optat per fer cinema a Tunísia. En el seu cas, després d’haver viscut de jove les protestes contra el racisme i la desigualtat en una barriada (Les Minguettes) de Lió, va decidir traslladar-s’hi el 2011 amb les il·lusions creades (encara que, com reconeix ella mateixa, en part decebudes amb el temps) per l’esperit de la Primavera Àrab. També ho va fer el seu pare, a qui la filla va dedicar el seu primer llargmetratge, El Facebook de mon père (2011), un documental sobre un home transformat per la revolta i la xarxa social. Set anys després, el 2018, va realitzar un altre documental, La voie normale, sobrenom de la principal línia ferroviària de Tunísia i l’única construïda d’acord amb les normes internacionals. El film recull el testimoni de cinc treballadors que descriuen els problemes de transitar per vies força abandonades: una road-movie poètica i social.

L’esperit del documental perviu a Entre figueres, que mostra la feina de collir figues per part d’uns joves (els més grans sobretot seleccionen i col·loquen la fruita en caixes) en un camp del nord-oest tunisià: una feina laboriosa i necessàriament curosa perquè hi ha branques trencadisses i les figues són delicades; una feina mal pagada sense estar regulada per un contracte laboral. Sehiri ho mostra entre la voluntat documental i la mirada poètica: l’atenció a la bellesa dels rostres dels nois i les noies, com es filtra la llum entre les fulles, però subtilment es va teixint una ficció, una mena de teatre de les emocions, a mesura que entre les figueres o a sota (el títol en francès és Sous les figues) els joves també hi parlen, sigui de l’amor amb les seves esperances i decepcions, sigui de les males condicions laborals imposades pel patró (que, a més, és un assetjador sexual) que els du a robar figues, sigui dels seus desigs de llibertat, sobre tot en el cas de les noies. No és per res que, en els títols de crèdit finals, una veu interpreti la versió en àrab de L’Estaca que, l’any 2011, Yasser Jradi va fer amb el títol de Diba, diba (‘Sempre, sempre’), convertint-la en una cançó d’amor, treball i llibertat: un dels himnes de la Primavera Àrab.