EL DESIG DE LLIBERTAT DE LES CINEASTES TUNISIANES

En l’última dècada, apro­fi­tant la con­questa sem­pre fràgil d’una major lli­ber­tat d’expressió a con­seqüència de la Pri­ma­vera Àrab, el cinema tunisià té una empenta a la qual no li és aliè l’impuls de diver­ses dones. És el cas de Kaout­her Ben Hania, que a L’home que va ven­dre la seva pell mos­tra un jove que, amb l’objec­tiu d’arri­bar a Europa, ofe­reix la seva pell a un artista perquè la tatuï; això men­tre que, al dar­rer fes­ti­val de Canes, va pre­sen­tar un interes­sant film, Les filles d’Oufa, en què una mare i dues de les seves qua­tre filles s’auto­re­pre­sen­ten expli­cant com les altres dues ger­ma­nes van ser seduïdes pel llop giha­dista. També el de Hinde Bou­je­maa, que narra a El somni de Noura una relació amo­rosa mar­cada per l’adul­teri, que segueix sent pro­hi­bit i penat al país. I el de Manele Labidi, direc­tora d’una comèdia, Un divan a Tunísia, amb la qual aborda la situ­ació de les dones, els pre­ju­di­cis sobre la salut men­tal i el xoc cul­tu­ral a través d’una psi­co­a­na­lista que, després d’estu­diar a França, torna a Tunísia per obrir-hi una con­sulta. Labidi va néixer i créixer a París, però va rea­lit­zar aquest seu pri­mer llarg­me­tratge al país d’ori­gen dels seus pares.

També va néixer a França, con­cre­ta­ment a Lió l’any 1882, Erige Sehiri, l’autora del film que ens ocupa, Entre figue­res, títol amb el qual s’ha estre­nat a l’Estat espa­nyol aquest cap de set­mana. Erige Sehiri, doncs, també és una direc­tora fran­co­tu­ni­si­ana (i peri­o­dista) que ha optat per fer cinema a Tunísia. En el seu cas, després d’haver vis­cut de jove les pro­tes­tes con­tra el racisme i la desi­gual­tat en una bar­ri­ada (Les Min­guet­tes) de Lió, va deci­dir tras­lla­dar-s’hi el 2011 amb les il·lusi­ons cre­a­des (encara que, com reco­neix ella mateixa, en part dece­bu­des amb el temps) per l’espe­rit de la Pri­ma­vera Àrab. També ho va fer el seu pare, a qui la filla va dedi­car el seu pri­mer llarg­me­tratge, El Face­book de mon père (2011), un docu­men­tal sobre un home trans­for­mat per la revolta i la xarxa social. Set anys després, el 2018, va rea­lit­zar un altre docu­men­tal, La voie nor­male, sobre­nom de la prin­ci­pal línia fer­roviària de Tunísia i l’única cons­truïda d’acord amb les nor­mes inter­na­ci­o­nals. El film recull el tes­ti­moni de cinc tre­ba­lla­dors que des­cri­uen els pro­ble­mes de tran­si­tar per vies força aban­do­na­des: una road-movie poètica i social.

L’espe­rit del docu­men­tal per­viu a Entre figue­res, que mos­tra la feina de collir figues per part d’uns joves (els més grans sobre­tot selec­ci­o­nen i col·loquen la fruita en cai­xes) en un camp del nord-oest tunisià: una feina labo­ri­osa i necessària­ment curosa perquè hi ha bran­ques tren­ca­dis­ses i les figues són deli­ca­des; una feina mal pagada sense estar regu­lada per un con­tracte labo­ral. Sehiri ho mos­tra entre la volun­tat docu­men­tal i la mirada poètica: l’atenció a la bellesa dels ros­tres dels nois i les noies, com es fil­tra la llum entre les fulles, però sub­til­ment es va tei­xint una ficció, una mena de tea­tre de les emo­ci­ons, a mesura que entre les figue­res o a sota (el títol en francès és Sous les figues) els joves també hi par­len, sigui de l’amor amb les seves espe­ran­ces i decep­ci­ons, sigui de les males con­di­ci­ons labo­rals impo­sa­des pel patró (que, a més, és un asset­ja­dor sexual) que els du a robar figues, sigui dels seus desigs de lli­ber­tat, sobre tot en el cas de les noies. No és per res que, en els títols de crèdit finals, una veu inter­preti la versió en àrab de L’Estaca que, l’any 2011, Yas­ser Jradi va fer amb el títol de Diba, diba (‘Sem­pre, sem­pre’), con­ver­tint-la en una cançó d’amor, tre­ball i lli­ber­tat: un dels him­nes de la Pri­ma­vera Àrab.