L’obra sense permís, la memòria

No es tracta de pro­ses de ficció, bé que, en lle­gir-les, sovint ens en puguin fer la impressió. Aquest lli­bre conté un plec de fulls de la memòria del poeta Óssip Man­dels­tam, que, de bon començament, va fer cos­tat a la revo­lució, però que va aca­bar sent un empes­tat per al règim esta­li­nista. (El seu Epi­grama con­tra Sta­lin no con­tribuïa gaire, cer­ta­ment, a la seva segu­re­tat. Ara bé, el poeta va con­fiar a un cer­cle de per­so­nes que “estic dis­po­sat al sacri­fici”.) En aquest lle­gat en prosa hi ha força mos­tres sub­tils de l’encon­tre traumàtic entre la vida i l’obra o entre la vida col·lec­tiva i la indi­vi­dual. En La quarta prosa, posem per cas, tenim notícia del pro­blema lite­rari que el va enfron­tar amb Arkadi Gorn­feld: un malentès que derivà en una acu­sació de plagi del segon con­tra el poeta acme­ista. Arran d’aquest fet, però, com anota Jaume Creus en una de les seves per­ti­nents notes a peu de pàgina, “començà el pic de la per­se­cució que va sofrir Man­dels­tam”. Paso­lini, admi­ra­dor del rus, va escriure: “La vida de Man­dels­tam es desen­vo­lupa seguint el model, més que no pas de la nos­tra experiència tra­di­ci­o­nal, dels som­nis i dels lli­bres de Kafka.” Mal­sons, doncs, i cris­tal·lit­zació de l’absurd i del ter­ror.

“No m’agrada par­lar de mi mateix, sinó seguir el pas del segle, la remor i ger­mi­nació del temps. La meva memòria és hos­til a tot allò que és per­so­nal!”, lle­gim en una de les catorze pro­ses que inte­gren la pri­mera part del lli­bre, la més llarga i subs­tan­ci­osa. Hi tro­bem un catàleg molt aco­lo­rit del Sant Peters­burg de les tres pri­me­res dècades del segle XX, amb per­so­nat­ges que se’ns impo­sen des del pri­mer cop d’ull lec­tor: “El capell del gra­na­der, sem­blant a una mitra, era gai­rebé tan enorme com el moltó sen­cer.” Hi des­fila, d’entrada, la vida prèvia a la revo­lució del 17, quan “els llums de petroli es can­vi­a­ven per llums elèctrics”. El que fa eixor­da­dora la remor del temps és l’avenç del fer­ro­car­ril, a qui Man­dels­tam con­si­dera res­pon­sa­ble d’haver can­viat l’estil –l’essència– de la gran prosa russa del XIX: “El fer­ro­car­ril ha modi­fi­cat tot el curs, tota l’estruc­tura, tot el ritme de la nos­tra prosa. L’ha sot­mesa al jou del bar­bo­teig inco­he­rent del petit mugic francès d’Anna Karènina.”

En l’esmen­tada La quarta prosa, fa una interes­sant clas­si­fi­cació de la lite­ra­tura uni­ver­sal, les rea­lit­za­ci­ons de la qual divi­deix en “obres per­me­ses i obres escri­tes sense permís. Les pri­me­res són por­que­ria; les sego­nes, aire robat. Als escrip­tors que escri­uen coses auto­rit­za­des sense dub­tar, vull esco­pir-los a la cara”. És fàcil d’infe­rir que el poeta con­si­de­rava la que pre­sento –i la seva poe­sia, tan reco­ma­na­ble, que el mateix Jaume Creus ens ha donat en tra­ducció cata­lana també a Edi­ci­ons de 1984– una obra “sense permís”. Per tant, una obra escrita segons el cri­teri invi­o­la­ble de la pròpia veri­tat, per esbi­ai­xada que pugui ser sem­pre la veri­tat d’algú.

El lli­bre toca, bé que no hi apro­fun­deix, la qüestió jueva: “Igual que una engruna de mesc omple tota la casa, així mateix la més petita influència del juda­isme satura una vida sen­cera. Oh, quina força té aquesta aroma! ¿Com podia no ado­nar-me que a les cases autènti­ca­ment jue­ves hi feia una olor dife­rent de l’olor que feien les cases àries?” (Man­dels­tam era de família jueva). Més enda­vant, ja en el cos de La quarta prosa, que és un text que de vega­des fa pen­sar en les pro­ses super­re­a­lis­tes de J. V. Foix, lle­gim: “Als apar­ta­ments jueus hi regna un trist silenci mos­tat­xut.” Els records peter­bur­gue­sos del nen Óssip omplen paràgrafs d’una gran den­si­tat de detalls. La pompa mili­tar, per exem­ple, que el fas­ci­nava. O la des­con­fiança res­pecte al món capi­ta­lista i l’enyor de la tra­dició: “Sí, sen­tia, amb la vivor d’una oïda aler­tada per la llu­nyana tri­lla­dora al camp, com s’inflava i gra­nava no pas l’ordi a les espi­gues, no pas la poma del nord, sinó el món, com s’inflava el món capi­ta­lista per caure!”

Hi tro­bem el record de la llen­gua materna: “A la mare li agra­dava par­lar i s’ade­li­tava en l’arrel i el so de la gran parla russa, empo­brida per l’ús cor­rent de la intel·lec­tu­a­li­tat.” (Això dar­rer em fa l’efecte que deu ser, malau­ra­da­ment, un efecte comú a mol­tes altres llengües i cul­tu­res.) En un frag­ment en què dis­serta sobre l’asso­ci­ació entre idees i colors: “¿El color de Puixkin? Tot color és fortuït –¿quin color triar per als mur­mu­ris de la parla? Ah, aquest idi­ota alfa­bet de colors de Rim­baud!” I, en una altra pàgina, aquesta afir­mació que qua­dra molt amb els postu­lats del movi­ment acme­ista: “Els con­cep­tes abs­trac­tes al final d’una època històrica sem­pre fan sen­tor de peix podrit. És millor el rabiüt i ale­gre xiu-xiu dels bons ver­sos rus­sos.” Bravo!