LA SENSIBILITAT DE BUKOWSKI

Char­les Bukowski (1920-1994) és un mite, una veu sor­gida de la lite­ra­tura inde­pen­dent ame­ri­cana. Va néixer a Ale­ma­nya i els seus pares van haver d’emi­grar als Estats Units. La pobresa, l’ambi­ent fami­liar i els mal­trac­ta­ments del seu pare el van endu­rir. Va patir una malal­tia a la pell que li va cau­sar mar­ques a la cara i que va con­di­ci­o­nar la seva ina­dap­tació i el seu caràcter. Va cur­sar estu­dis de peri­o­disme i lite­ra­tura a la uni­ver­si­tat, sense poder-los aca­bar. Als 24 anys va publi­car el seu pri­mer conte en una revista. Sobre­vi­via amb el que podia. Va estar durant una tem­po­rada rodant per diver­ses ciu­tats, amb tre­balls tem­po­rals i experiències de super­vi­vent. Va tro­bar una feina esta­ble com a car­ter al ser­vei postal, i va començar a escriure una columna periodística. El seu edi­tor li va ofe­rir una remu­ne­ració fixa de 100 dòlars men­su­als per tal que es pogués dedi­car a escriure. Va escriure sis novel·les, nou reculls de con­tes i vint lli­bres de poe­sia. Més de cinc mil poe­mes, molts d’inèdits. Els pla­ers del con­dem­nat par­teix d’una anto­lo­gia panoràmica i molt com­pleta de John Mar­tin, amic i cèlebre edi­tor de Bukowski.

Escri­via els ver­sos com si fos­sin tele­gra­mes, sense gai­res ela­bo­ra­ci­ons ni metàfores. Era un virtuós de la tècnica nar­ra­tiva, de les llis­tes, de les rela­ci­ons enca­de­na­des, dels dies, dels altres, dels teus, dels anys, dels morts, dels vius, dels boi­xos, dels res­se­gats, dels tre­balls pre­ca­ris, dels bars de mala mort. “La puta ciu­tat em fa por.” En la seva obra, la pie­tat hi juga un paper des­ta­cat. La soli­da­ri­tat. Parla de super­vivència, de rela­ci­ons amo­ro­ses, d’estats letàrgics, amb poe­mes que són tes­ti­mo­nis de cròniques sociològiques, de les clas­ses més des­fa­vo­ra­bles del somni fallit, men­tre anun­cia el nai­xe­ment del segle XXI, com un vati­cini, amb imat­ges demo­li­do­res, climàtiques. “Les flors s’obren cegues al vent pudent.” Parla de ciu­tats bru­tes, sòrdi­des, calo­ro­ses, asfi­xi­ants i cor­rup­tes. “La mateixa pel·lícula de sem­pre.” Parla de l’edu­cació rebuda, de les res­pon­sa­bi­li­tats com­par­ti­des. Des­criu situ­a­ci­ons ter­mi­nals, d’homes vells, pobres i mar­gi­nats, d’un món que va rodant i va cre­mant tot el que va dei­xant. Des­plega al·legats paci­fis­tes amb força i coherència, que evo­quen el Viet­nam. Poe­mes memo­ra­bles que et refres­quen la consciència i la feli­ci­tat quan arriba.

Cal lle­gir Bukowski tal com va escriure els seus poe­mes. “L’oceà com una flama d’espígol.” En cada poema hi ha una anècdota, una obser­vació audaç, com si hagués man­tin­gut monòlegs amb les per­so­nes que veia des de la fines­tra per tal d’avi­sar-los o enco­rat­jar-los. No esca­ti­mava auto­re­trats. “Estava millor quan tot era un des­as­tre.” Parla de la seva ciu­tat, de les cases on va viure, del seu cotxe vell, atro­ti­nat, que con­ver­teix en una ele­gia, o dels seus grans dies a l’hipòdrom.

Escri­via les seves històries man­te­nint pau­tes, mar­ges de lec­tura, com si incor­porés un mira­dor per poder veure tot el movi­ment, totes les llui­tes dins i fora de les cases. Se sen­tia atret per per­so­nes ina­dap­ta­des, per éssers des­val­guts, mar­gi­nats, que for­ma­ven part del seu entorn i del seu camp quo­tidià. Lògica­ment, s’hi sen­tia reflec­tit. Els seus poe­mes par­len de per­de­dors, d’homes frus­trats, de roda­mons, d’indul­gents. També dels abu­sos que va patir a l’escola i a casa, de la violència que va supor­tar. “El món és ple de soli­tud i de gent espan­tada, com sem­pre.” Deter­mi­nats peri­o­dis­tes l’acu­sa­ven de miso­gin o subrat­lla­ven la seva imatge d’alcohòlic, per tal de con­ti­nuar amb la can­ta­re­lla de la cor­recció. Peri­o­disme pro­vincià a la baixa. Però Bukowski ens parla amb ten­dresa i sen­si­bi­li­tat d’una Amèrica pro­funda que va patir i que va expres­sar com pocs artis­tes ame­ri­cans del segle XX.